Vés al contingut

Lilia d'Albore

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaLilia d'Albore
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement4 gener 1911 Modifica el valor a Wikidata
Santa Maria Capua Vetere (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort21 agost 1988 Modifica el valor a Wikidata (77 anys)
Grottaferrata (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Altres nomsLilia d'Albore Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Roma Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióviolinista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorAcadèmia Nacional de Santa Cecília Modifica el valor a Wikidata
InstrumentViolí Modifica el valor a Wikidata
Premis
Musicbrainz: f0db55e0-dccd-4e24-9b81-120b13ca4930 Modifica el valor a Wikidata

Lilia d'Albore, de nom real Emilia d'Albore, (Santa Maria Capua Vetere, 4 de gener de 1911 – Grottaferrata, 21 d'agost de 1988), fou una violinista italiana.[1][2]

Biografia

[modifica]

Lilia d'Albore fou filla de l'advocat Elpidio d'Albore i de Rosa Muto.[1] El pare fou un funcionari del Tribunal de Comptes, germà del baríton Emilio d'Albore i del pintor Achille d'Albore. Lilia fou germana de la soprano Mina d'Albore.

Lilia d'Albore, després d'estudiar violí amb Gioacchino Micheli i viola amb Aldo Perini, es va graduar al Conservatori de Santa Cecília de Roma el 1929; després va estudiar amb Carl Flesch a Berlín i a Baden-Baden.[1] Va iniciar la seva activitat de solista el 1931, arribant a col·laborar amb les orquestres europees més importants, sota la direcció de músics com ara Hermann Abendroth, Ataúlfo Argenta, Pietro Argento, Alfredo Casella, Oliviero De Fabritiis, Wilhelm Furtwängler, Carlo Maria Giulini, Bruno Maderna, Fernando Previtali i Carl Schuricht.

Els anys 1949-50 va realitzar alguns enregistraments amb l'Orquestra Filharmònica de Berlín i amb l'Orquestra Simfònica de Londres, dirigida per Sergiu Celibidache. Va tocar en duo amb els pianistes Giorgio Favaretto, Arnaldo Graziosi, Ornella Puliti Santoliquido i Armando Renzi. Entre 1940 i 1950, va enregistrar per a la Deutsche Grammophon en duo amb els pianistes Hubert Giesen i Géza Frid. Va tocar a duo també amb Ornella Puliti Santoliquido i entre el 1960 i el 66 va formar part del Trio de Roma amb Antonio Saldarelli al violoncel i Germano Arnaldi, després amb Piero Guarino, després amb Arnaldo Graziosi al piano. Entre 1955 i 1961 va ser primer violí del Complex de Solistes Antonio Vivaldi i de 1961 fins a 1967 del Complex Vivaldi de Roma que va fundar i amb el qual va recórrer la major part d'Europa.[2]

Fou professora de violí al Conservatori San Pietro a Majella de Nàpols des de 1941 i al Conservatori de Santa Cecília de Roma des de 1943.[1] Va ser nomenada Cavaller de l'Orde al Mèrit de la República Italiana, rebent també la medalla d'or del Mèrit de l'Escola i des del 1982 va ser presidenta de l'associació ESTA-Itàlia (European String Teachers Association, Associació de Professor de Cordes Europeus). Tocava un violí fabricat pel lutier italià Alessandro Gagliano.

El 28 de febrer de 1941 va actuar al Palau de la Música Catalana acompanyada al piano per Ataúlfo Argenta, després d'haver actuat dies abans a Madrid, en la seva presentació a Espanya.[3][4]

Activitat

[modifica]

Va dur a terme una brillant carrera de concerts, tant com a solista com en grups de cambra dels quals també va ser cofundadora:

  • Complex de solistes Antonio Vivaldi (1955-1961)
  • Complex Vivaldi de Roma (1961-1967)
  • Trio de Roma (1960-1966) amb Antonio Saldarelli, violoncel, Germano Arnaldi, piano (-1960) / Piero Guarino, piano (1960-62) / Arnaldo Graziosi, piano (1962-66)

Enregistraments

[modifica]

