Lleterola de peu pelut
Lactarius atlanticus  | |
|---|---|
 | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Fungi |
| Classe | Agaricomycetes |
| Ordre | Russulales |
| Família | Russulaceae |
| Gènere | Lactarius |
| Espècie | Lactarius atlanticus Bon, 1975 |
.svg){kind=icon}
La lleterola de peu pelut[1][2] (Lactarius atlanticus) és una lleterola del grup de les lleteroles de llet serosa que pertany a la secció Olentes del gènere Lactarius.[3]Les lleteroles d'aquesta secció es caracteritzen pel làtex aquós i la forta olor de la carn a xicoira torrada, de xinxa o de fulles d'heura.[4]
Etimologia
[modifica]Del llatí lactarius (que té llet) i del grec Atlantikós (de l'Atles).[4]
Taxonomia
[modifica]Espècie descrita pel micòleg francès Marcel Bon l'any 1975.[5]
Iconografia
[modifica]Bolets de Catalunya (1995): Vol. XIV, Làm. 678.[4]
Descripció
[modifica][1][4][6]Capell de (3)-5-7-(9) cm de diàmetre, convex al principi, després estès i finalment deprimit; marge involut, aprimat i ondulat; superfície llisa, seca i mat, pruïnosa i suaument rugosa, de coloració molt uniforme d'un bru ferruginós t en temps humit i bru ataronjat en temps sec.
Làmines desiguals, primes, bifurcades, adnates o subdecurrents; inicialment ocres, s'enfosqueixen i enrogeixen amb el temps i el frec.
Cama de 6-7(9) x 0.4- 0.8 (1) cm; subclavat; llis, pruïnós, de peu eriçat de pèls de rossos a rovellats; a vegades els peus de dos o més exemplars resten units.
Carn escassa, trencadissa, de color crema o brunenc, més fosca al peu, amb olor intensa i característica de xinxa de camp, de xicoira en assecar; llàtex aquós, primer de gust suau i després amarg.
Espores d'esfèriques a llargament el·líptiques; de 7-9 x 6.5-8.5 μm, amb reticle a vegades incomplert i amb algunes berrugues aïllades.
Hàbitat
[modifica]Espècie de sòls neutròfils i calcaris; prefereix els boscos temperats de clima mediterrani; creix vora alzina, carrasca, surera i roures, barrejats amb Pinus pinaster (pi marítim) i Pinus halepensis (pi blanc), també vora faig, Apareix al final de l'estiu, durant tota la tardor[7] i principis de l'hivern, sovint vora un tronc o arrels.
Distribució geogràfica
[modifica]Es troba freqüentment en boscos termòfils de Mallorca i Menorca,[8] de Catalunya[9]i País Valencià.[10] Desconegut de la zona septentrional d'Europa[11][12]
Espècies semblants
[modifica]La lleterola de càmfora (Lactarius camphoratus) és una lleterola de muntanya, de mida més petita, de coloració més fosca i làtex blanquinós, abundant. Fa olor de xicoira torrada o càmfora, olor que es manté fins i tot en exemplars secs; creix tant en boscos de planifolis com de coníferes.[13]
Usos
[modifica]Gastronomia
[modifica]Sense cap interès culinari, encara que no és tòxica.[1][4]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Vidal, Josep Maria; Ballesteros, Enric. Bolets dels Països Catalans i els seus noms populars. Figueres: Brau Edicions, 2013. ISBN 9788496905986.
- ↑ Gràcia, Enric. La Clau dels Bolets: Identifica'ls de la mà d'Enric Gràcia. I. El Papiol: Editorial Efadós, 2021. ISBN 978-84-18243-12-7.
- ↑ Catalogue of Life Arxivat 2016-12-20 a Wayback Machine. (anglès)
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Carbó, Joaquim «Lactarius atlanticus M. Bon». Bolets de Catalunya, Vol. XIV, 1995, pàg. Làm. 678.
- ↑ Bon, Marcel «Agaricales de la côte Atlantique française». Documents Mycologiques, 5(no. 17), 1975, pàg. 1-40, 23.
- ↑ Bon, Marcel «Clé monographique du genere Lactarius(Pers. ex Fries) S.F.Gray». Documents mycologiques, X (40), 1980, pàg. 1-85, 74.
- ↑ Pascual i Lluvià, Ramon, 2014. Guia dels bolets dels Països Catalans. Cossetània Edicions, Guies de camp, núm. 2. ISBN 9788490342435. Pàgs. 212-213. [1]
- ↑ Siquier, José L; Salom, Joan Carles. Catálogo de Hongos y Mixomicetos de las Islas Baleares. Micobalear,CB.
- ↑ Llistosella, Jaume. «Mòdul Fongs. Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya». Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona..
- ↑ «Catálogo Micologico Valenciano». SOMIVAL (Sociedad Micológica Valenciana).
- ↑ Heilmann-Clausen, Jacob; Verbeken, Annemieke; Vesterholt, Jan. The genus Lactarius. 2. Dr. Ort nicht ermittelbar: Verlag nicht ermittelbar, 2000. ISBN 978-87-983581-4-5.
- ↑ «Lactarius atlanticus Bon». GBIF (Global Biodiversity Information Facility).
- ↑ Noordeloos, Machiel E; den Bakker, Henk C; van der Linde, Sietse; Verbeken, Annemieke; Nuytinck, Jorinde «Flora Agaricina Neerlandica Volum 7 Boletales & Russulales». Flora Agaricina Neerlandica. Edizioni Candusso, 2018, pàg. 1-632; 215.