Vés al contingut

Klismós

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Klismós (en grec antic: κλισμός) és un tipus de cadira familiar en l'antiga Grècia, que apareix en representacions de mobles antics pintats en gots de terrissa grega i en baixos relleus des de mitjan s. V ae ençà.

Antiga Grècia

[modifica]

En els poemes èpics, al mot klismós s'hi dona el significat de 'butaca', però no hi ha una descripció específica pel que en fa a la forma. En la Ilíada, XXIV, després de la petició de Príam, Aquil·les s'alça del tron, aixeca l'ancià, se'n va a preparar el cos d'Hèctor per al funeral i torna a ocupar el seu lloc al klismós.[1]

Una pintura en un got d'un sàtir que duu un klismós sobre les espatles n'il·lustra clarament la forma.[2] Les potes corbes i còniques del klismós divergeixen cap avant i enrere, oferint estabilitat. Les potes posteriors continuen cap amunt per recolzar un gran respatler còncau que suporta les espatles de la persona seguda i és prou baix com per descansar un colze a sobre.

Klismós amb respatler corb i cònic, i potes corbes. Estela funerària de Xantipo, Atenes, ca. 430-420 ae

Els klismós van caure en desús durant el període hel·lenístic; el teatre de Dionís, però, als peus de l'Acròpoli d'Atenes, del s. I, va esculpir klismoi.[3] Quan s'ha representat un klismós en retrats romans d'individus seguts, les escultures eren còpies d'obres gregues. La caiguda en desús dels klismós podria deure's a un defecte de disseny, ja que les potes de la cadira, que es dobleguen cap a fora, podrien no ser capaces de suportar el pes dels qui s'hi asseien.[nota 1]

  • Grup escultòric amb un home assegut en un klismós al Museu J. Paul Getty
    Grup escultòric amb un home assegut en un klismós al Museu J. Paul Getty
  • Vista posterior del mateix grup escultòric
    Vista posterior del mateix grup escultòric

Neoclassicisme

[modifica]
Els lictors duen a Brutus els cossos de sos fills, 1789, oli sobre llenç, 323 x 422 cm, Museu del Louvre, París

Es tornà a usar el klismós durant la segona fase arqueològica del neoclassicisme europeu. El pintor Jacques-Louis David en va comprar molts al fabricant de mobles Georges Jacob el 1788, per utilitzar-los com a accessoris en les seues pintures històriques, ja que el nou sentit del historicisme exigia aparença d'autenticitat. Els nous mobles apareixen en Els lictors duen a Brutus els cossos de sos fills (1789). Segurament els primers klistós francesos són els dissenyats per l'arquitecte Jean-Jacques Lequeu al 1786 per a un mobiliari d'estil «etrusc» de l'hotel Montholon, al boulevard Montmartre, fabricats per Jacob; el mobiliari ha desaparegut, però els dibuixos en aquarel·la es conserven en el Cabinet dels Medailles.[nota 2][4] Simon Jervis va observar que Joseph Wright of Derby havia inclòs una cadira semblant en la seua Penelope Unraveling Her Web, 1783-1784 (Museu J. Paul Getty).[5]

A Londres, Thomas Hope va dissenyar els primers klismós per a sa casa en Duchess Street, Londres. Un, adquirit pel Museu Fitzwilliam, fou il·lustrat en Recent Acquisitions at the Fitzwilliam Museum, que George Beaumont ja havia descrit al 1804 com «més un museu que una altra cosa»;[10] cadires klismós foren il·lustrades per Hope amb diverses variacions en Household Furniture and Interior Decoration (1807), registre de la seva casa museu semipública.[6] Una cadira klismós també apareix en el seu quadern de dibuixos, c. 1812, actualment al Royal Institute of British Architects.[7] Els klismós en la forma més pura moblaren la pinacoteca de Hope (pl. II)  i la segona sala que conté gots grecs (pl.[8] IV); les potes de les cadires, però, difereixen respecte al tema clàssic il·lustrat en plaques de ceràmica grega. La pintura d'Henry Moses Il·lustració de nobles jugadors de cartes asseguts en cadires klismós aparegué en Hope, Designs of Modern Costume (c. 1812).[nota 3]

Amb la presència de cadires klismós, una col·lecció de gots grecs, un autoretrat d'Adam Buck i la seva família, es va pensar que representava significativament a Thomas Hope.[nota 4]

Joseph Bonomi el Vell dissenyà klismós per al Packington Hall, a Warwickshire.[nota 5]

  • Klistós (1808) de Benjamin Henry Latrobe, Galeria Nacional d'Art de Filadèlfia, Pensilvània
    Klistós (1808) de Benjamin Henry Latrobe, Galeria Nacional d'Art de Filadèlfia, Pensilvània
  • Klistós de John & Hugh Findlay (circa 1815-20), Galeria Nacional d'Art de Baltimore, Maryland, Metropolitan Museum of Art
    Klistós de John & Hugh Findlay (circa 1815-20), Galeria Nacional d'Art de Baltimore, Maryland, Metropolitan Museum of Art

Aquest academicisme tan sever es veié compromés amb característiques més familiars de la pràctica habitual del fabricant de cadires: un klismós de la primeria del s. XIX de J. I. Höglander, a Estocolm. Les columnes de la part posterior havien estat una característica de Thomas Sheraton: amb un respatler embuatat recolzat en cinc columnes primes[20] i amb les cares de les potes lleument entapissades.[9]

Segle XX

[modifica]

En la nova etapa de l'Art Déco el klismós va renovar les seues línies simples: els dissenyats pel danés Edvard Thomspon foren il·lustrats en Architekten, 1922.[10] El 1960, T. H. Robsjohn-Gibbings conegué els ebenistes grecs Susan i Eleftherios Saridis, i plegats crearen una línia de mobles klismós, recreant amb certa precisió mobles grecs antics, incloent-hi cadires klismós.

