Juliana de Nicomèdia

Juliana de Nicomèdia
	; Pintura alemanya de 1460 (Passau, Oberhausmuseum)
Nom original	(el) Ίουλιανή Νικομηδείας
Biografia
Naixement	c. 285 (Gregorià) ; Nicomèdia
Mort	305 (19/20 anys); Nicomèdia
Causa de mort	decapitació
Sepultura	Cripta de San Guglielmo del santuario de Montevergine (Campània): col·legiata de Santillana del Mar (Cantàbria); relíquies a Brussel·les, Perusa i Verona
Activitat
Camp de treball	Martiri
Període	Imperi Romà
màrtir i verge; Gran Màrtir (esglésies orientals)
	santa ;
Celebració	Tota la cristiandat
Pelegrinatge	Cumes (Campània, fins al s. XII), Nàpols, Santillana del Mar
Festivitat	16 de febrer (catòlics); 28 de juny (a Santillana, translació de les relíquies); 3 de gener (esglésies orientals: correspon al 21 de desembre del calendari julià)
Iconografia	Jove amb el diable encadenat o lligat als seus peus, amb una espasa i palma de martiri
Patrona de	Protectora en els parts; Santillana del Mar

Juliana de Nicomèdia (Nicomèdia, Bitínia, ca. 285 - ca. 305) va ser una dona cristiana, morta màrtir sota l'emperador Maximià. És venerada com a santa per tota la cristiandat.^[1]

Biografia

La seva vida es confon amb la llegenda. Segons la tradició, va néixer cap a l'any 285 a Nicomèdia (Bitínia, actual Izmit, Turquia), en una família pagana. La ciutat era, a l'orient de l'Imperi, una capital important, residència de Dioclecià i origen de les persecucions als cristians iniciades per aquest emperador. De jove, va conèixer el cristianisme i es va fer cristiana. Estava promesa en matrimoni amb prefecte de la ciutat, però ella va posar com a condició per al matrimoni que el prefecte es convertís a la fe cristiana.

El mateix promès la va denunciar i la va conduir a judici; malgrat les amenaces i tortures, no va abjurar i va morir decapitada cap a l'any 305.

Llegenda

Les llegendes posteriors ornamenten la història amb detalls sobre les tortures i el judici. Narren com el diable, mentre ella era empresonada, se li apareixia sota la forma d'un àngel de llum per convèncer-la que el millor que podia fer era abjurar de la fe cristiana. Malgrat tot, Juliana s'hi resistia i va debatre amb ell, fent-lo fracassar. Aquest episodi es representa a la iconografia medieval amb la santa que porta lligat o encadenat un dimoni al que ha vençut.

Veneració

La seva despulla la va recollir una matrona romana anomenada Sofrònia que la va portar cap a Roma. La nau que la portava es va aturar a Pozzuoli (Campània), l'antiga Cumes, i les restes s'hi van quedar, i eren venerades a la catedral. Aviat el seu culte es va difondre per la regió, i es va convertir en una santa popular i model de jove verge. Apareix pintada a les catacumbes de Sant Genar de Nàpols, ja al segle v. De fet, és l'origen de Santa Juliana de Cumes, que es venerava com a una santa diferent, tot i que sembla un desdoblament de la figura original.

Quan els llombards van destruir Cumes, es van traslladar les seves restes al monestir femení de Santa Maria Donnaromita de Nàpols, un monestir basilià i després benedictí. Des d'allí, el culte es va estendre per tot Europa. En 1207 es van traslladar les seves restes a la basílica napolitana de Santa Chiara, de clarisses, i avui són a la cripta del monestir benedictí de Montevergine.^[2]

Juliana dominant el diable, miniatura del s. XIV
Icona russa, segle xiii (Novgorod, monestir de Zverin)
Talla de 1770 a Heidelberger Alstadt (Alemanya)

Part de les relíquies van arribar, cap al segle ix o potser al segle x, al poble càntabre de Prades, on es va erigir una col·legiata, de Santa Juliana o Santa Illana, que va acabar donant un nou nom a la vila: Santillana del Mar. D'aquestes restes, un crani i part del cos, conservades en una arqueta al retaule de la Col·legiata de Santa Juliana, no se sap d'on procedeixen: es diu que hi arribarien des de Cumes, però podrien venir d'algun altre lloc d'Espanya des d'on es portarien per protegir-les de la invasió musulmana.^[3]

També n'hi ha relíquies a Perusa i Verona i a Notre-Dame-du-Sablon de Brussel·les.

Cripta de Montevergine, actual enterrament de la santa
Col·legiata de Santillana, amb l'arqueta de les relíquies al retaule major
Col·legiata de Santillana
Notre-Dame-du-Sablon (Brussel·les), amb relíquies de la santa

Referències

↑ Société des Bollandistes. Bibliotheca hagiographica graeca. Brusel·les: Société des Bollandistes, 1909, p. 134.
↑ Kirsch, J. P. The Catholic encyclopedia : an international work of reference on the constitution, doctrine, and history of the Catholic church, vol. VIII. Nova York: The Encyclopedia Press, Inc., 1913, p. s.v..
↑ Ortíz de la Azuela, Julián. Monografía de la antigua colegiata (hoy iglesia parroquial) de Santillana del Mar. Santander: [s.n.], 1919, p. 11-13.

Bibliografia

P. Saviano, Santa Giuliana vergine e martire, Frattamaggiore 1997.
Alfredo Di Landa, Le reliquie di S. Giuliana V. e M. nel culto della storia, quaderno della Basilica di San Sossio n. 2, Tip. Cav. Mattia Cirillo - Frattamaggiore 2006.
Our patroness: Saint Juliana of Nicomedia. Catholic Church [Consulta 7 d'octubre de 2022]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Juliana de Nicomèdia

[1] Société des Bollandistes. Bibliotheca hagiographica graeca. Brusel·les: Société des Bollandistes, 1909, p. 134.

[2] Kirsch, J. P. The Catholic encyclopedia : an international work of reference on the constitution, doctrine, and history of the Catholic church, vol. VIII. Nova York: The Encyclopedia Press, Inc., 1913, p. s.v..

[3] Ortíz de la Azuela, Julián. Monografía de la antigua colegiata (hoy iglesia parroquial) de Santillana del Mar. Santander: [s.n.], 1919, p. 11-13.

[1]

[2]

[3]