Vés al contingut

Lluïsa Casagemas i Coll

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Lluïsa Casagemas)
Plantilla:Infotaula personaLluïsa Casagemas i Coll

Lluïsa Casagemas i Coll, a la revista Barcelona cómica del 9.6.1894 Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement14 desembre 1873 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort1945 Modifica el valor a Wikidata (71/72 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositora, violinista Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera Modifica el valor a Wikidata
Família
PareManuel Casagemas i Labrós Modifica el valor a Wikidata
GermansCarles Casagemas i Coll
Josefa Casagemas i Coll Modifica el valor a Wikidata
Diccionari Biogràfic de Dones: 614 Modifica el valor a Wikidata

Lluïsa Casagemas i Coll (Barcelona, 14 de desembre de 1873 - Madrid 1942)[1][2] fou una compositora catalana del final del segle xix, la primera dona que va compondre una òpera a Catalunya.[3][4][5]

Biografia

[modifica]

Va néixer al carrer Nou de la Rambla, 57, de Barcelona (vegeu casa-fàbrica Alegre-Cirés), filla de Manuel Casagemas i Labrós, natural de Granollers i vicecònsol de Suècia i Noruega i dels Estats Units[6] i administrador del Banc de Catalunya, i de Maria Neus Coll i Vendrell, de Sitges.[7] Va tenir quatre germans, entre els quals el pintor Carles Casagemas i Coll.[4]

Estudià composició amb Francesc de Paula Sànchez i Gavagnach i violí amb Agustí Torelló al Conservatori del Liceu, i cant amb Giovanna Bardelli.[8] Entre els 16 i 18 anys, va compondre Schiava e regina (Esclava i reina), òpera fantàstica en tres actes amb llibret de Josep Barret,[9] que s'havia d'estrenar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona la temporada 1893-1894, un fet completament excepcional en l'època.[3] Tanmateix, l'atemptat anarquista del 7 de novembre d'aquest any feu cancel·lar l'estrena, que no s'arribà a produir mai.[4]

L'autora la va presentar en l'Exposició Universal de Chicago de 1893, on va rebre una medalla i un diploma.[8] En compensació per la cancel·lació de l'estrena, la reina regent Maria Cristina d'Habsburg va fer estrenar-ne algunes parts al palau Reial de Madrid el 1894, amb l'assistència de la família reial. El segon acte fou representat en un concert al Conservatori del Liceu el 1896.[10] Amadeu Vives, que assistí a un recital particular amb parts de l'òpera, en lloà[11] la força dramàtica i la passió de l'autora. La partitura es va considerar perduda fins que es va trobar el 2017, en mans d'un particular; actualment, s'està estudiant per part de professors de musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.[12] Actualment la partitura de la reducció per a cant i piano de Schiava e regina es conserva a la Biblioteca de Catalunya.

Deixà la partitura per a veu i piano d'una altra òpera, I briganti, segons el llibret d'Andrea Maffei basat en Die Räuber de Friedrich Schiller, que ja havien fet servir Saverio Mercadante i Giuseppe Verdi.

Aquest mateix any 1893, l'Orquestra Catalana de Concerts estrena la seva obra Crepúsculo al Teatre Líric (Barcelona), i va tornar a tocar-se al Liceu l'any següent. Escrigué sobretot peces breus per a piano i per a la veu. Felip Pedrell, en el Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos y escritores de música españoles antiguos y modernos, parla de 110 peces per a veu i piano escrites per Lluïsa Casagemas. Una d'aquestes, La bergeronnette, és l'opus 230.

Tota la seva obra és anterior al seu casament, que es va produir el 2 de maig de 1896, quan tenia 22 anys.[13] Després del matrimoni amb Enrique de Sorarrain Milans del Bosch -membre de l'alta burgesia i promotor de l'esport, especialment l'automobilisme-, desapareix de la vida pública. Va quedar vídua el febrer de 1924; sembla que llavors va tornar a interpretar escadusserament en públic: se'n troben ressenyes d'alguns concerts com a pianista el 1927 a Barcelona.[14][15] El 1930 apareix en la premsa com a professora de violí en Fomento del Arte Lírico de Barcelona.[16] Les úniques referències que se'n troben en la premsa de l'època, fora d'aquests dos concerts, són per la seva condició social, informant-ne de l'assistència a actes benèfics i similars. L'última referència se'n troba el 1936, en un concert a Madrid, on podia haver anat a viure.[17] No se sap el lloc o data exacta de la seva mort, que es pot situar a Madrid en la immediata postguerra: ja era morta el desembre de 1943, quan mor sa germana i no és citada entre els assistents als funerals.