Construcció

[modifica]

La corba llarga i elegant era difícil de realitzar; s'havia de fer amb una sola peça de fusta, construïda usant un assemblatge de caixa i espiga, doblegant la fusta amb vapor[25] o fent-la doblegar-se durant el creixement.[11][12][13][14][15]

El seient estava construït amb quatre dogues de fusta tornejades, nugades a les potes; una xarxa de cordons o tires de cuir en sostenia un coixí o una pell. El klismós fou un invent específicament grec, sense cap inspiració anterior detectable.[16][17]

Notes

[modifica]
  1. ↑ Per exemple, les escultures dels Museus Capitolins que representen una dona asseguda (Wanscher 66-67) i un home (Wanscher 68-69), són probablement còpies d'originals del segle IV a. C.
  2. ↑ Projectat per Mathieu de Montholon (1753-1788), conseller d'estat, pare de Charles Tristan, marqués de Montholon.
  3. ↑ Il·lustrat en Margaret Jourdain, "Regency Furniture", edició revisada de 1965, p. 51, fig. 86. Una cadira anglesa klismós de 1807 està il·lustrada por Jourdain (fig. 84) en la pintura de gènere «etrusca», sobre terracota vermella i negra, imitant un got grec pintat, amb un esquema de color dit «etrusc», a causa dels conceptes erronis sobre els gots grecs trobats a Itàlia.
  4. ↑ La pintura es reprodueix a la coberta de John Morley, "Regency Design 1790-1840" (Londres: Zwemmer) 1993; crítica del volum "The Burlington Magazine 135, número 1085 (agost 1993), p. 568. Alex Kidson va observar en aquestes aquestes icones que representaven l'alta cultura, «que el modest Buck que podria haver estat erròniament identificat com un coneixedor, mecenes i col·leccionista extremadament ric, està fascinat i apunta a un canvi sociològic enorme en els patrons d'influència i mecenatge».
  5. ↑ Els klismós en el neoclassicisme europeu s'han tractat en The Age of Neoclassicism, catàleg de l'exposició, 1972, número 1592 (un klismós dissenyat per l'arquitecte danés Nikolai Abraham Abildgaard, c. 1800-09 (Museu d'Arts Decoratives de Copenhaguen), i 1644.

Referències

[modifica]
  1. ↑ R. M. Frazer, "The κλισμός of Achilles Iliad 24.596-598," GRBS 12 (1971:295-301); Frazer interpreta els versos com incoherents; segons la cortesia grega d'hospitalitat (xenia), Aquiles ofereix el thronos a Príam i seu al klismós, més modest.
  2. ↑ Richter, Gisela. Furniture of the Greeks, Etruscans and Romans (en anglés). Nova York: Phaidon Press, 1966, p. 169-197; 276, 510-14. 
  3. ↑ Da Wanscher, The Art of Furniture (1966), 16; un d'il·lustrat en Margarete Bieber, Die Denkmäler zum Theaterwesen im Altertum (1920), l, 4.
  4. ↑ Jarry, Madeleine; Devinoy. Le siège français (en francés). Friburg: Office du Livre, 1973, p. 260 i fig. 56. 
  5. ↑ Jervis, Simon «Reviewing Herculaneum paa Sjoelland (1988)» (en anglés). The Burlington Magazine, 133, 1058, 5-1991, pàg. 329 [Consulta: 19 novembre 2018].
  6. ↑ «Recent Acquisitions at the Fitzwilliam Museum, Cambridge» (en anglés). Suplement de The Burlington Magazine, 137, 1102, 1-1995, pàg. 59-64, fig. xix en p. 64.
  7. ↑ Watkin, David; Lever, Jill «A Sketch-Book by Thomas Hope» (en anglés). Architectural History, 23, 1980, pàg. 52-187.
  8. ↑ «Thomas Hope». Architectural History, 42, 1980, pàg. 56, pl. II.
  9. ↑ Sheraton, Thomas; Làmines 32-34, 36, totes datades de 1792, i a l'Appendix 1794; làmines 25, 28, datades de 1793, i 49, datada de 1794.. The Cabinet-Maker and Upholsterer's Drawing-Book, Part III, 1793 (en anglés). Dover, 1992. 
  10. ↑ Selkurt, Claire (en anglés) The Journal of Decorative and Propaganda Arts, 4, Primavera 1987, pàg. 16-29.
  11. ↑ Pile, J. F.. A History of Interior Design (en anglés). Laurence King Publishing, 2005, p. 37. ISBN 9781856694186. 
  12. ↑ «klismos». britannica.com. [Consulta: 19 novembre 2018].
  13. ↑ Postell, J. Furniture Design (en anglés). Wiley, 2012, p. 76. ISBN 9781118353158. 
  14. ↑ Davies, David «Plant your own furniture. Watch it grow» (en anglés). The Independent [Regne Unit], l'1 juny 1996 [Consulta: 19 novembre 2018].
  15. ↑ Rodkin, Dennis «The Gardener» (en anglés). . Cllicago Tribul1e Sunday, 25-02-1996.
  16. ↑ Wanscher, Ole (en anglés) The Art of Furniture: 5000 Years of Furniture and Interiors. Reinhold [Nova York, Londres, Amsterdam], 1966, pàg. 15. «This chair possesses a profound originality unusual in the history of furniture»
  17. ↑ Singer, Charles; Holmyard; et al.. A History of Technology II: The Mediterranean Civilization and the Middle Ages (en anglés). Oxford: Oxford University Press, 1956, p. 22. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Klismós&oldid=30458126»