Llengües anatòliques
| Tipus | família lingüística i llengua antiga  |
|---|---|
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees | |
| Subdivisions | |
| lidi hitita palaic Luwic (en)  kalasmeu | |
| Distribució geogràfica | |
 | |
| Codis | |
| Codi Glottolog | anat1257 |
Les llengües anatòliques formen una branca de les llengües indoeuropees, probablement una de les primeres a separar-se de l'idioma originari. Els idiomes més coneguts d'aquest grup són el lidi, el lici, i, sobretot l'hitita.[1]
Aquests idiomes són coneguts per inscripcions cuneïformes de la península Anatòlica, d'aquí el seu nom. També s'han trobat primitius alfabets i jeroglífics en llengües de la mateixa família. Es creu que es van extingir abans del segle I dC, probablement a causa de l'hel·lenització cultural de l'Imperi d'Alexandre el Gran. Així, les llengües extingides conegudes es converteixen en les que van desaparèixer fa més temps.
Característiques
[modifica]Gramaticalment, hi destaca l'existència de només dos gèneres, l'animat i l'inanimat en comptes dels més comuns (en les llengües indoeuropees) masculí, femení i neutre. Aquest fet sembla corroborar la teoria de certs especialistes que deien que els tradicionals tres gèneres de les llengües indoeuropees eren, de fet, la derivació d'un sistema més antic que funcionava sobre la distinció entre animat (que donà lloc al comú masculí i femení) i inanimat (que donà lloc al neutre). La reduplicació de monemes és un altre dels trets distintius d'aquestes llengües, que presenten declinacions de casos. Quant al nombre gramatical, el protoanatoli presentava quatre nombres diferents, mantinguts en traces de les seves llengües filles: singular, plural, dual i col·lectiu.[2]
Llengües
[modifica]
Aquestes llengües es poden agrupar històricament en tres grups: les meridionals (lici, lidi i luvita), el palaic i la resta.
Referències
[modifica]
- ↑ «llengües anatòliques | enciclopèdia.cat». [Consulta: 23 febrer 2019].
- ↑ Quiles, Carlos. A storm of words. Academia Prisca, 2019. ISBN 978-1-072-03529-9 [Consulta: 21 febrer 2021].
- ↑ Viilaweb, [1]
