Luigi Mancia

Luigi Mancia
Biografia
Naixement	c. 1660 ; Brescia (Itàlia)
Mort	Després de 1708 (363/364 anys)
Activitat
Ocupació	compositor, cantant
Gènere	Òpera, música clàssica i música religiosa
Instrument	Veu

Luigi Mancia (Brescia, c. 1660 - Després de 1708) fou un cantant i compositor italià.

Vida i treball

No se sap res dels seus primers anys i la seva formació musical. L'any de naixement 1658 es remunta a una pòlissa d'assegurança recentment descoberta per Marco Bizzarini pel seu pare Domenico Manza.^[1] El 1687 va actuar junt amb el cantant Ferdinando Chiaravalle a la cort de l'elector Ernest August de Brunsvic-Lüneburg. A la cort d'aquest conegut mecenes i amant de l'art, també va escriure la seva primera composició tradicional, l'òpera Paride a Ida. L'obra va ser sota la direcció del mestre de capella Agostino Steffani representat al teatre de la cort. Després del seu retorn a Itàlia, va treballar a Roma el 1695 i el 1696, on va presentar tres de les seves òperes. L'any següent va tornar a Hannover per una novetat durant la temporada d'estiu. A l'octubre es garanteix l'estada a Berlín, on va aparèixer com a cantant juntament amb Chiaravalle, Attilio Ariosti, Francesco Antonio Mamiliano Pistocchi i Valentino Urbani, al servei de Sofia Carlota de Hannover, filla de l'elector Ernst August i esposa del futur rei de Prússia Frederic.

Pel que fa a l'estil, Mancia mostra més afinitat als seus predecessors Alessandro Stradella i Giovanni Legrenzi que als seus contemporanis Attilio Ariosti, Francesco Gasparini o Alessandro Scarlatti. La seva primera òpera es va basar en la forma clàssica d'estrofa, majoritàriament en tres metres. Va renunciar a la da capo aria, tan moderna en aquell moment. Com a resultat, va ser cridat a la cort del virrei espanyol de Nàpols, per a qui va compondre algunes obres el 1698 i el 1699. A principis de 1701 va estar al servei de l'elector Johann Wilhelm a Düsseldorf com a camarlenc .

El 1707 va acompanyar l'ambaixador venecià a Londres, on només va romandre breument. El 1708 va compondre una òpera per a Venècia i una serenata per a Brescia, la seva darrera obra coneguda. Va dedicar algunes de les seves obres a l'esposa de l'elector Karl III, esperant una posició com a Kapellmeister. Al mateix temps, va intentar obtenir un treball al servei de la reina Anna Stuart a través de Charles Montagu, 1r el comte d'Halifax .

No se sap el lloc i l'hora de la seva mort.

Composicions

Òperes

Paride in Ida (Trattamento pastorale per musica, Libretto di N. Nicolini, 1687, Hannover)
Giustino (Melodrama, llibret de Silvio Stampiglia, després de Nicolò Beregan, 1695, Roma)
Flavio Cuniberto (Drama per musica, llibret de Matteo Noris, 1696, Roma)
Il re infante (Drama per musica, llibret de Matteo Noris, 1696, Roma)
La costanza nelle selve (Fàula pastoral, llibret de O. Mauro, 1697, Hannover)
Tito Manilo (Drama per musica, llibret de Matteo Noris, 1698, Nàpols)
Partenope (Drama per musica, llibret de Silvio Stampiglia, 1699, Nàpols)
Alessandro a Susa (tragi-comèdia, llibret de Girolamo Frigimelica, 1708, Venècia)

Serenates

Componimento per musica in occasione del passaggio per Düsseldorf di Carlo III, re delle Spagne (per quatre veus, llibret de Luigi Mancia, 1703, Düsseldorf)
Serenata (llibret de Giovanni Battista Bottalicio, 1708, Brescia)

