José Martí: el ojo del canario

José Martí: el ojo del canario

Fitxa
Direcció	Fernando Pérez Valdés
Protagonistes	Rolando Brito (en) Broselianda Hernández Boudet
Producció	Rafael Rey Rodríguez Camilo Vives Fernando Pérez Barrera José María Morales Sancho Gracia
Guió	Fernando Pérez Valdés
Música	Edesio Alejandro
Dissenyador de so	Raúl Lorenzo Amargó Pérez
Fotografia	Raúl Pérez Ureta
Muntatge	Julia Yip
Vestuari	Miriam Dueñas
Efectes especials	Kinema Digital
Productora	Institut Cubà de l'Art i la Indústria Cinematogràfics
Dades i xifres
País d'origen	Cuba i Espanya
Estrena	2010
Durada	120 min
Idioma original	castellà
Color	en color
Descripció
Gènere	drama

José Martí: el ojo del canario és una pel·lícula cubana dramàtica de temàtica històrica i biogràfica de 2010, escrita i dirigida per Fernando Pérez Valdés. Està inspirada en la infantesa i adolescència de José Martí, un destacat polític, pensador, escriptor i independentista cubà de la segona meitat del segle xix, en el període de la seva vida que abasta des dels 9 fins als 17 anys d'edat. La pel·lícula és una col·laboració cubano-espanyola, produïda conjuntament per l'Instituto Cubano del Arte e Industria Cinematográficos (ICAIC), Televisión Española (TVE) i les productores (també espanyoles) Wanda Films i Lusa Films SL. José Martí: el ojo del canario constitueix el títol inaugural de la saga Libertadores, una col·lecció de vuit pel·lícules pensada en el marc de les commemoracions pel bicentenari de les independències hispanoamericanes i dedicada les seves próceres més destacats.

Argument

José Martí: el ojo del canario busca endinsar a l'espectador en la complexitat quotidiana que va forjar la personalitat i el caràcter de José Martí durant els seus anys d'infància i adolescència, específicament en el període de la seva vida que s'estén des dels 9 fins als 16 anys d'edat, quan és empresonat pel govern espanyol a Cuba i condemnat a sis anys de presó i treballs forçats en les pedreres de Sant Lázaro. La ficció de la pel·lícula narra la vida d'un Martí envoltat per problemes familiars, vicissituds econòmiques, conflictes i incomprensions.També reflecteix els primers contactes del personatge amb el món polític i amb la naturalesa; tots ells elements a partir dels quals progressivament es van anar forjant el seu pensament i conviccions.

El llargmetratge de 120 minuts està dividit en quatre parts ordenades cronològicament i de similar extensió. Els primers dos segments estan dedicats a la infància del personatge amb l'actuació de Damián Rodríguez, mentre que els dos últims aprofundeixen en l'etapa de l'adolescència a través de la interpretació de Daniel Romero.

Abejas

La primera part tracta les vivències de José Martí a la ciutat i en el camp. Les dues primeres escenes són de rellevant importància perquè marcaran definitivament el discursar de la pel·lícula i de la psicologia mateixa del protagonista. El Martí nen es nega a delatar als seus companys de classe que han robat un examen de la vitrina del mestre, mentre el seu pare, Don Mariano, defensa públicament a un ancià davant les vexacions d'una senyora aristòcrata. En essència, aquest primer fragment de la pel·lícula reflecteix trets característics de la personalitat de Martí com la seva tendència a l'abstracció i el seu profund caràcter melancòlic, així com la seva forta convicció moral de defensar la dignitat enfront d'un acte d'humiliació. També es mostra la relació amb els seus éssers més afins, especialment amb la seva mare, les seves germanes i el seu amic Fermín Valdés Domínguez; així com els seus temors de nen i l'exploració de la sexualitat (en dues escenes que van suscitar l'escàndol entre els espectadors més conservadors).

En la segona meitat d'aquesta part, Martí deixa l'Havana en el període de recés escolar i es trasllada a la finca Hanábana, pròxima al poblat de Calimete, a la província de Matanzas, per a ajudar el seu pare en treballs de transcripció. Aquí té lloc el seu primer acostament a la naturalesa de la mà d'un negre esclau que li ensenya els secrets i els sons del camp, una experiència que influirà decisivament l'estil i les temàtiques de l'obra poètica martiana. El fragment conclou amb l'enfrontament de Don Marianioo amb els terratinents de la zona pel tràfic d'esclaus. Martí, amagat entre els joncs de la platja, coneix per primera vegada l'horror de la esclavitud, mentre contempla la imatge de desemparament d'un nen negre embolicat per les abelles. En aquest moment el títol “Abelles” cobra sentit i es presenten dos nous trets de Martí: la seva hipersensibilitat i el seu poder d'observació.

