Louis Diémer
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | Louis-Joseph Diémer 14 febrer 1843  París | ||
| Mort | 21 desembre 1919 (76 anys) París | ||
| Sepultura | Cementiri de Montmartre | ||
| Nacionalitat | França | ||
| Formació | Conservatoire de Paris | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | Pianista, compositor | ||
| Ocupador | Conservatoire de Paris | ||
| Gènere | Música clàssica | ||
| Professors | Anton-François Marmontel, Ambroise Thomas i Françoise Benoist | ||
| Alumnes | Alfred Cortot, Robert Casadesus, Gaby Casadesus, Alfredo Casella, Emil Frey, Marius-François Gaillard, Édouard Risler, Marcel Ciampi, Robert Lortat (en)  i Saturnino del Fresno Arroyo | ||
| Instrument | Piano | ||
| Premis | |||
    
| |||
Louis Diémer (París, Illa de França, 14 de febrer de 1843 - 21 de desembre de 1919) fou un pianista i compositor francès.
Biografia
[modifica]Assolí els premis de piano, fuga, contrapunt i composició del Conservatori, i un segon premi d'orgue. Tocà diverses vegades en els concerts del Conservatori, en els quals se li aplaudí la finor i la fermesa del seu estil, així com el seu refinat gust artístic. En aquest Conservatori en fou professor de piano durant un cert temps, i en la seva classe tingué alumnes avantatjats, com Victor Staub, E. Robert Schmitz, Zygmunt Stojowski[1] i entre d'altres el que més tard seria pianista de fama internacional, com en Jean Batalla, Ludovic Lamothe, José Cubiles Ramos i en Henry Libert,[2] Gabriel Grovlez i[3]Raoul Laparra[4] o, Lazare Lévy.
Compongué nombroses obres per a concert i moltes transcripcions per a piano, a més d'algunes romances per diferents veus. Així mateix deixà una edició accentuada, i numerada l'execució per als dits d'algunes obres per a piano, violí i violoncel de Haydn, Mozart i Beethoven, amb el títol d'Ecole classique concertante.
Assolí notable reputació com a director. No obstat mancar-li, les seves representacions resultaven quasi sempre fredes; al pianista francès li mancava el foc sagrat de l'art. Havia fundat a París la Societat d'Instruments antics, i des de 1889 dedicà gran part dels seus treballs a l'estudi de les obres dels mestres dels segles XVII i XVIII; per aconseguir una més fidel interpretació d'aquelles, amb freqüència se servia del clavicèmbal. Fundà el premi triennal del seu nom per a pianistes, apreciat arreu del món. Després de la seva mort es publicà la seva obra: Quelques souvenirs de ma carrière (París, 1920).[5]
Bibliografia
[modifica]- Enciclopèdia Espasa. Volum núm, 18, 1ª. part, pàg. 998 (ISBN 84-239-4581-2)
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 57, pàg. 1201 (ISBN 84 239-4557-X)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Apèndix núm. VI, pàg. 1185 (ISBN 84-239-4576-6)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 26, pàg. 1393 (ISBN 84-239-4526-X)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 29, pàg. 763 (ISBN 84 239-4529-4)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Apèndix núm. IV, pàg. 238 (ISBN 84-239-4574-X)
