L'Assumpció de Puiggròs
l'Assumpció | |||||||
---|---|---|---|---|---|---|---|
Dades | |||||||
Tipus | Església | ||||||
Construcció | S. XVII-XVIII | ||||||
Característiques | |||||||
Estil arquitectònic | arquitectura barroca arquitectura neoclàssica | ||||||
Localització geogràfica | |||||||
Entitat territorial administrativa | Puiggròs (Garrigues) | ||||||
Localització | Pl. Església. Puiggròs (Garrigues) | ||||||
| |||||||
BCIL | |||||||
Identificador | IPAC: 14048 | ||||||
|
L'Assumpció és una església parroquial a la vila de Puiggròs (Garrigues) protegida com a bé cultural d'interès local.
Arquitectura
[modifica]L'edifici original és d'època romànica i els seus acabats són ja gòtics. Apareix documentada ja el 1364; aquesta, però, no ens ha arribat als nostres dies. La parròquia actual és fruit del segle xviii. Està dedicat a Maria Assumpta i Verge. És un edifici de gust neoclàssic amb algunes reminiscències barroques. Les seves dimensions deuen ser molt superiors a les de l'anterior.[1]
És una església de planta basilical d'una sola nau amb capelles laterals. A la zona esquerra dels peus hi ha una torre campanar. Està coberta amb volta de canó amb arcs torals i llunetes; les cobertes són de teula àrab a dues aigües. Presenta pilastres adossades als murs, amb capitells i gruixudes cornises. El paviment és fet de mosaic i terratzo. El parament mural està fet a base de grans carreus de pedra ben escairats. La façana és d'aire clàssic, presenta un robust cloquer quadrat cobert a quatre vessants; acaba en una forma triangular amb punxons. El portal semicircular és flanquejat per pilastres i a la part superior s'obre una fornícula.[1]
Pel que fa a l'interior, al costat de l'epístola hi ha la capella del Sant Crist. L'altar major és modern, amb la part baixa de fusta i la superior pintada imitant vidriera; ha estat decorat per Carme Benet (pintora de les Borges Blanques). L'anterior retaule barroc va ser destruït l'any 1936. Hi ha una sepultura de 1719, pertanyent a la família Cabau.[1]
Història
[modifica]La renovació de l'església és fruit d'un moment econòmicament força pròsper que visqué la comarca. Aleshores augmentà la demografia i Puiggròs, com molts d'altres municipis que experimentaren aquesta crescuda, renovaren l'església fent-la de majors dimensions per poder donar cabuda a tots els fidels. També deuria canviar el nombre d'altars, segons explica Bellmunt, d'acord amb la notícia pastoral del dia de la fundació de l'església o de la benedicció de l'advocació.[1]
L'església es mantingué sense massa modificacions importants fins al període de la Guerra Civil. Com en la major part dels municipis d'aquestes contrades aquests temples foren saquejats i cremats. En relació a l'estat de l'església en aquest període no sabem més que de la cita que en fa Bellmunt "imatge de St. Roc, venerada el 1885 i sempre pel poble de Puiggròs, la qual en el moment d'escriure aquestes lletres es troba al museu diocesà de Lleida. Aquesta imatge fou l'única que va salvar-se de la crema de l'any 1936, ja que les altres sí que ho foren".[1]
Durant el s. XX l'aspecte dels voltants més immediats es modificà amb dues intervencions. La primera fou la construcció del dipòsit municipal d'aigua el 1932; la segona és l'enderroc de la sagristia adossada a l'església. Enlloc seu avui hi ha una plaça i les restes de la rèplica de l'antiga llinda.[1]