Mónica Echeverría Yáñez
| |||
| Nom original | (es) Mónica Echeverría  | ||
|---|---|---|---|
| Biografia | |||
| Naixement | 2 setembre 1920 Santiago de Xile | ||
| Mort | 3 gener 2020 (99 anys) La Reina (Xile) | ||
| Causa de mort | causes naturals | ||
| Formació | Universitat de Xile Pontifícia Universitat Catòlica de Xile | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | professora d'universitat (–1940), escriptora, biògrafa, periodista, actriu | ||
| Ocupador | Universitat de Xile | ||
| Gènere | Teatre, novel·la i biografia | ||
| Obra | |||
Obres destacables
| |||
| Família | |||
| Cònjuge | Fernando Castillo Velasco | ||
| Fills | Carmen Castillo Echeverría | ||
| Mare | María Flora Yáñez | ||
 
 | |||
Mónica Echeverría Yáñez (Santiago de Xile, 2 de setembre de 1920 - La Reina, 3 de gener de 2020) va ser una escriptora, professora, actriu, directora, dramaturga i activista xilena per la justícia social i la memòria democràtica. Echevarría és considerada una de les més destacades figures del feminisme i la cultura xilena.[1][2]
Primers anys
[modifica]Filla d'una família aristocràtica —els seus pares van ser José Rafael Echeverría Larraín i l'escriptora María Flora Yáñez,[3] i el seu avi el polític Eliodoro Yáñez Ponce de León—, va viure fins als vuit anys a l'Estat francès amb el seu avi, que havia hagut d'exiliar-se a causa de la dictadura del general Carlos Ibáñez del Campo.[4] Recorda que quan va retornar a Xile havia oblidat el castellà.[5]
Va estudiar a les Esclaves del Sagrat Cor, «col·legi retrògrad», segons el va definir anys més tard, i després va ingressar a l'Institut Pedagògic de la Universitat de Xile, per a després exercir durant molts anys com a professora de literatura.
Matrimoni i fills
[modifica]Es va casar el 1944 amb l'arquitecte i polític Fernando Castillo Velasco, amb qui va tenir cinc fills: la documentalista Carmen, Cristián, Fernando José —un dels líders de la comuna de Pirque—, Javier, mort en un accident automobilístic a principis dels anys 1970, i Consuelo.[6][7]
Vida pública
[modifica]Des de la dècada de 1940, va exercir la docència durant vint-i-dos anys, activitat que complementaria amb el desenvolupament de la seva vocació pel teatre, on va participar com a actriu, directora i autora de diferents obres i espectacles infantils, de la companyia de teatre Ictus, a partir de 1955.[8]
El 1959, va col·laborar amb el dramaturg Jorge Díaz i el director Claudio di Girolamo Carlini, i va estrenar diverses obres de teatre per a infants.[9] En aquest període es va destacar com a directora de teatre infantil i les seves obres més reeixides van ser la sèrie del Gall Quiquirico.
Després del cop d'estat de l'11 de setembre de 1973 que va assassinar el president Salvador Allende, i a causa de la militància de dos dels seus fills al Movimiento de Izquierda Revolucionaria, ella i el seu espòs van acceptar la invitació de la Universitat de Cambridge per a exercir-hi la docència. L'any següent, van marxar a Anglaterra, mentre Carmen i Cristián lluitaven en la clandestinitat contra la dictadura militar del general Augusto Pinochet. No van tornar a Xile fins al 1978.
Figura llegendària de la vida cultural xilena, va organitzar una exposició d'art eròtic a la Universitat Catòlica. El 1981, en plena dictadura militar, va donar vida a l'anomenada Operació Chancho: va aviar pel cèntric carrer Ahumada un porc amb una gorra com la de Pinochet.[5] El 1988 va ser una de les fundadores del moviment polític Independents pel Consens Democràtic.[10]
Va ser també una de les fundadores del Centre Cultural Estació Mapocho, just tornar d'Anglaterra, època en què va dramatitzar tres assajos: sobre Simone de Beauvoir, Federico García Lorca i María Monvel. El 2003, per a l'aniversari dels trenta anys del cop d'estat, va realitzar el radioteatre La última epopeya de Salvador Allende.
