Khara-Khoto
![]() | ||||
---|---|---|---|---|
Dades | ||||
Tipus | Ruïna, jaciment arqueològic i fiscal district (en) ![]() ![]() | |||
Localització geogràfica | ||||
Entitat territorial administrativa | Mongòlia Interior (RP Xina) ![]() | |||
| ||||
Khara-Khoto (en xinès: 亦集乃; en pinyin: Yì jí nǎi) en mongol com Khara-Khoto Ciutat Negra. Va ser una ciutat Tangut a la regió d'Ejin que es troba en la prefectura d'Alxa, en la part occidental de Mongòlia Interior, prop de l'antic llac Gashun.[1] S'ha identificat com la ciutat d'Etzina, que apareix en Els viatges de Marco Polo.
Història
[modifica]La ciutat va ser fundada el 1032 i es va convertir en un pròsper centre de l'Imperi tangut al segle xi. Hi ha restes de muralles de 9,1 metres d'altura i murs exteriors de 3,7 m de gruix.[2] Els murs exteriors mesuren 421 m d'est a oest i 374 m de nord a sud.[3]
La fortalesa emmurallada va ser presa per primera vegada per Genguis Kan el 1226, però a diferència del que es pensa, la ciutat va continuar prosperant sota el senyoriu mongol.[4] Durant el regnat de Khublai Khan, la ciutat es va ampliar, arribant a una grandària tres vegades major que durant l'Imperi tangut. Togoontemur Khan va concentrar la seva preparació per a la reconquesta de la Xina a Khara-Khoto. La ciutat es troba en l'encreuament de camins de Karakorum, Xanadú i Kumul.
En Els viatges de Marco Polo, Marco Polo descriu una visita a una ciutat nomenada Etzina o Edzina, que s'ha identificat amb Khara-Khoto.[4] [5][6]
« | En sortir de la ciutat de Campichu camines durant dotze dies, i després arribes a una ciutat anomenada Etzina, que està cap al nord, al caire del desert de sorra, i que pertany a la província de Tangut. Les persones són idòlatres i tenen un munt de camells i bestiar, i al país es produeix un nombre enorme de bons falcons, tots dos Sakers i Lanners. Els habitants viuen dels seus conreus i el seu bestiar, ja que no tenen comerç. En aquesta ciutat s'ha de preparar per a les necessitats de queviures durant quaranta dies, perquè en sortir d'Etzina, s'entra en un desert que s'estén a quaranta dies de viatge cap al nord, i on et trobes sense habitatge ni lloc d'aprovisionament. | » |
— Marco Polo, Els viatges de Marco Polo, traduït per Henry Yule, 1920. |
Segons una llegenda local de la població Torghut, el 1372 un general mongol nomenat Khara Bator (en mongol: «Heroi Negre») estava envoltat pels exèrcits de la dinastia Ming de la Xina.[2]Aquests havien desviat el Riu Ejin, la font d'aigua de la ciutat que fluïa als afores de la fortalesa, deixant a Khara-Khoto sense aigua per als seus jardins i pous. A mesura que passava el temps i Khara Bator s'adonava de la seva destinació, ell va assassinar la seva família i després es va suïcidar. Després del seu suïcidi, els soldats de Khara Bator van esperar dins de la fortalesa fins que l'exèrcit dels Ming finalment va atacar i va matar als habitants restants. Una altra versió de la llegenda sosté que Khara Bator va obrir una bretxa en l'escaira nord-oest de la muralla de la ciutat i va escapar a través d'ella. Les restes de la ciutat té efectivament una bretxa per la qual un genet pot passar.
Després de la derrota, i, a més, possiblement per la falta d'aigua, la ciutat va ser abandonada i deixada en ruïnes.[4]
Exploració
[modifica]![](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/e/ea/Mahasthamaprapta.jpg/220px-Mahasthamaprapta.jpg)
Els exploradors russos Grigory Potanin i Vladimir Obruchev havien sentit rumors que en algun lloc aigües avall del riu Ejin una antiga ciutat estava esperant. Aquest coneixement va donar impuls a l'Institut d'Estudis Orientals de l'Acadèmia de Ciències de Rússia, per llançar una nova expedició a l'Àsia central sota el comandament de Piotr Kozlov.[7]
Durant l'expedició a l'Àsia central 1907-1909, l'any 1908, Kozlov va fer el descobriment històric de Khara-Khoto. Amb un sopar i un regal d'un gramòfon a un senyor local Beile Dashi, Kozlov va obtenir un permís per excavar en el lloc, arribant l'1 de maig de 1908 a les ruïnes de Khara-Khoto.[7] Més de 2.000 llibres, pergamins i manuscrits en la llengua tangut van ser descoberts.[8] Kozlov inicialment va enviar deu caixes de manuscrits i objectes budistes a Sant Petersburg, tornant novament al maig de 1909 para més objectes. Els llibres i gravats en fusta van ser trobats al juny, mentre es duia a terme l'excavació d'una estupa fora dels murs de la ciutat a uns 400 m cap a l'oest.[7]
Sir Marc Aurel Stein va excavar Khara-Khoto durant la seva tercera expedició a l'Àsia central el 1917.[9] Les troballes d'aquesta recerca van ser incorporats en el capítol 13 del primer volum de Stein d'Àsia íntima.[10][11]
Referències
[modifica]- ↑ Steinhardt, 1997, p. 432.
- ↑ 2,0 2,1 Webster, Donovan. «Alashan Plateau—China's Unknown Gobi», 01-02-2002. Arxivat de l'original el 2008-01-25. [Consulta: 18 novembre 2016].
- ↑ Steinhardt, 1999, p. 136.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «IDP News Issue No. 2». IDP Newsletter, 1995. Arxivat de l'original el 2007-06-30. ISSN: 1354-5914 [Consulta: 18 novembre 2016].
- ↑ The Travels of Marco Polo, by Marco Polo, translated by Henry Yule. Book 1, Chapter 45.
- ↑ Wang i Perkins, 2008, p. 42-44.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Kychanov, 1995, p. 39-44.
- ↑ Kozlov, 1955, p. 383.
- ↑ Wang, 2008, p. 42-44.
- ↑ Stein, Aurel. Innermost Asia: Detailed Report of Explorations in Central Asia, Kan-su and Eastern Iran. Oxford, England: Clarendon Press, 1928.
- ↑ «Ethnic Consciousness Seen Through the Letters: Khara-Khoto and Western Xia Characters». Digital Silk Road Project. National Institute of Informatics. [Consulta: 18 novembre 2016].
Bibliografia
[modifica]- Kozlov, Pyotr Kuzmich. Die Mongolei, Amdo und die tote Stadt Chara-choto. Leipzig: Brockhaus, 1955.
- Steinhardt, Nancy Shatzman. Liao Architecture (en inglés). Hawái, USA: University of Hawaii Press, 1997. ISBN 978-0-8248-1843-2 [Consulta: 18 novembre 2016].
- Steinhardt, Nancy Shatzman. Chinese Imperial City Planning (en anglés). University of Hawai'i Press, 1999. ISBN 978-0-8248-2196-8 [Consulta: 18 novembre 2009].
- Wang, Helen; Perkins, John. Handbook to the Collections of Sir Aurel Stein in the UK. Museu Britànic, 2008. ISBN 978-0-86159-977-6 [Consulta: 18 novembre 2016].
- Kychanov, E. «Wen-Hai Bao-Yun: The book and its fate». Manuscripta Orientalia. Volum 1,n. 1, 1995. ISSN: 1238-5018 [Consulta: 18 novembre 2016].