Los Amaya
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | grup de música  |
| Activitat | |
| Activitat | 1969 – |
  
| |
Los Amaya és un duo musical format a finals dels anys 60 pels germans José (la Corunya, 1952) i Delfín Amaya (Oviedo, 1954) a Barcelona,[1] on residexien des de petits. Encara en actiu, és un dels principals exponents de la rumba catalana.[2]
Biografia
[modifica]Familiars de la bailaora Carmen Amaya, esta parella de germans d'ètnia gitana va instal·lar-se amb la seua família a Barcelona essent molt joves. Des de xiquets que tocaven la guitarra i cantaven a les festes gitanes. Els seus primers passos al món de l'espectacle els donaren de mans del guitarrista de Carmen Amaya, Andrés Batista, i el 1969 debutaren discogràficament amb un repertori variat de cançons aflamencades com ara Los Campanilleros, però sobretot versions rumberes del tema de la pel·lícula El bo, el lleig i el dolent, Zapatero remendón, Pena, tristeza y dolor o Bailadores.
Troben la fama a començaments de 1971 amb la seua versió del clàssic llatinoamericà Caramelos, que esdevé un gran èxit. També en esta època enregistren altres cançons com El jala-jala o ¡Qué mala suerte la mía![2]
El 1978 coneixen Tony Ronald, qui seria una figura clau en el desenvolupament posterior de la seua carrera, qui els contracta pel seu segell discogràfic.[3] Amb ell de productor arriben a la seua època daurada, quan enregistraren per a RCA temes tan exitosos com La inyección. A partir d'eixe moment, amb Vete (el seu major èxit fins ara), Amor amor, Decirle a ella que vuelva... i sempre sota la batuta de Ronald, el grup es torna més orientat cap a les balades i les cançons sentimentals alhora que la instrumentació s'enriqueix. En estos temps treballen amb músics tan il·lustres com Max Sunyer o Carles Benavent.
Després d'esta època daurada enregistren molts discos per a diferents segells amb una falta d'orientació bastant palpable, sovint enregistrant material d'altres compositors d'una qualitat molt inferior a la de les seues creacions. Esta època inclou una breu tornada a la popularitat amb la seua aparició a la cerimònia de clausura del Jocs Olímpics d'Estiu 1992 a Barcelona.[4]
Recentment Los Amaya han tornat a enregistrar amb Tony Ronald i han recuperat la qualitat de les seves gravacions dels 60 i 70, duent a terme dos dels seus millors discos: Únicos i En directo, tot i que aquest darrer es considera massa postproduït.
Discografia en CD
[modifica]- Todas sus grabaciones en Discos Regal y Odeón (1969-1976) (Blanco y Negro, 2001).
- Sus primeros LP's en Discos RCA (1977-1979) (Blanco y Negro, 2001).
- Marylin (CBS-Sony).
- Perdoname, mujer (Divucsa, 1995).
- El platanito' (Divucsa, 1997).
- En directo (Picap, 2000).
- Únicos (Picap, 2003).
Álbum d'homenaje
[modifica]- Bailen mi rumbita - Tributo a Los Amaya (El Diablo, 2005). El juny de 2005 es publicà un disc d'homenatge a Los Amaya, amb participants de l'alçada del dominicà Luis Miguel del Amargue.
Referències
[modifica]- ↑ Manrique, Diego A. «Gloria y olvido de Los Amaya» (en castellà). El País [Madrid], 01-03-2013. ISSN: 1134-6582.
- ↑ 2,0 2,1 Gonzalez, Rosario. «Los Amaya suben de nuevo a las tablas la rumba catalana» (en castellà). La Voz Digital, 10-03-2013. [Consulta: 29 octubre 2023].
- ↑ «Historia del pop en español: Los Amaya» (en castellà). RTVE Play, 29-09-2017. [Consulta: 29 octubre 2023].
- ↑ Garrigós, Jordi. «Los Manolos, Peret y Los Amaya: la rumba olímpica» (en espanyol europeu). timeout.es, 17-07-2017. [Consulta: 29 octubre 2023].