Vés al contingut

Josep Maria Martí Font

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
No s'ha de confondre amb el directiu de petanca amb el mateix nom.
Plantilla:Infotaula personaJosep Maria Martí Font
Biografia
Naixement1950 Modifica el valor a Wikidata
Mataró (Maresme) Modifica el valor a Wikidata
Mort12 febrer 2024 Modifica el valor a Wikidata (73/74 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócorresponsal, professor d'universitat Modifica el valor a Wikidata
OcupadorEl País
Fotogramas
Cambio 16
Ajoblanco (revista)
La Vanguardia
Universitat Pompeu Fabra Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeIsabel Valverde Modifica el valor a Wikidata

Josep Maria Martí Font (Mataró, 1950 - Barcelona, 12 de febrer de 2024) va ser un periodista català.[1]

Després d'estudiar Dret i Ciències Econòmiques a la UB, va començar a fer de periodista a la premsa alternativa, en capçaleres com Star, Disco Express, Ajoblanco, Fotogramas o Vibraciones; fou també un dels membres fundadors de Ràdio 4.[2] Interessat igualment pel món de l'art, entre 1975 i 1979 dirigí la Galeria G de Barcelona, on exposaren icones de la cultura pop, com Andy Warhol o Wolf Vostell, o la Galeria mec-mec, més centrada en l'àmbit de la contracultura.[3] Del 1979 al 1984 va estar als Estats Units, on fou enviat especial de la revista Lecturas i col·laborava amb La Vanguardia, entre d'altres, unes feines que compaginava amb fer guions per Hollywood.[1]

El 1984 fitxà per El País, on va estar a les seccions Societat i Internacional. Va ser corresponsal a Alemanya per El País del 1988 al 1994, on va explicar en directe la caiguda del mur de Berlín.[2] Després fou redactor en cap de cultura del diari. Va tornar a Barcelona el 1997. El 2004 va esdevenir corresponsal a París i posteriorment cap de Cultura i Opinió de l'edició catalana del diari.[1]

Va escriure diversos llibres, com El día que acabó el siglo XX, Después del Muro. Alemania Europa 25 años más tarde, La España de las ciudades. Decadencia y auge o La fortaleza asediada: Los populismos contra Europa amb Christophe Barbier.[2] També va escriure Désirs de France (Michalon, 2007) i Star, La Contracultura de los 70 (Glénat, 2008). [4]

Referències

[modifica]