Cantates

Ardo ahi lasso e non oso palesar
Augelletti al teu canto (per a contralt i baix continu)
Con fosco dente de veleno infetto
Da fantastico umor (Canzone)
Donna più non amerò
Dove trascorri incauto piede? (Text de Luigi Mancia)
E dove my traete (per a contralt i continu baix)
Evitem o luci adorat
E quando o luci amate (text de Luigi Mancia, per contralt i baix continu)
Il più fedele amante (text de Luigi Mancia)
Il tempo era l'ali (ària)
En amor no ho fortuna (ària)
La vince chi dura (Kanzonetta)
Lucile oh Dio che fate (per a soprano i baix continu)
Non cominci ad amar chi non ha scherma (Canzonetta)
Non vel pensate no
O Dio d'amor consola questo cor (Text von Luigi Mancia)
Perché mai sì crude siete (per a soprano i Baix continu)
Quando d'amor le leggi
Quanto più mi consigliate (Amante bizzarro) (ària)
Qui dove il fiato rio (Ària per a contralt, dos violins, viola, oboè, dos fagots i baix continu)
Sedea su l'erbe ove più densa l'ombra
Se dirai d'essere amante
Se non mi vuoi amar (Per a contralt i baix continu)
Se stringo lo scettro (Per a soprano i guitarra)
Toglietemi pietosi (Medea tradita) (Per a contralt i baix continu)
Tuffata in grembo all'acque (per baríton i baix continu)
Un bacio Lilla? Ohimè! (per a dues veus i Baix continu)
Un bel guardo di vaga beltà
Vasta mole fondar su l'arene (per a baríton i Baix continu)

Versatevi ai torrenti (für Altstimme und Basso continuo)

Referències

↑ Marco Bizzarini: Luigi Mancia professor de Pietro Gnocchi? A: Claudio Toscani (Hrsg.): Pietro Gnocchi i la música a Brescia al segle xviii. Cisalpino, Milà 2009, S. 13–23 (eingeschränkte Vorschau in der Google-Buchsuche).

Bibliografia

A. Chiarelli: I codici di musica della Raccolta estense: ricostruzione dall'inventario settecentesco. In: Quaderni della Rivista Italiana di Musicologia. vol. XVI, 1987.
Alfred Ebert: Attilio Ariosti in Berlin (1697–1703). Giesecke & Devrient, Leipzig 1905, S. 22 u. 101 (Textarchiv – Internet Archive).
Robert Eitner: Biographisch-Bibliographisches Quellen-Lexikon der Musiker und Musikgelehrten der christlichen Zeitrechnung bis zur Mitte des 19. Jahrhunderts. Band 6. Breitkopf & Härtel, Leipzig 1902, S. 292 (Mancia, Luigi; Textarchiv – Internet Archive) u. 304 f. (Manza, …; Textarchiv – Internet Archive)
Georg Fischer: Musik in Hannover. 2. Auflage. Hahn, Hannover 1903, s. 15 u. 17 (Textarchiv – Internet Archive)..
Andrea Garavaglia: Mancia, Luigi. In: Mario Caravale (Hrsg.): Dizionario Biografico degli Italiani (DBI). Band 68: Malatacca–Mangelli. Istituto della Enciclopedia Italiana, Rom 2007.
Lowell Lindgren: Nicola Cosimi in London, 1701–1705. In: Studi Musicali. Vol. XI, pp. 229–48 (1982)
Lowell Lindgren: Mancia; Luigi. In: Grove Music Online (englisch; Abonnement erforderlich).
F. S. Quadrio: Della storia e della ragione d'ogni poesia. vol. III. Bologna und Mailand 1744, S. 517 u. 519.
C. Sartori: Dori e Arione, due opere ignorate di Alessandro Scarlatti. In: Note d'archivio. vol. XVIII, 1941, S. 35–42.
C. Sartori: Una nuova schedina anagrafica: il dilettante Luigi Mancia, dignitario dell'imperatore. In: Rivista Musicale Italiana. vol. LV, 1953, S. 404–25.
H.S. Saunders: The Repertoire of a Venetian Opera House (1678–1714): the Teatro Grimani di San Giovanni Grisostomo. dissertazione, Harvard University, 1985.
C.E. Troy: The Comic Intermezzo: a Study in the History of Eighteenth-Century Italian Opera. Ann Arbor 1979.
A. Zanelli: Elisabetta Cristina di Wolfenbüttel a Brescia (1708). In: Archivio storico lombardo. vol. XXXII, 1985, S. 370–82.

Enllaços externs

Luigi Mancia al catàleg de la Biblioteca Nacional d'Alemanya
Luigi Mancia a la Biblioteca Digital d'Alemanya
Luigi Mancia a l'International Music Score Library Project
basat en el MGG d'Operone

[Mancia-1] Marco Bizzarini: Luigi Mancia professor de Pietro Gnocchi? A: Claudio Toscani (Hrsg.): Pietro Gnocchi i la música a Brescia al segle xviii. Cisalpino, Milà 2009, S. 13–23 (eingeschränkte Vorschau in der Google-Buchsuche).

[1]