De 78 rpm

[modifica]
  • Christoph Willibald Gluck (arranjament Giesen): Mélodie (Hubert Giesen, piano / Deutsche Grammophon Gesellschaft LM 62838 A, Polydor 78rpm shellac / Berlín, Raum IX, 14-12-1940)
  • Achille Simonetti: Madrigal en Re major (Hubert Giesen, piano / Deutsche Grammophon Gesellschaft LM 62838 B, Polydor 78rpm shellac / Berlín, Raum IX, 14-12-1940)
  • Francesco Maria Veracini: Largo (Hubert Giesen, piano / Deutsche Grammophon Gesellschaft LM 67681 A, polietil·la 78cm pm, realitzat a Alemanya, 2-12-1941)
  • Antonín Dvořák: Sonatina en Sol major, Op.100, II. Larghetto (Hubert Giesen, piano / Deutsche Grammophon Gesellschaft LM 67681 B, polietil·lell 78rpm, realitzat a Alemanya, 2-12-1941)
  • Franz Schubert: Sonatina en Re major, D.384 Op.137 núm. 1 (Hubert Giesen, piano / Deutsche Grammophon Gesellschaft LM 67847/67848, xicla Polydor 2x78rpm, fabricat a Alemanya, 2-12-1941)
  • César Franck: Sonata a La major (Hubert Giesen, piano / Deutsche Grammophon Gesellschaft LM 68002/68003/68004/68005, Shell Polydor 4x78rpm, realitzat a Alemanya, 24-7-1942)
  • Johannes Brahms: Sonata No.3 en Re min Op.108, IV. Presto agitato (Géza Frid, piano / Deutsche Grammophon Gesellschaft LVM 72054 A, 1x78rpm shellac / Hannover, Beethoven-Saal, 28-11-1950)
  • Ildebrando Pizzetti: da Tre Canti [1924], núm. 2 Quasi grave e commosso (Géza Frid, piano / Deutsche Grammophon Gesellschaft LVM 72054 B, 1x78rpm shellac / Hannover, Beethoven-Saal, 29-11-1950) - AUDIO

Ràdio

[modifica]
  • Antonio Vivaldi: Sonata in Re major (Hubert Giesen, piano / RRG Reichssender Stuttgart, 1-4-1939)

CD

[modifica]
  • César Franck: Sonata en La major (Hubert Giesen, piano / CDs de Polygram Japó, Deutsche Grammophon POCG-6077, realitzat al Japó, XI-1998)
  • Giuseppe Baldassare Sammartini: "Canto amoroso" (Heinrich Graf Wesdehlen, piano - Berlín, 13-2-1942; Meloclassic MC2018, (p) 2013)
  • Arcangelo Corelli: Sonata No. 12 en Re menor, "La Follia" (Heinrich Graf Wesdehlen, piano - Berlín, 13-2-1942; Meloclassic MC2018, (p) 2013)
  • Giuseppe Tartini: Sonata in Si menor, B.h2 (Hans Priegnitz, piano - Leipzig, 1944; Meloclassic MC2018 (p) 2013)
  • Wolfgang Amadeus Mozart: Concert No.5 in La major K.219 "Turc" (Berliner Philharmoniker, Sergiu Celibidache - Berlín, 5 a 6-3-1950; Celibidache: The Berlin Recordings 1945-1957 Audit! 13xCDs, (p) 2013)
  • Wolfgang Amadeus Mozart: Concert No.5 in La major K.219 "Turc" (London Philharmonic Orchestra, Sergiu Celibidache - Londres, 1950; The Art of Celibidache, Vol.16 Arlecchino CD)

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Wilibald Gurlitt: Lilia d'Albore. A: Riemann Musiklexikon. 12a edició completament revisada. Tom A - K. Schott, Magúncia 1959, pàg 361.
  2. ↑ 2,0 2,1 Carl Dahlhaus: Lilia d'Albore. A: Riemann Musiklexikon. 12a edició completament revisada. Tom: A - K, volum suplementari. Schott, Magúncia 1972, pàg. 251.
  3. ↑ «La violinista Lilia d'Albore en La Cultural». ABC, 22-02-1941, pàg. 7.
  4. ↑ «Año VII: curso 1940-1941, sesión X». Centre de Documentació de l'Orfeó Català, 28-02-1941. [Consulta: 22 abril 2020].

Bibliografia

[modifica]
  • Albore Lilia, al Diccionari Enciclopèdic Universal de la Música i dels Músics (dirigit per Alberto Basso), Utet, Torí, Le Biografie, Vol. II, 1985, pàg. 382
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Lilia_d%27Albore&oldid=34085270»