Com a narradora va publicar el seu primer llibre, Antihistoria de un luchador, el 1993, una biografia de 500 pàgines sobre el sindicalista Clotario Blest. A aquesta obra van seguir-ne altres, en la seva majoria novel·les basades en personatges reals com la cantautora Violeta Parra o el general Pinochet. El seu últim llibre —Acero y paloma. Relato de una mujer libre en cautiverio, reconstrueix la història de Sybila Arredondo, esposa xilena de l'escriptor José María Arguedas, que, acusada de militar a Sendero Luminoso, va estar empresonada durant 15 anys al Perú.[11]
Va morir la nit del divendres 3 de gener de 2020 als 99 anys, a la seva casa de la comuna de la Reina. Va ser vetllada al campus Oriente de la Universitat Catòlica i, complint els seus desitjos, amb un pedaç ocular en homenatge a les víctimes de lesions oculars durant les protestes a Xile dels últims mesos contra el govern de Sebastián Piñera, i un cartell al pit amb el lema «Mujeres por la vida». Els seus funerals es van realitzar al Cementiri General de Santiago.[12][13]
Obres
[modifica]- Antihistoria de un luchador, LOM Ediciones, Santiago, 1993.
- Agonía de una irreverente, Editorial Sudamericana, Santiago, 1996.
- Crónicas vedadas. Radiografía de la élite impune, Sudamericana, Santiago, 1999. Conté els següents 6 relats històrics:
- «Seis distinguidas damas y un imprudente inquisidor», «El misterioso señor Monteagudo», «Ocaso de un glorioso general», «El crimen de Chicureo (Lugar de los tordos)», «Azarosa vida de un arzobispo» y «Sobrevivir sin raíces».
- Difícil envoltorio, 2000.
- El vuelo de la memoria, LOM, Santiago, 2002, Editorial Txalaparta, 2005.[14]
- Cara y sello de una dinastía, 2005.
- Krassnoff, arrastrado por su destino, Catalonia, Santiago, 2008.
- Yo, Violeta, Plaza & Janés, Santiago, 2010.
- Insaciables, Plaza & Janés, Santiago, 2012.
- ¡Háganme callar!, Ceibo Ediciones, Santiago, 2016.
- Acero y paloma. Relato de una mujer libre en cautiverio, Catalonia, 2018.
Pel·lícules
[modifica]- La colonia penal, de Raúl Ruiz, 1970.
- La luna en el espejo, de Silvio Caiozzi, 1990.
- Días de campo, de Raúl Ruiz, 2004.
Referències
[modifica]- ↑ «A los 99 años muere la destacada escritora y dramaturga Mónica Echeverría». www.adnradio.cl, 03-01-2020. Arxivat de l'original el 2020-01-04. [Consulta: 4 gener 2020].
- ↑ «A los 99 años fallece la escritora Mónica Echeverría». El Periodista Online, 04-01-2020. [Consulta: 4 gener 2020].
- ↑ Peña Muñoz, Manuel. Historia de la literatura infantil chilena. Editorial Ándres Bello, 2009, p. 546.
- ↑ /www.genealogiachilenaenred.cl, María Flora Yáñez Bianchi.
- ↑ 5,0 5,1 Milli Rodríguez Villouta. Mónica Echeverría. El ángel de las ovejas negras, La Nación semana del 29 de maig al 3 de juny de 2006; el artículo escaneado, consultat el 28 de gener de 2013
- ↑ Gabriela García. Fernando Castillo Velasco: El rey de La Reina, revista Paula, web: 1 d'agost de 2012; papel: Nº1101, 4 d'agost de 2012; consultat el 17 de novembre de 2012
- ↑ Sobre esta comunidad véase el reportaje de Francisca Jara y Ana María Sanhueza La comunidad de Pirque sigue viva, revista Qué pasa, 23 de juliol de 2010; consultat el 17 de novembre de 2012
- ↑ «La renovación del teatro infantil». Arxivat de l'original el 2020-02-26. [Consulta: 28 gener 2020].
- ↑ La actriz, dramaturga y directora de teatro, Mónica Echeverría será reconocida por su aporte al teatro infantil
- ↑ «Por la Dignidad, la Democracia, por la Paz y el Futuro de Chile y los Chilenos.». Archivo Alejandro Hales, 1988. Arxivat de l'original el 2017-12-22. [Consulta: 18 desembre 2017].
- ↑ Finalistas Premio Municipal de Literatura 2019, Subdirección de Cultura de la Municipalidad de Santiago, 08.12.2019; acceso 23.01.2020
- ↑ «Mónica Echeverría es velada cumpliendo su último deseo: Un parche en el ojo y con mensaje feminista», TVN, 05.01.2020; acceso 23.01.2020
- ↑ Nicolás Espinosa Günther. «A los 99 años muere la escritora Mónica Echeverría», El Mercurio, pág, C13, 05.01.2020; acceso 23.01.2020
- ↑ «El vuelo de la memoria - Mónica Echevarría Yáñez». [Consulta: 28 gener 2020].