Llangardaix serp de Burton
Lialis burtonis  | |
|---|---|
_(9391290454).jpg) | |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 42483075 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Reptilia |
| Ordre | Squamata |
| Família | Pygopodidae |
| Gènere | Lialis |
| Espècie | Lialis burtonis Gray, 1835 |
| Distribució | |
 | |
.svg){kind=icon}
El llangardaix serp de Burton[1] (Lialis burtonis) és una espècie de sargantana de la família dels Pygopodidae. Li manquen les potes davanteres i les posteriors són rudimentàries.[2] Les altres espècies de llangardaixos pigopodids també són anomenades comunament com a "llangardaixos serp",[3] "llangardaixos amb potes de solapa"[4] i "llangardaixos-serp".[5] És una espècie endèmica d'Austràlia i Papua Nova Guinea.[6]
Descripció
[modifica]
El llangardaix serp de Burton té importants adaptacions morfològiques que li permeten fer front a grans preses que es resisteixen.[7] La primera adaptació és un crani amb un musell allargat que, juntament amb les seves dents punxegudes, recorbats i articulades, pot ser una adaptació que l'ajudi a agafar la seva presa.[8] A més, aquest musell allargat també pot promoure la visió binocular que permetria dirigir els cops amb més precisió.[7] Una altra adaptació que l'ajuda a subjectar la seva presa són les seves articulacions mesocinètiques i hipocinètiques flexibles que permeten que les seves mandíbules encerclin la presa.[7][8] Finalment, la capacitat de l'espècie per retreure els ulls és d'importància clau, ja que és un depredador visual que es basa en la vista i aquesta adaptació els protegeix eficaçment durant els conflictes.[7]
Hàbitat
[modifica]Es troba gairebé a tot Austràlia, però està absent a les parts del sud, inclosa Tasmània.[6] Aquesta espècie també es troba a Papua Nova Guinea, encara que les poblacions es limiten a una àrea petita.[6]
Es poden trobar en una varietat d'hàbitats, des dels deserts fins als marges de les selves tropicals, però no a les zones alpines del sud i els deserts extrems del nord, com s'esperaria segons la seva distribució.[6][9] Normalment es troba en vegetació baixa o en runes a terra, com ara la fullaraca, que s'ha demostrat que és important per als exemplars situats en ambients tropicals.[4][6] Això es va demostrar en un experiment on els individus tenien l'opció de triar entre diversos entorns tèrmicament comparables i hi havia una preferència aclaparadora per la fullaraca dels exemplars dels tròpics.[4] A les zones on la fullaraca no és tan fàcilment disponible, aquesta espècie utilitzarà pastures, caus abandonats i altres refugis que pugui trobar com a hàbitat.[9]
Dieta
[modifica]S'alimenta gairebé exclusivament de sargantanes.[6][9][10] En general, els escíncids són la presa principal, però altres llangardaixos serp i dragons també formen part de la seva dieta.[3][9][10] Gràcies un estudi del contingut estomacal d'espècimens de museu, s'ha documentat que aquesta espècie també menja petites serps en rares ocasions.[11][4]
Reproducció
[modifica]
La reproducció sembla ser estacional i l'aparellament es produeix en moments similars a tota Austràlia.[4][9] L'ovulació i l'aparellament de l'espècie solen produir-se des de setembre fins a l'estiu.[4][9] És una espècie ovípara i els ous es ponen generalment de novembre a gener, tot i que la reproducció es pot produir en qualsevol moment fora de l'època de reproducció habitual i les femelles són capaces de pondre més d'una posta cada any.[4][11] Els ous es posen sota troncs o pedres, a terra, sota la fullaraca i, de vegades, als nius de les formigues sucreres.[9]
Cada posta que conté d'1 a 3 ous durs i coriosos, encara que una mida de posta de 2 ous és, amb diferència, la més comuna.[11][12] La nidificació pot ser comunal i s'han trobat fins a 20 ous en un niu.[9][11] Una altra característica que s'ha descobert és la capacitat de les femelles d'aquesta espècie per emmagatzemar espermatozoides per a la reproducció en un moment posterior o per reproduir-se mitjançant partenogènesi que no requereix l'aparellament per tenir èxit.[4] Les cries fan aproximadament 13 centímetres de llarg.[9]
Referències
[modifica]- ↑ «Llangardaix serp de Burton». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
- ↑ Pygopod. (2013). In The free dictionary online. Retrieved from http://www.thefreedictionary.com/Pygopod
- ↑ 3,0 3,1 Bradshaw SD, Gans C, Girons HS (1980). "Behavioural thermoregulation in a pygopodid lizard, Lialis burtonis ". Copeia 1980 (4): 738-743. JSTOR 1444452
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 Wall M, Shine R (2013). "Ecology and behaviour of Burton’s legless lizard (Lialis burtonis, Pygopodidae) in tropical Australia". Asian Herpetological Research 4 (1): 9-21. doi:10.3724/SP.J.1245.2013.00009
- ↑ Weber E, Werner YL (1977). "Vocalisations of two snake-lizards (Reptilia: Sauria: Pygopodidae)". Herpetologica 33(3): 353-363. JSTOR 3891953
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Cogger HG (2000). Reptiles and Amphibians of Australia. Sixth Edition. Sydney: Reed New Holland.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Wall M, Shine R (2007). "Dangerous food: Lacking venom and constriction, how do snake-like lizards (Lialis burtonis, Pygopodidae) subdue their lizard prey?" Biological Journal of the Linnean Society 91 (4): 719-727. doi:10.1111/j.1095-8312.2007.00835.x
- ↑ 8,0 8,1 Patchell FC, Shine R (1986b). "Feeding mechanisms in pygopodid lizards: How can Lialis swallow such large prey?" Journal of Herpetology 20 (1): 59-64. JSTOR 1564125
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 9,7 9,8 Cronin L (2001). Key guide: Australian reptiles and amphibians. Annandale, New South Wales: Envirobook.
- ↑ 10,0 10,1 Wall M, Shine R (2009). "The relationship between foraging ecology and lizard chemo-reception: Can a snake analogue (Burton’s legless lizard, Lialis burtonis) detect prey scent?" Ethology 115 (3): 264-272. doi:10.1111/j.1439-0310.2008.01595.x
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 Patchell FC, Shine R (1986a). "Food habits and reproductive biology of the Australian legless lizards (Pygopodidae)". Copeia 1986 (1): 30-39. JSTOR 1444884
- ↑ Neill WT (1957). "Notes on the pygopodid lizards, Lialis burtonis and L. jicari ". Copeia 1957 (3): 230-232. JSTOR 1439366
Bibliografia
[modifica]- Cogger HG (2014). Reptiles and Amphibians of Australia, Seventh Edition. Clayton, Victoria, Australia: CSIRO Publishing. xxx + 1,033 pp. ISBN 978-0643100350.
- Goin CJ, Goin OB, Zug GR (1978). Introduction to Herpetology, Third Edition. San Francisco: W.H. Freeman. xi + 378 pp. ISBN 0-7167-0020-4. (Lialis burtonis, p. 286).
- Wilson, Steve; Swan, Gerry (2013). A Complete Guide to Reptiles of Australia, Fourth Edition. Sydney: New Holland Publishers. 522 pp. ISBN 978-1921517280.
