Luis Felipe Ramón y Rivera
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 23 agost 1913  San Cristóbal (Veneçuela) | ||
| Mort | 22 octubre 1993 (80 anys) Caracas (Veneçuela) | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | etnomusicòleg, professor de música, compositor, escriptor | ||
| Instrument | Violí | ||
| Premis | |||
 
| |||
Luis Felipe Ramón y Rivera (San Cristóbal, Táchira, 23 d'agost de 1913 - Caracas, 22 d'octubre de 1993) va ser un etnomusicòleg, compositor, professor de música i escriptor veneçolà.[1][2]
Tant el seu pare, Andrés de Jesús Ramón i Becerra, un sabater de descendència espanyola i de naixement colombià, com la seva mare Eva María Carreño de Ramón tenien un gran talent musical, que li van traslladar. Estudià a l'Escuela Superior de Música de Caracas entre els anys 1928 i 1934. Els seus estudis van incloure violí, teoria musical i solfeig.[2] Exercí d'intèrpret de viola en diferents formacions de la capital. El 1939 tornà a San Cristóbal, la seva ciutat natal, i exercí com a professor de música a l'Escuela de Artes y Oficios. Posteriorment, estudià folklore i etnomusicologia a l'Institut de Musicologia de Buenos Aires i al Colegio Libre de Estudios Superiores de la capital argentina entre el 1945 i el 1947. Es dedicà a la docència, activitat que realitzà en diferents universitats d'Amèrica Llatina, i formà part, entre altres centres.[1] El 1947 va ingressar al Servicio de Investigaciones Nacionales de Caracas. El 1953 aquesta institució es va convertir en l'Instituto Nacional de Folklore (INF), i fou dirigit per ell fins a l'any 1976. L'INF, al seu torn, es va convertir en el Centre de Formació Tècnica del Folklore, evolucionant novament cap a l'anomenat a l'Institut Iberoamericà d'Etnomusicologia i Folklore (INIDEF), un institut força activitat des de la seva creació per la seva dona Isabel Aretz.[2] També formà part de la Fundación Internacional de Etnomusicología y Folklore. A través de la seva tasca d'investigació va realitzar una gran contribució a l'estudi de la música popular veneçolana. El seu estil compositiu està estretament relacionat amb la música tradicional de la seva província natal de Táchira.[1] Es pot dir que ha estat l'autor més destacat pel que fa a la recuperació de la cultura popular tachirense. Va utilitzar una metodologia avançada per al moment, amb la qual va realitzar diverses anàlisis i categoritzacions del material recopilat. A través de la tradició oral del folklore s'ocupa d'analitzar el concepte particular d'humor dels tachirenses.[3]
- Bibliografía del folklore venezolano (ca. 1962)
- El cancer alegre (1964)
- Cantares: la poesía en la música folklórica venezolana (1972)
- Cantos de trabajo del pueblo venezolano (1955)
- Cantos Navideños en el folklore venezolano, transcripcions musicals juntament amb Isabel Aretz (1962)
- El culto a San Benito (1983)
- Fenomenología de la etnomúsica latinoamericana (1980)
- El folklore (aspectos teóricos y prácticos) (1948)
- Folklore tachirense, juntament amb Isabel Aretz (1961)
- El folklore y la investigación de campo: metodología (1977)
- Una interpretación psicológica del coplero popular (1953)
- El joropo, baile nacional de Venezuela (1953)
- Memorias de un andino (1992)
- La música afrovenezolana (1971)
- La música colonial profana (1966)
- La música folklórica de Venezuela (1969)
- Música indígena folklórica y popular de Venezuela (ca. 1967)
- La música popular de Venezuela (1951)
- Notas de amar y recordar (1972)
- La polifonía popular de Venezuela (1949)
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Luis Felipe Ramón y Rivera». Gran Enciclopèdia de la Música. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana [Consulta: 30 gener 2020].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «Luis Felipe Ramón y Rivera (1913-1993)». Inter American Music Review, Vol. 14, Num. 1, 2019, pàg. 163-164 [Consulta: 30 gener 2020].
- ↑ Anderson, Jaimes R. «El humor en folklore tachirense de Luis Felipe Ramón y Rivera». Contexto: revista anual de estudios literarios, Vol. 21, Núm. 23, 2017, pàg. 57-75. ISSN: 1315-9453 [Consulta: 30 gener 2020].