José Eugenio Ellauri Obes
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 15 novembre 1834  Montevideo (Uruguai) | ||
| Mort | 27 desembre 1894 (60 anys) Montevideo (Uruguai) | ||
 9è President de l'Uruguai | |||
| 1r març 1873 – 22 gener 1875 ← Tomás Gomensoro – Pedro Varela Olivera → | |||
| Dades personals | |||
| Formació | Universitat de la República | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | advocat, polític | ||
| Partit | Partit Colorado | ||
| Família | |||
| Pare | José Longinos Ellauri | ||
José Eugenio Ellauri Obes (Montevideo, Uruguai, 1834- ídem., 1894), va ser un polític i advocat uruguaià, president de la República entre 1873 i 1875.[1] Després de Gabriel Pereira i Lorenzo Batlle és el tercer dels president que van ser elegits, malgrat que havien dit clarament que no volien el càrrec.[2] És el fill de José Longinos Ellauri, l'autor material de la constitució.[3]
Biografia
[modifica]Fill del president de la primera Assemblea Constituent de l'Uruguai, José Longinos Ellauri, es va graduar com a advocat el 1857. Va ocupar breument el Ministeri de Relacions Exteriors durant la presidència de Lorenzo Batlle, el 1868, i més tard va ser nomenat President del Senat.
Va ser elegit president l'1 de març de 1873[4] i va negar a acceptar el càrrec. Aquest refús fou rebutjat per unanimitat. Una delegació el va convèncer de presentar-se al Cabildo. Hi va anar amb la intenció de reiterar la seva renúncia però, persuadit pel suport dels caps militars, va canviar d'idea i va acceptar el càrrec.[5]
Després dels esdeveniments violents entre els seus partidaris i l'oposició popular -recolzada aquesta última per diversos caps militars entre qui sobresortia el Coronel Lorenzo Latorre, el 15 de gener de 1875 va renunciar a la presidència i se'n va anar a Argentina on es va instal·lar a Buenos Aires, on viurà gairebé quinze anys.[5] Era la fi del cicle dels presidents «malgrat seu».[5] Va ser substituït per Pedro Varela Olivera.
El 1891, un any després de tornar al país, va ser comissionat pel govern del seu íntim amic Julio Herrera y Obes per a una important missió diplomàtic-financera a Londres.[6]
Va tornar a ser proposat com a candidat per a la presidència de la República el 1894. Hi va ser efectivament elegit denou encara que, en no haver obtingut la majoria dels vots, i probablement tenint en compte la seva experiència anterior, va renunciar abans d'assumir el 12 de març de 1894.
Va ser home de cultura notòriament superior a la dels seus contemporanis i poc afecte a l'activitat política, a la qual va accedir sense voler. La historiografia uruguaiana l'ha considerat tradicionalment com un president dèbil i dubitatiu.[7]
Referències
[modifica]- ↑ Fernández, Tomás; Tamaro, Elena. «Biografia de José Eugenio Ellauri» (en castellà). Biografías y Vidas. La enciclopedia biográfica en línea, 2004. [Consulta: 19 març 2022].
- ↑ Demasi, Carlos «Presidentes contra su voluntad (1852-1875). En busca de una fórmula política para gobernar el Uruguay» (en castellà). Claves. Revista de Historia, 2, gener-juny 2016. ISSN: 2393-6584.
- ↑ Demasi, 2016, p. 157, 164.
- ↑ «El ciudadano José Ellauri: Presidente de la República Oriental del Uruguay 1873» (litografia). Biblioteca Nacional d'Uruguay, segle xix.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Demasi, 2016, p. 165.
- ↑ Jorge, Otero Menéndez. Uruguay, un destino incierto (en castellà). Juan Carlos Martínez Coll, 2006, p. 95, 121. ISBN 9788468986357.
- ↑ San Román, Gustavo. José Enrique Rodó. Una biografía intelectual (en castellà). Montevideo: Planeta, 2021, p. 608. ISBN 9915657978.
