Vés al contingut

La nube

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaLa nube
Fitxa
DireccióFernando Ezequiel Solanas Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
Eduardo Pavlovsky
Laura Novoa
Ângela Correa
Franklin Caicedo
Favio Posca
Leonor Manso
Cristina Banegas
Bernard Le Coq
Christophe Malavoy
Márgara Alonso
María Figueras
Pablo Napoli
Fernando Ezequiel Solanas
Martín Pavlovsky
Susana Cortínez
Mary Tapia
Horacio Peña
Carlos Weber
Jorge Petraglia
Arturo Goetz
Carlos Rivkin
Aldo Barbero
Rita Cortese
Horacio González Modifica el valor a Wikidata
ProduccióPhilippe Cosson (productor executiu)
Pedro D'Angelo
Fernando Solanas
GuióFernando Ezequiel Solanas Modifica el valor a Wikidata
MúsicaGerardo Gandini Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de soMarcelo Gareis
FotografiaJuan Solanas Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeLuis César D'Angiolillo Modifica el valor a Wikidata
VestuariHorace Lannes Modifica el valor a Wikidata
MaquillatgeMarisa Amenta
ProductoraCine Sur/Cinesur (Envar El Kadri)
Les Films du Sud
DistribuïdorLíder Films
Dades i xifres
País d'origenArgentina i França Modifica el valor a Wikidata
Estrena1998 Modifica el valor a Wikidata
Durada123 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalcastellà Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama Modifica el valor a Wikidata
IMDB: tt0168594 FilmAffinity: 542558 Allocine: 14289 Letterboxd: the-cloud-1998 Allmovie: v173777 TCM: 525244 TMDB.org: 49318 Modifica el valor a Wikidata

La nube és una pel·lícula argentina dramàtica de 1998 escrita i dirigida per Fernando Solanas[1] i protagonitzada per Eduardo Pavlovsky i Laura Novoa. Està basada en l'obra teatral de Pavlovsky Rojos globos rojos. Es va estrenar el 3 de setembre de 1998. Va ser exhibit en diversos festivals internacionals de cinema i va obtenir diversos premis.

Sinopsi

[modifica]

La pel·lícula narra les desventures d'un grup d'actors que viu en una Buenos Aires "alternativa" durant la dècada de 1990, en la qual des de fa més de 1600 dies plou sense parar. El grup fa grans esforços per a defensar el seu vell teatre independent a punt de ser venut. Mentrestant, enmig dels seus problemes quotidians i tractant de no perdre la seva dignitat, lluiten en un clima que oscil·la entre l'esperança i la resignació, amb els seus propis conflictes: l'amor, la solitud, la cerca d'ocupació, el reclam de justícia, les promeses dels funcionaris i l'espera.

Llançament

[modifica]

La pel·lícula va ser exhibida en la 55a Mostra Internacional de Cinema de Venècia i als festivals Toronto, Istanbul i Singapur, entre altres. Al festival de Venècia va guanyar els premis Osella al millor guió i CinemAvvenire.[2] Al Festival Internacional del Nou Cinema Llatinoamericà de l'Havana de 1998 va guanyar els premis Saúl Yelin i Caracol.[3] Al Festival de Cinema Llatinoamericà de Biarritz de 1998 va rebre els premis al millor actor i a la millor actriu.[4] Als Premis Cóndor de Plata de 1999 va rebre set nominacions però només va guanyar el premi a la millor música.[5]

Repartiment

[modifica]

Comentaris

[modifica]

Sergio Wolf a El Amante del Cine va escriure:

« «…les maneres triades per Solanes per a representar l'Argentina a través de personatges que abans que tals són «idees», cossos buits que existeixen solament com a dipositaris d'abstraccions.» »

Silvia Schwarzbock a El Amante del Cine va opinar:

« «Inusual, inèdita, desconcertant, intransigent, poc complaent, totalment contra direcció de les modes, i uns qualificatives més que desgraciadament s'escolten molt poques vegades quan es parla de cinema argentí.» »

Manrupe i Portela escriuen:

« «Solanes registra a través d'una potent metàfora…les misèries de l'última etapa menemista: els problemes dels jubilats, l'abandó de la cultura i la pèrdua de les utopies. El film va resultar un fracàs absolut de públic.» »

Luciano Monteagudo a Página 12 va opinar:

« «… una pel·lícula…que no deixa de ser una afirmació pública de la fe de Solanes en el seu ideari, però també una reflexió –melancòlica, feta mal– sobre les limitacions, les derrotes i els dubtes que reconeix avui en la seva generació.

Concebut…com un film obert, armat a través de mòduls independents entre si, La nube té…una estructura gairebé musical….quatre grans moviments, subdividits al seu torn en diferents moments, que van des del gest èpic al comentari grotesc, en la vena del sainet crioll….Les notes falses … es donen… quan…vol donar alguns tocs no sempre aconseguits d'humor, o quan s'obstina a registrar les moltes injustícies d'aquests dies a través del testimoniatge d'un movilero d'una ràdio FM independent… aquesta ambició …d'abastar-ho tot en un sol film –el passat i el present, el mite i la realitat–…Per moments La nube pot semblar tautològica en els seus reclams, reiterativa en els seus recursos formals, però íntegrament aconsegueix una dimensió i un nivell de risc que solament Solanas és capaç de proposar al cinema local.[6]

»

Notes

[modifica]
  1. ↑ Amieva, Mariana. «Ese mismo cuerpo», 13-11-2020.
  2. ↑ «VENICE – 1998 – SPEARS OF LIGHT». [Consulta: 6 octubre 2013].
  3. ↑ El XX Festival de La Habana invita a "repensar" el nuevo cine latinoamericano, El País, 3 de desembre de 1998
  4. ↑ Premian en Francia a los actores del film "La nube", La Nación, 4 d'octubre de 1998
  5. ↑ Clarín. «Pizza, birra, faso, la película que se llevó más premios», 28-04-1999. [Consulta: 11 agost 2017].
  6. ↑ Monteagudo, Luciano. «Luego de la inundación, llegó la nube». Página 12, 03-09-1998. [Consulta: 14 octubre 2015]..»

Referències

[modifica]
  • Manrupe, Raúl. Un diccionario de films argentinos II 1996-2002. Buenos Aires, Editorial Corregidor, 2003, p. 174/5. ISBN 950-05-1525-3. 

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=La_nube&oldid=31484087»