El lloc web familiar indica que va morir a Madrid el 1942.[1]

Fons

[modifica]

L'arxiu de l'Església del Pi, l'Arxiu dels Carmelites i l'Institut Municipal d'Història conserven documentació sobre ella.[8]

Obres

[modifica]

El Diccionario biográfico de músicos espanyoles[21] (1894-1897), del compositor, musicògraf i professor Felip Pedrell, cita més de 200 obres d'aquesta compositora, la majoria breus: cançons per a veu i piano i peces per a piano sol.

Discografia

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 «Lluïsa Casagemas i Coll». carlescasagemas.cat. Arxivat de l'original el 13 de desembre 2017. [Consulta: 13 desembre 2017].
  2. ↑ «La 
música 
clàssica 
en 
clau


 femenina. Sis
 Dones 
Modernistes. Lluïsa Casagemas». Conservatori de Música Isaac Albéniz de la Diputació de Girona. [Consulta: novembre 2023].
  3. ↑ 3,0 3,1 Cruz, Jacqueline; Zecchi, Barbara. La mujer en la España actual: evolución o involución?. Barcelona: Icaria Editorial, 1 gener 2004, p. 397. ISBN 978-84-7426-705-1 [Consulta: 21 maig 2014]. 
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 «Lluïsa Casagemas Coll». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS).
  5. ↑ CASARES RODICIO, Emilio. «Casagemas Coll, Luisa». Diccionario de la Musica Española e Hispanoamericana. Madrid: Sociedad General de Autores y Editores, 1999, p. 278. ISBN 84-8048-306-7
  6. ↑ Artigas i Feiner, Joan. Guía itineraria y descriptiva de Barcelona, de sus alrededores y de la Exposición Universal, 1888, p. 288, 289. 
  7. ↑ Registre de Naixements de Barcelona, any 1873, foli 313, número de registre 6051.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 Álvarez Cañibano, Antonio; González Ribot, Mª José; Gutiérrez Dorado, Pilar; Marco Patiño, Cristina. Compositoras españolas. La creación musical femenina desde la Edad Media hasta la actualidad. Madrid: Centro de Documentación de Música y Danza, 2008, p. 211-214. ISBN 978-84-87731-67-9. 
  9. ↑ L'argument del llibret és un relat llegendari situat a Pèrsia, on el mag Budú (un baix) s'enamora de la seva esclava Pamira (soprano), però és refusat i fa servir la seva màgia per a seduir-la. El príncep Zelmiro (tenor), rep de Pamira una flor màgica que pot indicar-li si una dona ha tingut amors abans; amb l'ajut de dues companyes, Pamira pot escapar de Budú. Al palau del rei de Pèrsia, Irma (soprano) i el visir (baríton), que són amants, planegen que Zelmiro triï com a esposa la mateix Irma; com que el príncep s'ha enamorat de Pamira, li diuen que aquesta és amant de Budú, però no són creguts per Zelmiro, que reitera el seu amor a l'esclava fugida. Finalment, en els jardins del palau, el príncep, mitjançant la flor màgica, descobreix la traïció d'Irma i la fidelitat de Pamira, que serà la princesa escollida; el príncep, a més, farà casar Irma amb Budú. Véase, El Día, núm. 4070 (Madrid, 13 de gener de 1893), pp. 1-2.
  10. ↑ [1]
  11. ↑ La veu de Catalunya
  12. ↑ [2]
  13. ↑ Registre de Matrimonis de l'Ajuntament de Barcelona, any 1896, número de registre 658.
  14. ↑ [3]
  15. ↑ [4]
  16. ↑ «Nueva matrícula». Hoja oficial de la provincia de Barcelona, Segona època, número 246, 15-09-1930, pàg. 4.
  17. ↑ «Concierto en la Protección al Trabajo de la Mujer». ABC, 13-05-1936, pàg. 50.
  18. ↑ N.L. «Luisa Casagemas». Ilustración musical, núm. 74 (15 de febrer de 1891), p. 456.
  19. ↑ Ilustración Musical, núm. 113 (30 de setembre de 1892), p. 142
  20. ↑ La Época, núm. 1448 (Madrid, 5 de gener de 1893), p. 3.
  21. ↑ Felip Pedrell «Diccionario Biogràfico de músicos españoles». 1894 [Consulta: 20 maig 2014].
  22. ↑ «Compositores Catalanes». La ma de guido. [Consulta: 19 maig 2014].

Bibliografia

[modifica]
  • Joaquin Navarro, ed. Auditorium. Cinco Siglos de Música Inmortal. Barcelona, Editorial Planeta, 2002, pàg. 117.
  • Las compositoras españolas. La creación musical femenina desde la Edad Media hasta la actualidad (2008). CDMC. Madrid: Ministerio de Cultura.
  • Ozaita,M. L. (1995). "Las compositoras españolas" en Adkins Hiti, P. Las mujeres en la música. Madrid: Alianza Música.
  • Sadie, Julie; Samuel, Rhian (eds) (1996). The new Grove dictionary of women composes. London: McMillan.

Enllaços

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Lluïsa_Casagemas_i_Coll&oldid=34178206»