Lleterola clapada de roure
Lactarius azonites  | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 | |||||||||
| Bolet | |||||||||
| Taxonomia | |||||||||
| Superregne | Eukaryota | ||||||||
| Regne | Fungi | ||||||||
| Classe | Agaricomycetes | ||||||||
| Ordre | Russulales | ||||||||
| Família | Russulaceae | ||||||||
| Gènere | Lactarius | ||||||||
| Espècie | Lactarius azonites Fr., 1838 | ||||||||
| Nomenclatura | |||||||||
| Basiònim | Agaricus azonites | ||||||||
| Sinònims | Lactarius fuliginosus var. albipes
| ||||||||
.svg){kind=icon}
La lleterola clapada de roure[1] (Lactarius azonites), també anomenada lleterola blanca,[2] és una lleterola que pertany a la secció Plinthogalus[3] del gènere Lactarius. Es tracta d'una lleterola del grup de lleteroles de llet rosada que es caracteritzen pel fet que la carn i el làtex són blancs i, en contacte amb l'aire, canvien a rosa o vermell rosat. S'associa a arbres del gènere Quercus, Castanea i Fagus.
Taxonomia
[modifica]Espècie descrita per primera vegada el 1791 pel metge i botànic francès Jean Baptiste François Bulliard com Agaricus azonites.[4] El biòleg suec Elias Magnus Fries va considerar l'espècie dins del gènere Lactarius i la va validar en publicar-la el 1838.[5]
Es consideren sinònims Lactarius fuliginosus f. albipes, descrit pel micòleg danès Jakob Emanuel Lange el 1928,[6] que Marcel Bon el 1980[7] va considerar com Lactarius fuliginosus var. albipes.[8][9]
Iconografia
[modifica]Bulliard, Hist. Champ. Fr.: pl. 559, fig. 1. 1792[4]
Marchand, Champignons du Nord et du Midi VI: pl.566. 1980.
Basso, Lactarius: 647. 1999[8]
Kibby, British Milkcaps:101. 2014
Bolets de Catalunya (1992): Vol. XI, fig. 528[10]
Descripció
[modifica]Descripció macroscòpica
[modifica][11][12][9] Bolet relativament petit, barret de fins a 9 cm de diàmetre; irregular; de convex a d'estès i amb un lleuger mugró en el jove, lleugerament deprimit i sovint fes en l’adult; marge irregularment crenulat; superfície de llisa a finament vellutada sota la lupa, seca, no zonada, de tons molt pàl·lids, sovint clapada, de beix a bru grisenc pàl·lid o ocraci pàl·lid (cafè amb llet), més clar cap el marge.
Làmines irregulars, moderadament distants, adnates; en envellir, sovint fusionades entre sí; de blanquinoses a groguenques, cremoses o ataronjada pàl·lides; es tenyeixen de rosa al frec; aresta entera, concolor.
Cama de 2.5-6 x 0.8-2 cm; gairebé cilíndrica, ferma, de mida similar al diàmetre del barret; llisa, seca; blanquinosa, sempre més pàl·lida que el barret, amb taques de rosàcies a brunenques; en ferides i al frec adopta el mateix color rosat.
Carn ferma, engruixida; blanca, esdevé rosàcia immediatament o en pocs minuts (3-5); olor afruitada; al tast inicialment amarga, més tard picant; làtex blanc, abundant; lentament (vora una hora) de rosaci a rosa salmó i, en assecar, manté aquest color; immutable si es separa el làtex de la carn; de dolç a amargant.
Dipòsit esporal camussa rosaci fosc.
L'hidròxid de potassi no pot decolorar la llet; guaiac sobre la cama: +++, sobre les làmines: +++.
Descripció microscòpica
[modifica]Espores 7.0-9.5 x 6.5-8.8 μm, de mitjana 8.0-8.5x 7.4-7.9 μm; Q=1.01-1.15, de mitjana 1.08-1.09; de globoses a subgloboses, algunes lleugerament el·lipsoides; amb crestes estretes de 1-(1.5) μm d'altura i berrugues irregulars formant un reticle incomplet; les crestes i berrugues força agudes de manera que donen a les espores l'aspecte d'espinoses; placa suprahilar gairebé amiloide en la seva totalitat.
Hàbitat
[modifica][11][13] Primerenc; des de mitjans d'estiu a finals de tardor; de solitària a esparsa; sobre sols silícics i calcificats; des de la muntanya mitjana a la terra baixa i la muntanya mediterrània; micorrízica; en boscos de planifolis; creix vora roures (Quercus pyrenaica, Q. faginea, Q. pubescens, Q. robur), alzina (Q. ilex ), surera (Q. suber), castanyer (Castanea sativa), faig (Fagus sylvativa) i avellaner (Corylus avellana).
