La coronació d'espines (Ticià, Louvre)
  | |
| Tipus | pintura |
|---|---|
| Creador | Ticià |
| Creació | 1542 ↔ 1543 |
| Gènere | art sacre |
| Moviment | escola veneciana de pintura |
| Material | pintura a l'oli poplar panel (en)  (suport pictòric) |
| Mida | 303 ( ) × 180 ( ) cm |
| Propietat de | Estat francès |
| Col·lecció | Departament de Pintura del Museu del Louvre |
| Catalogació | |
| Número d'inventari | INV 748 |
| Catàleg | |
La coronació d'espines és un quadre de Ticià (com indica la inscripció Titianus F. en un dels graons). Realitzat entre 1542 i 1544, és un quadre clau del període comprès entre els seus treballs per a les corts italianes de Ferrara, Màntua i Urbino, i les obres per als Farnesio de Roma, on Ticià es va traslladar el 1545.[1]
Es troba al Museu del Louvre i el pintà per encàrrec de la confraria de l'església de Santa Maria delle Grazie, de Milà, per adornar l'altar de la capella de la Santa Corona.
El tema
[modifica]La coronació de Crist és un relat esmentat en els evangelis de Mateu (27:29), Marc (15.17) i Joan (19:2, 5). Ticià hi reflecteix amb molta passió la burla i el dany que busquen ocasionar els soldats de Pilat a Jesucrist, la qual cosa el governador romà permet per tractar de satisfer els jueus sense haver d'executar-lo, com pretenien aquests.[2] És representat en multitud d'ocasions per molts pintors de tots els temps.
Descripció de l'obra
[modifica]
L'autor reflecteix amb un intens dramatisme l'episodi bíblic en un context al·ludit pel bust de l'emperador Tiberi, que és representat sota l'arc de mig punt romà.[3]
Tots els personatges de l'obra reflecteixen per la seua anatomia i posa les figures de les estàtues clàssiques representades per Miquel Àngel, que podria denominar-se terribilitat.[4]
S'ha considerat aquest retaule com la resposta del pintor a les influències manieristes vingudes de Roma i la Toscana, i que es manifesten en les pintures per la monumentalitat, l'emulació de l'antiguitat i l'elegància en el dibuix, a la qual cosa Ticià suma el típic colorit venecià.[5]
Aquesta pintura fou un fort motiu d'inspiració per a Caravaggio.
Ticià adapta l'estil de les seues figures al tema tractat, com era el seu costum.[6]
Referències
[modifica]- ↑ VV. AA.. El modelo veneciano en la pintura occidental, pàg. 55. R. Areces, 2012. ISBN 978-84-9961-061-0.
- ↑ VV. AA.. Mitología clásica e iconografía cristiana, pàg. 272. R. Areces, 2010. ISBN 978-84-8004-942-9.
- ↑ VV. AA.. Museos del Mundo, Museo del Louvre, París, pàg. 243. Planeta de Agostini, 2005. ISBN 84-674-1998-9.
- ↑ Zuffi, Stefano. Tiziano, pàg. 38. Sociedad Editorial Electa España, 1996. ISBN 84-8156-108-8.
- ↑ Zuffi, Stefano. Tiziano, pàg. 74. Sociedad Editorial Electa España, 1997. ISBN 84-8156-178-9.
- ↑ «museodelprado.es». [Consulta: 27 maig 2013].
