Los paraísos perdidos
Fitxa | |
---|---|
Direcció | Basilio Martín Patino |
Protagonistes | Charo López, Alfredo Landa, Francisco Rabal, Juan Diego, Ana Torrent, Miguel Narros, Juan Cueto, Azucena De La Fuente
|
Guió | Basilio Martín Patino |
Música | Carmelo Alonso Bernaola |
Fotografia | José Luis Alcaine |
Muntatge | Pablo González del Amo |
Vestuari | Fernanda Andura |
Productora | La Linterna Mágica / Televisión Española (TVE) |
Dades i xifres | |
País d'origen | Espanya |
Estrena | 1985 |
Idioma original | castellà |
Descripció | |
Gènere | drama |
Los paraísos perdidos és una pel·lícula espanyola de 1985 dirigida i amb guió de Basilio Martín Patino[1] Fou exhibida en la selecció oficial de la 42a Mostra Internacional de Cinema de Venècia.[2]
Sinopsi
[modifica]La filla d'un intel·lectual republicà mort en l'exili torna a la seva casa, en un poble castellà, per a acomiadar-se de la seva mare moribunda i fer-se càrrec del vast llegat cultural del seu pare. El seu retorn comporta el retrobament amb els llocs i persones que van compondre el seu entorn en la seva joventut. Al mateix temps la protagonista tradueix l' Hyperion, de Friedrich Hölderlin, i aquesta tasca es converteix en un cabal privilegiat per a les seves reflexions sobre “els paradisos perduts”: el futur negat, l'exili, el desarrelament i la possibilitat de mantenir l'esperança[3][4]
El crític de cinema Ángel Fernández-Santos va escriure: Aquesta pel·lícula, més que relat, és poema; més que narració d'un esdeveniment exterior, és document d'una pausa interior; més que un desenvolupament dramàtic, és una composició lírica.[5]
La pel·lícula està rodada a les ciutats de Toro, Zamora, Àvila, Salamanca i Madrid.
Referències
[modifica]- ↑ Revista de cinema filmaffinity
- ↑ La Prensa italiana y 'Los paraísos perdidos', El País, 28 d'agost de 1985
- ↑ «Los paraísos perdidos. Fundación Basilio Martín Patino». Arxivat de l'original el 2016-01-28. [Consulta: 14 juliol 2019].
- ↑ Los paraísos perdidos a fotogramas.es
- ↑ Fernández-Santos, Ángel. Gran película con dos pequeñeces. El País, 25 octubre 1985