Distribució geogràfica
[modifica][14]Ocasional; citada de la majoria de països d'Europa, però probablement confosa amb la lleterola fosca (L. fuliginosus).[9] Sembla més rara a Europa del Nord i Centre. S'ha citat de Catalunya,[15] Mallorca i Menorca.,[16] i País Valencià.[17]
Espècies semblants
[modifica][11] La lleterola clapada de roure es reconeix per la cama blanquinosa, el barret clapat, les làmines irregulars i, que en envellir, solen ser anastomosades; la carn es torna ràpidament rosada. La lleterola fosca (Lactarius fuliginosus) té la cama grisa i el barret fosc.
Són properes la lleterola clapada llenegosa (Lactarius acris), de fagedes, però és la única de barret també pàl·lid però llenegós i que la llet esdevé rosa amb rapidesa tot i aïllar-la de la carn. En fagedes també podem trobar la lleterola clapada de fageda (Lactarius pterosporus), lleterola rossa de fageda (Lactarius ruginosus) i lleterola mascarda (Lactarius romagnesii). Es tracta de lleteroles de llet rosada que tenen les crestes esporals molt marcades, molt més altes que les de la lleterola clapada de roure o la lleterola fosca.
En boscos de coníferes, en especial de pícees, podem trobar la lleterola mascarda de mugró (Lactarius lignyotus) i la lleterola mascarda de pícea (Lactarius picinus). Ambdós tenen la cama fosca, també la lleterola mascarda.
Usos
[modifica]Gastronomia
[modifica]Excel·lent comestible, localment molt apreciada; en coure desapareix completament l’amargor i picantor.[2][10]
Referències
[modifica]- ↑ Gràcia, Enric. La Clau dels Bolets: Identifica'ls de la mà d'Enric Gràcia. II. El Papiol: Editorial Efadós, 2022. ISBN 978-84-18243-12-7.
- ↑ 2,0 2,1 Vidal, Josep Maria; Ballesteros, Enric. Bolets dels Països Catalans i els seus noms populars. Figueres: Brau Edicions, 2013. ISBN 9788496905986.
- ↑ Noordeloos, Machiel E.; Kuyper, Thomas W.; Vellinga, Else Christine. Flora agaricina neerlandica: critical monographs on families of agarics and boleti occurring in the Netherlands. Rotterdam: A. A. Balkema publ, 1988, p. 1-169; 127. ISBN 978-90-6191-861-5.
- ↑ 4,0 4,1 Bulliard, Pierre. Herbier de la France; ou, Collection complette des plantes indigenes de ce royaume; avec leurs proprie´te´s, et leurs usages en medecine. 12. Paris: Chez l'auteur, Didot, Debure, Belin, 1792, p. 529-576, pl. 559, fig. 1. DOI https://doi.org/10.5962/bhl.title.5365.
- ↑ Fries, Elias Magnus. Epicrisis Systematis Mycologici seu Synopsis Hymenomycetum (en llatí). Upsaliæ: Typographia Academica, 1838 (1836-1838), p. 343.
- ↑ Lange, J.E. «Studies in the agarics of Denmark. Part VII. Volvaria, Flammula, Lactarius.». Dansk botanisk Arkiv., 5(5), 1928, pàg. 1-49, 33.
- ↑ Bon, Marcel «Novitates». Documents mycologiques, X (37-38), 1989, pàg. 89-92, 92.
- ↑ 8,0 8,1 Basso, Maria Teresa. Fungi Europaei. 7: Lactarius Pers. / Maria Teresa Basso. 7. Alassio: Mykoflora, 1999, p. 48–63, 644–653. ISBN 978-88-87740-00-4.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 Noordeloos, Machiel E; den Bakker, Henk C; van der Linde, Sietse; Verbeken, Annemieke; Nuytinck, Jorinde «Flora Agaricina Neerlandica Volum 7 Boletales & Russulales». Flora Agaricina Neerlandica. Edizioni Candusso, 2018, pàg. 1-632; 340.
- ↑ 10,0 10,1 Ginès, Carles «Lactarius fuliginosus Fr. var. albipes (Lge.) Bon». Bolets de Catalunya.. Societat Catalana de Micologia, XI, 1992, pàg. Lám. 528.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 Laessøe, Thomas; Petersen, Jens H. Fungi of temperate Europe. Princeton Oxford: Princeton University Press, 2019. ISBN 978-0-691-18037-3.
- ↑ Heilmann-Clausen, Jacob; Verbeken, Annemieke; Vesterholt, Jan. The genus Lactarius. 2. Dr. Ort nicht ermittelbar: Verlag nicht ermittelbar, 2000. ISBN 978-87-983581-4-5.
- ↑ Knudsen, Henning; Vesterholt, Jan. Funga Nordica: agaricoid, boletoid and cyphelloid genera. Copenhagen: Nordsvamp, 2008. ISBN 978-87-983961-3-0.
- ↑ «Lactarius azonites (Bull.) Fr.». GBIF (Global Biodiversity Information Facility).
- ↑ Llistosella, Jaume. «Mòdul Fongs. Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya». Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona..
- ↑ Siquier, José L; Salom, Joan Carles. Catálogo de Hongos y Mixomicetos de las Islas Baleares. Micobalear,CB.
- ↑ «Catálogo Micologico Valenciano». SOMIVAL (Sociedad Micológica Valenciana).