Cabra de bruc
Lactarius pseudoscrobiculatus  | |
|---|---|
| Taxonomia | |
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Fungi |
| Classe | Agaricomycetes |
| Ordre | Russulales |
| Família | Russulaceae |
| Gènere | Lactarius |
| Espècie | Lactarius pseudoscrobiculatus Basso, Neville i Poumarat, 2001 |
.svg){kind=icon}
La cabra de bruc (Lactarius pseudoscrobiculatus) és una lleterola del grup de les cabres. És de distribució mediterrània i creix preferentment en boscos de planifolis de la plana.[1]
Taxonomia
[modifica]Lactarius pseudoscrobiculatus va ser descrita per Basso T, Neville P i Poumarat S l'any 2001.[2]
La filogènia de l'espècie ha estat revisada.[3]
Descripció
[modifica][4][5]Bolet de solitari a espars a gregari; de mida mitjana; de barret de 5 a 10 de diàmetre; barret primer plano-convex, després pla i finalment infundibuliforme, amb el marge involut durant molt de temps; cutícula viscosa, fins i tot glutinosa en temps humit, netament peluda, sobretot vers el marge, amb zonacions concèntriques no massa marcades, superfície de color crema clar, groc més o menys citrí, i amb tonalitats més ataronjades en els exemplars vells, que tenen taques de color bru, més o menys evidents.
Làmines denses, adnates o feblement decurrents, de color crema a crema ataronjat, que es taquen de bru en els exemplars vells.
Cama curta, de 2-3 cm, cilíndrica, sovint atenuada vers la base, llisa a l’àpex, de color blanquinós a groguenc o carni, amb escrobicles de color crema, sobre tot amb l’edat i vers la base.
Carn compacta, de color crema, que, en tallar-la, es torna groguenca i vermella en KOH; olor suau, un xic fruitada, i sabor primer amargant i després clarament acre; làtex molt abundant, blanc, que es torna groc citrí en exposar-lo a l’aire, de sabor picant, amb KOH esdevé ràpidament taronja.
Hàbitat
[modifica][6] Des de la tardor a principis de l’hivern; sobre sòls preferentment silícics; des de la terra baixa a la muntanya mediterrània; en boscos de coníferes, primordialment pi pinastre, també pi pinyoner i pi blanc, acompanyats de roure de fulla petita, alzina i, gairebé sempre, de bruc boal (Erica arborea), bruguerola o estepes (Cistus salviifolius, C. laurifolius).
Distribució geogràfica
[modifica]Ocasional.[7] A Catalunya havia estat confosa amb la cabra de sofre (Lactarius citriolens), més pròpia d’ambients de muntanya, on creix sota bedolls (Betula pendula). Ha estat citat de Catalunya, País Valencià i Balears.[6]
Espècies semblants
[modifica]Propera a l'enganyapastors de llet blanca (Lactarius zonarius), l'enganyapastors de pollancre (L. evosmus) i el pigallat (L. mediterraneensis); cap de les tres lleteroles tenen les làmines anastomosades vora la cama. El primer presenta el barret zonat, de marge pubescent en el jove, i el làtex abundant. L. evosmus te les làmines blanques o cremoses, sense tons rosàcis, i la carn fa olor de poma. De L. mediterraneensis es separa pel làtex i la carn, que viren a groc un cop exposats, pel barret que és escrobiculat de manera molt patent i per la reacció al KOH, que en el cas de la carn vira a groc crom, en especial sota la cutícula i sobre les làmines.
Comestibilitat
[modifica]Sense interès culinari; carn excessivament picant.
Referències
[modifica]- ↑ Gràcia, Enric. La Clau dels Bolets: Identifica'ls de la mà d'Enric Gràcia, Vol. I, p:30. El Papiol: efadós, 2021.
- ↑ Basso, Maria Teresa; Neville, Pierre; Poumarat, Serge «Une nouvelle espèce de Lactarius de la sous-section Scrobiculati Hesler & A. Smith : L. pseudoscrobiculatus Basso, Neville & Poumarat sp. nov.». Bulletin semestriel de la Fédération des Associations Mycologiques Méditerranéennes, 19(1), 2001, pàg. 13-20.
- ↑ Polemis, Elias; Nuytinck, Jorinde; Fryssouli, Vassiliki; Pera, Umberto; Zervakis, Georgios I. «Phylogeny, ecology and distribution of the rare Mediterranean species Lactarius pseudoscrobiculatus (Basidiomycota, Russulales)» (en anglès). Plant Systematics and Evolution, 305, 9, 01-11-2019, pàg. 755–764. DOI: 10.1007/s00606-019-01604-3. ISSN: 2199-6881.
- ↑ Basso, Maria Teresa. Fungi Europaei Vol. 7: Lactarius Persoon. Alassio: Mykoflora, 1999. ISBN 978-88-87740-00-4.
- ↑ Campos, JC «El Género Lactarius en el sur de Europa. Introducción al conocimiento de algunas especies Mediterráneas.». Anales de las XXI Jornadas de la Confederación Europea de Micología Mediterránea, 21, 2015, pàg. 67–72; 53.
- ↑ 6,0 6,1 Llistosella, Jaume. «Mòdul Fongs. Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya. Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona.», 2013.
- ↑ «Distribució mundial de Lactarius pseudoscrobiculatus.». GBIF (Global Biodiversity Information Facility).