Vés al contingut

Llei de Teeter

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

La llei de Teeter és un comentari sobre la pràctica de la lingüística històrica, que explica com els diferents investigadors poden arribar a concepcions radicalment diferents de la protollengua d'una família:[1][2]

« La llengua de la família que millor conec sempre resulta ser la més arcaica. »

Tot i que la llei porta el nom del lingüista americanista Karl V. Teeter, pel que sembla, no apareix en cap de les obres de Teeter.[3] És citada habitualment des de la publicació en 1976 de Paul Friedrich Proto-Indo-European syntax: the order of meaningful elements pel lingüista indoeuropeista Calvert Watkins.[3] Watkins va argumentar que la reconstrucció sintàctica de Friedrich es va basar enterament en grec homèric.[1]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 Watkins, 1976, p. 310.
  2. Lightfoot, 1979, p. 156.
  3. 3,0 3,1 Hock, 2007, p. 275.

Bibliografia

[modifica]
  • Watkins, Calvert. «Towards Proto-Indo-European syntax: problems and pseudo-problems». A: Papers from the Parasession on Diachronic Syntax. Chicago: Chicago Linguistic Society, 1976, p. 305–326. 
  • Hock, Hans Henrich. «Privileged Languages and Others in the History of Historical-Comparative Linguistics». A: History of Linguistics 2005: Selected Papers from the Tenth International Conference on the History of the Language Sciences. John Benjamins, 2007, p. 274–287. ISBN 978-90-272-4603-5. 
  • Lightfoot, David W. Principles of Diachronic Syntax. Cambridge University Press, 1979. ISBN 978-0-521-29350-1.