Arias

La segona part relata les primeres trobades de Martí amb l'ambient artístic i polític de Cuba. Comença a treballar a mig temps com a comptable en la bodega de Don Salustiano i a les nits assisteix a les classes en el col·legi del mestre Rafael María de Mendive, de qui es nodriria en gran manera el seu pensament polític i gust artístic. A la bodega Martí presencia actes de conspiració contra el govern i enfrontaments amb oficials espanyols. El contacte quotidià amb aquest ambient el portarà a anar-se interessant a poc a poc per la política; però, novament, el director busca destacar més els moments que corresponen a la faceta poètica de Martí que els de caràcter polític, aquells moments que materialitzen l'esperit de l'obra i la sensibilitat de Martí, especialment quan se li veu traduint a Lord Byron i quan comença a freqüentar el teatre, on queda fascinat per l'òpera. Cap al final d'aquesta part Martí contempla a la cantant Adelina Patti, mentre assaja una ària a l'escenari del teatre. En paral·lel, en la llar dels Martí, mor la més petita de les germanes. Camí al cementiri, Martí es topa amb una mare asseguda a les roques de la costa amb una nena en braços.

Cumpleaños

En la tercera part assistim als començaments del quefer polític, revolucionari i poètic de Martí. Se li veu més madur, totalment implicat en la conspiració contra Espanya a través de les seves publicacions a Patria libre. El focus d'atenció d'aquest segment se centra en els successos del Teatro Villanueva, on es representava l'obra Perro Huevero. La frase "¡Viva la tierra que produce la caña!" va desencadenar un altercat entre voluntaris espanyols i independentistes. Martí, que era present al teatre, aconsegueix escapar i es refugia a casa del seu mestre Mendive. La seva mare el buscarà. En el camí de retorn presencien diversos assassinats i té lloc un violent enfrontament entre Martí i un dels voluntaris que vol obligar-lo a cridar “Viva España con honra!”. Aconsegueixen sortir il·lesos de la situació, però en arribar a casa Don Mariano acusa el seu fill de posar a la mare en greu perill i d'abandonar a la seva família. Martí, orgullós, es nega a demanar disculpes de genolls al seu pare. La tensió amb Don Mariano ja havia provocat que Martí s'anés a viure a la casa de Mendive.

Amb la implicació en l'esfera política i el recurs a la dada històrica, en aquesta tercera part la figura de Martí comença a perdre frescor i frega per moments l'acartronament. El petit discurs sobre la democràcia en la classe de llatí sona una miqueta trillat, però una vegada més se salva pel recurs poètic i l'element visual d'un Martí pensatiu enfront de les ones que trenquen en les roques de la costa. Aquesta part tanca amb Martí tornant a la seva llar després d'una breu estada a la casa de Mendive i la seva mare li recorda que aquest dia havia estat el seu aniversari setze.

Rejas

La quarta part posa punt final al film amb l'enfrontament de José Martí a les autoritats espanyoles i la seva condemna al presidi amb treballs forçats. La imatge final presenta a un Martí en plena solitud, “mirant a l'espectador des del dolor, però també des de la seva fermesa”, en paraules del director, mentre els crèdits van lliscant-se al costat del seu rostre i a penes s'escolta la seva respiració.

Guió

La informació que es té sobre la infància i adolescència de José Martí és escassa, la qual cosa fa que fa que aquesta àrea fosca del registre històric sigui un terreny fecund per a la cinematografia. Amb el seu guió, sense ignorar la història i amb diàlegs que busquen adaptar-se a l'època de la manera més fidel possible, el director Fernando Pérez opta per representar a Martí des d'una perspectiva apegada a l'humà, una forma de representació que respon a la visió personal del director sobre l'apòstol cubà i no tant a la idealització i mitificació a la qual s'havia tendit fins al moment, des dels escàndols de La rosa blanca i Páginas del diario de José Martí (1971) fins a les manipulacions propagandístiques del director Santiago Álvarez a El primer delegado (1975) i Mi hermano Fidel (1977). El mateix Pérez va insistir que el seu llargmetratge no pretenia ser una biografia, sinó una descripció del "itinerari espiritual" que va marcar decisivament la formació del personatge. En una entrevista declarava: "La meva intenció és humanitzar i escurçar aquesta distància glacial i marmòria en la qual jo veig a Martí, per a acostar-ho als joves, perquè la seva vida s'ha convertit en l'hagiografia de Martí, més en una estàtua que en un ésser humà”. Segons una nota de premsa emesa per l'organització del 36è Festival de Cinema Iberoamericà celebrat a Huelva el 2010 la pel·lícula és una mirada personal "més subjectiva que biogràfica sobre el polític i pensador cubà a través de la narració de la seva infància i la seva primera joventut".

