Literatura francesa
La literatura francòfona inclou totes les obres escrites en francès, sigui al país que sigui i al segle que sigui. Inclou, per tant, la tradició literària de França i la de les antigues colònies franceses.
La primera literatura francesa
[modifica]A l'edat mitjana, el llatí es va anar transformant en les llengües romàniques corresponents a cada país. Es troba literatura pròpiament escrita en francès des del segle xi, abans els documents estan en un llatí tardà o pertanyen a la literatura en occità, de gran influència en l'època pel prestigi dels seus trobadors.
La literatura en francès comença amb l'èpica, en què destaca La Chanson de Roland, que va ser profusament imitada per tota Europa. Les rondalles i cançons de gesta al voltant de la figura de Carlemany també van tenir força èxit.
Al segle xii, Chrétien de Troyes va escriure les grans obres sobre el cicle artúric de Bretanya. La poesia amorosa va desenvolupar-se seguint l'ideal de l'amor cortès fins a arribar a Alain Chartier i François Villon, que tanquen la poesia medieval.
La prosa estava dedicada a les cròniques històriques i a les traduccions d'obres de la literatura clàssica en llatí, l'idioma de la cultura i la religió. Es conserven col·leccions de sermons i vides de sants. Els petits fabliaux eren peces dramàtiques que barrejaven la temàtica sacra amb un to de paròdia.
El Renaixement
[modifica]Un grup d'escriptors, La Pléiade (d'on ve el nom de la famosa col·lecció de llibres actual), va signar un manifest per rellançar la literatura francesa. L'autor més important del grup va ser Pierre de Ronsard.
Al segle xvi destaquen les figures de François Rabelais, autor de prosa humorística i Michel de Montaigne, l'«inventor» del gènere de l'assaig.
L'academicisme
[modifica]
Des de mitjans del segle xvii, França va esdevenir el centre cultural i literari de tota Europa. El gust clàssic, l'obsessió per la perfecció formal i la llengua treballada són els trets que encara avui romanen a les lletres franceses. Nicolas Boileau-Despreaux va ser el teòric més important d'aquesta època, en què es van desenvolupar tots els gèneres. L'Astrée de l'autor Honoré d'Urfé fou l'obra francesa més traduïda al seu temps.
Els autors clàssics més rellevants són Jean Racine, Molière i Jean de la Fontaine. Les aportacions en el camp de la no-ficció són també notables, amb la filosofia de Voltaire, Diderot… Una figura fa de pont entre l'academicisme francès i els nous aires romàntics que van estendre's per Europa des de finals del segle xviii: Jean-Jacques Rousseau.
El segle xix
[modifica]
El segle xix francès serveix de model per als períodes literaris d'altres països, amb el conreu del romanticisme, el realisme i la seva derivació: el naturalisme.
El romanticisme exaltava les grans passions, la lluita de l'individu contra la societat per a poder ser lliure, i els afers nacionals, alhora que buscava l'exotisme medieval o oriental. Alguns dels noms bàsics en són Victor Hugo o Alexandre Dumas.
El realisme buscava complaure la burgesia amb històries plenes de detalls i peripècies, incloent-hi reflexions i descripcions d'ambients i sentiments. Els escriptors a destacar són Honoré de Balzac, Gustave Flaubert o Stendhal entre d'altres.
El naturalisme cercava de fer una literatura científica, tenint en compte les motivacions dels actes de cada personatge, analitzant el seu entorn i herència, afegint per primera vegada personatges de les classes socials més baixes. El pare del moviment és Émile Zola.
Les veus vingudes d'altres països francòfons comencen a fer-se un lloc en la literatura, aportant la descripció de costums locals i reflexions sobre la identitat molt fecundes.
La varietat
[modifica]Entre finals del segle xix i el segle xx, la literatura francesa adopta una gran varietat, que inclou des del simbolisme de Baudelaire fins a les avantguardes més experimentals. El surrealisme en especial, creat al voltant de la figura d'André Breton, va ser un moviment fèrtil a les terres franceses.[1]
El trauma de la Primera Guerra Mundial està a la base de l'existencialisme, un moviment filosofico-literari francès que va expandir-se per tot el continent. Autors com Jean Paul Sartre o Albert Camus es preguntaven en les seves obres pel sentit de l'existència, en una prosa malenconiosa, reflexiva i al·legòrica.[2] En una altra línia, una figura que no es pot ignorar és Marcel Proust.
Des de l'Àfrica, sorgeix llavors l'anomenada literatura colonial i postcolonial, amb autors que barregen la tradició francesa amb l'oralitat dels seus respectius països. Els temes giren al voltant de la guerra, la llibertat, la identitat i el paper dels homes i dones en la societat.
Després de la Segona Guerra Mundial, amb el moviment del nouveau roman es recull l'experimentalisme avantguardista i es creen obres plenes de jocs de paraules, amb estructures agosarades i modernes, combinant gèneres i estils. L'autor teóric més important n'és Alain Robbe-Grillet i, tot i que els autors que pertanyen a aquest grup són diferents, segons quin crític en faça la tria, també hi són Michel Butor, Nathalie Sarraute i Claude Simon.[3] És notable la influència d'autors com Georges Perec i Raymond Queneau.
La literatura contemporània, com passa amb altres tradicions, és tan rica que es resisteix a classificacions, amb autors de la talla d'Assia Djebar, Jean Cocteau, Jean Genet, Amin Maalouf, Yasmina Khadra…
Premis Nobel de Literatura francesos
[modifica]
Al llarg del segle xx, els autors francesos han obtingut més Premis Nobel de Literatura que els de cap altra nació.[4][5][6] Ho han fet els següents:
- 1901 – Sully Prudhomme (primer Premi Nobel de Literatura)
- 1904 – Frédéric Mistral (escrivia en occità)
- 1915 – Romain Rolland
- 1921 – Anatole France
- 1927 – Henri Bergson
- 1937 – Roger Martin du Gard
- 1947 – André Gide
- 1952 – François Mauriac
- 1957 – Albert Camus
- 1960 – Saint-John Perse
- 1964 – Jean-Paul Sartre (rebutjà el premi)
- 1969 – Samuel Beckett (irlandès, escrivia en anglès i francès)
- 1985 – Claude Simon
- 2008 – Jean-Marie Gustave Le Clézio
- 2014 – Patrick Modiano
- 2022 – Annie Ernaux
Referències
[modifica]- ↑ Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.73. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 23 novembre 2014].
- ↑ Macquarrie, John. Existentialism. Nova York: Penguin, 1972, p. 14–15.
- ↑ «Nouveau Roman». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 15 agost 2024].
- ↑ «Literature Nobel Prizes 1901-2009: Evolution of cumulative national shares by citizenship» (en anglès). Istituto Dalle Molle di Studi sull'Intelligenza Artificiale. [Consulta: 23 febrer 2023].
- ↑ «Nobel Prizes 1901-2009: Evolution of cumulative national shares by country of birth» (en anglès). Istituto Dalle Molle di Studi sull'Intelligenza Artificiale. [Consulta: 23 febrer 2023].
- ↑ Schmidhuber, Jürgen. Evolution of National Nobel Prize Shares in the 20th Century (en anglès). Suïssa: IDSIA & USI & SUPSI, 14 setembre 2010 [Consulta: 23 febrer 2023].