Referències a l'obra martiana

A José Martí: el ojo del canario es troben clares referències a l'obra de José Martí. El propi títol del film al·ludeix a la primera estrofa del poema XXV dels Versos sencillos: “Yo pienso, cuando me alegro / Como un escolar sencillo, / En el canario amarillo, / ¡Que tiene el ojo tan negro!”.

De la mateixa manera, les diferents escenes en Hanábana fan referència a la carta que constitueix el primer text que es conserva de l'Heroi Nacional de Cuba i va ser llavor de la seva profusa correspondència. Martí va escriure aquesta epístola, dirigida a la seva mare Leonor Pérez, el 23 d'octubre de 1862. El facsímil de la carta fa notar la bona redacció i l'excel·lent cal·ligrafia amb la qual ja comptava Martí a l'edat de nou anys.

L'escena final de l'acte “Abejas” i el seu impacte en el personatge remeten novament als Versos sencillos, a l'última quarteta del poema XXX: "Un niño lo vio: tembló/ De pasión por los que gimen:/ ¡Y, al pie del muerto, juró/ Lavar con su vida el crimen!". Y a la segunda estrofa del poema XXXIV: "Yo sé de un pesar profundo/ Entre las penas sin nombre:/ ¡La esclavitud de los hombres/ Es la gran pena del mundo!".

Los zapaticos de rosa, un dels poemes més coneguts de José Martí, també és present quan la família va camí al cementiri per a enterrar a una de les seves filles que acaba de morir. Al seu pas arran de mar el nen Martí observa a una dona sosté en braços a una nena descalça. Aquesta imatge recorda els següents versos: "Yo tengo una niña enferma / que llora en el cuarto oscuro. / Y la traigo al aire puro / A ver el sol, y a que duerma." I també: "Con sus dos brazos menudos / Estaba como abrazando; / Y yo mirando, mirando / Sus piececitos desnudos."

Tot seguit, com a primera escena de "Cumpleaños", es veu al Martí adolescent escrivint Abdala, la seva novel·la dramàtica en vers, una obra de referència en l'independentisme de Cuba i un dels textos clau del modernisme: El amor, madre, a la patria / No es el amor ridículo a la tierra, / Ni a la yerba que pisan nuestras plantas; / Es el odio invencible a quien la oprime, / Es el rencor eterno a quien la ataca(...)" Més endavant, al costat del seu amic Fermín Valdés Domínguez, ultima els preparatius perquè la publicació Pstria libre veiés la llum per primera vegada el 23 de gener de 1869, en que les seves dues pàgines finals es va reproduir Abdala.

L'últim document martiano al·ludit és la carta que escriu a Carlos De Castro, després de conèixer que es retirava de la conspiració contra el govern espanyol per covardia. Posteriorment, les autoritats van registrar la casa dels De Castro i la carta va ser trobada amb les signatures de Martí i Fermín. Aquest va ser motiu suficient per a ratllar-los de traïdors: la sentència va ser ràpida i sense apel·lació. José Martí va ser condemnat a sis anys de presidi per ser l'autor i Fermín Valdés Domínguez a sis mesos d'arrest major.

Banda sonora

El músic cubà Edesio Alejandro va ser l'encarregat de la banda sonora de José Martí: l'ull del canari. El procés de creació de la banda sonora va implicar la creació i inserció de tots els sons de l'època. A penes es va utilitzar la música extradiegètica, a excepció de les notes de la bayamesa que es poden escoltar en segon pla cap al final del llargmetratge. Cal afegir que la pel·lícula va ser doblegada per complet, encara que és un film que s'aparta de grans discursos patriòtics i predominen els silencis, elements que afavoreixen el seu to íntim i poètic.

Estrena

Aquest film és, sense dubtes, el que el gremi dels cineastes diu un llargmetratge de festivals, si es té en compte que la seva trajectòria per les sales de projecció comercials va ser pràcticament nul·la, en canvi va ser projectat en nombrosos festivals de cinema. Es va estrenar el 24 de març de 2010 al Cinema Charles Chaplin de l'Havana, Cuba. En el mateix mes de març ja estava sent projectada al Festival Les Reflets du Cinéma Ibérique et Latino-américain de Villeurbanne, França. Igualment, va passar pel Festival de Cinema Iberoamericà de Huelva (novembre de 2010), el Festival Internacional del Nou Cinema Llatinoamericà de l'Havana (desembre de 2010) i el Festival Internacional de Cinema de Miami (8 de març de 2011).

Recepció

Crítica

José Martí: el ojo del canario va acaparar la mirada de la crítica tant cubana com estrangera des del moment de la seva estrena. Com era d'esperar, una pel·lícula que tracta sobre la vida de l'Apòstol cubà no podia sinó ser lloada pels crítics cubans, no obstant això, fora de les fronteres de Cuba l'opinió es divideix i pot ser més o menys dura. Això sí, tots coincideixen que l'ambientació de l'època està magníficament aconseguida i l'actuació de Broselianda Hernández, en el paper d'una mare Leonor sacrificada, supera amb escreix la resta de les interpretacions.

A Cuba

« «Constitueix un encert en el film l'elegant posada en escena i la reconstrucció de l'època. Quan conclou la projecció romanem asseguts, pensant que la pel·lícula se'n va anar massa ràpid. Quedem amb desitjos de continuar veient més, de comparar, d'analitzar, d'observar a Martí.» » — Evelyn Fernández (Radio Reloj)

« «Em va passar com a tots davant aquesta pel·lícula. L'emoció sostinguda des del principi a la fi, immers totalment en la narració, el nus a la gola, el desig gairebé infantil que no acabi, l'admiració i l'entusiasme sense peròs davant el guió, les actuacions, la direcció d'actors i una recreació de l'època que inclou la traducció al seu vehicle artístic de la consciència social que tenien els que la vivien.» » — Fernando Martínez Heredia (Cubadebate)

« «A partir d'aquest tropo, de les pròpies cerques de Fernando Pérez per a la seva mirada martiana i dels preceptes de la família Martí – Pérez, es crea un referent espiritual, amb el suport escenogràfic i musical, exacta si es vol, per a omplir-se del Martí nen, adolescent i involucra l'espectador en un referent emocional pràctic, vivencial del pare intel·lectual i afectiu de María Mantilla, del seu propi Ismaelillo quan multiplica la seva ramificació espiritual.» » — Yirian García de la Torre (Radio Rebelde)

A l'estranger

« «A Cuba, quan la crítica especialitzada aborda la pel·lícula, suspicaçment, ha preferit anar-se'n per la tangent i només escriu i parla de les virtuts formals i espirituals del film, que són encomiables, sense atrevir-se a especular sobre la seva lectura contemporània, ambigüitat conreada pels directors valuosos i valents de l'altre temps cinema dels països socialistes, abundants en metàfores i dobles lectures. Encara que modernitzant aquesta estratègia, Pérez no ha tropologitzat els seus comentaris polítics sinó que ha preferit fer-los obvis.» » — Alejandro Ríos (América TV)

« «(...) el guió sembla escrit per sords, que obliguen els actors a declamar uns diàlegs emmidonats que, per a cubanitzar-los, han de recórrer a una mal encaixada mala paraula que acaba sonant grollera i gratuïta. A partir d'aquí, les actuacions són en general molt deficients(...) En fi, allò que li sobrava a Titón d'humor, ho té Fernando Pérez de solemne i de paternalista. Comptat i debatut, amb unes pretensions viscontianes de gran cinema històric, Pérez ha fet un film vell i envellit..» » — Roberto Madrigal (Revista Término)

Premis i nominacions

Any	País	Festival / Associació / Organització / Institució	Categoria / Premi	Resultat
2010	Espanya	36è Festival de Cinema Iberoamericà de Huelva	Millor Fotografia Millor Direcció artística
	Perú	Festival de Cinema de Lima	Segon premi del públic a la Millor pel·lícula
	Cuba	32è Festival Internacional del Nou Cinema Llatinoamericà de l'Havana Premi Coral de Direcció Premi Coral de Direcció artística
		Associació Catòlica Llatinoamericana i Del Carib de Comunicació, SIGNIS ALC	Premi SIGNIS
		Unión Nacional de Escritores y Artistas de Cuba (UNEAC)	Premi de l'Associació de Cinema, Ràdio i TV de la UNEAC
		Associació Cubana de la Premsa Cinematogràfica	Premi
		Federació Nacional de Cine Clubs	Premi El Mégano
		Centre Memorial Martin Luther King	Premio Camins
		Radio Habana Cuba	Premi Roque Dalton
		Cinematografia Educativa	Premi CINED
		Cinematografia Educativa sub-sede Matanzas	Premi Guaita
2011	Mèxic	LIII edició dels Premis Ariel (Acadèmia Mexicana d'Arts i Ciències Cinematogràfiques)	Millor Pel·lícula Iberoamericana (ex aequo)
	Noruega	Oslo International Film Festival o Films from the South	Nominada a Millor Pel·lícula
	Cuba	Concurs Caracol (Unión Nacional de Escritores y Artistas de Cuba (UNEAC))	Premi de Direcció Premi de Direcció d'art Premi de Fotografia
2013	Estats Units	Premis ACE (Associació de Cronistes d'Espectacles de Nova York)	Millor Director (Fernando Pérez)

Enllaços externs

• Tràiler de la pel·lícula a Dailymotion
• José Martí: el ojo del canario, pel·lícula sencera a Facebook