Vés al contingut

Mandenkàs

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Mandinkes)
Aquest article és sobre el poble malinke. Pel que fa a la llengua, vegeu llengua mandenkà.
Infotaula grup humàMalinke

Dones malinkes a Kédougou
Tipusètnia Modifica el valor a Wikidata
Població total13 milions
LlenguaLlengües mandé
ReligióIslamisme
Geografia
EstatBurkina Faso, Gàmbia, Ghana, Guinea, Guinea Bissau, Costa d'Ivori, Libèria, Mali, Senegal i Sierra Leone Modifica el valor a Wikidata
Regions amb poblacions significatives
Gàmbia Gàmbia 714.000 (42%)[1]
Guinea Guinea 3.063.431 (28%)[2]
Mali Mali 2.638.988 (22%)
Costa d'Ivori Costa d'Ivori 5.123.420 (21%)[3]
Burkina Faso Burkina Faso 1.984.200 (15%)
Guinea Bissau Guinea Bissau 208.180 (13%)[4]
Mauritània Mauritània 306.900 (10%)
Sierra Leone Sierra Leone 465.813 (8%)
Libèria Libèria 245.300 (7.4%)
Senegal Senegal 687,822 (7%) [5]

Els mandenkà, (anomenats també malinkés, mandingues, mandinkés, mandés o manen per les autoritats colonials franceses i mandingo per les britàniques) conformen un grup ètnic d'Àfrica Occidental.

Distribució

[modifica]

En l'actualitat existeixen prop de tretze milions de mandenkàs residint en diferents països de l'oest d'Àfrica, a Gàmbia, Guinea, Guinea Bissau, Senegal, Mali, Sierra Leone, Libèria, Burkina Faso, i Costa d'Ivori.

Llengua

[modifica]

Els pobles mandenkà parlen diferents variants de la llengua mandenkà o mandingà, grup de les llengües mandé, una branca divergent de la família de llengües nigerocongoleses.

Mapa d'Àfrica Occidental mostrant els pobles mandinka, llengua i influència, 1906.

Les variants més comunes són el mandinkà a Gàmbia, Senegal i Guinea Bissau, el malinké a Guinea i Mali, el bàmbara a Mali i el julà a Costa d'Ivori i Burkina Faso.

El soninké és llengua mandé emparentada. Com d'altres idiomes africans de l'oest acaben en -ke o -ka (que significa 'originari de').

També parlen altres llengües com kriol i portuguès a Guinea Bissau, francès a Senegal, Mali, Costa d'Ivori, i Burkina Faso, i anglès a Libèria, Sierra Leone i Gàmbia.

Història

[modifica]

Des dels punts de vista ètnic i cultural, els mandingues es relacionen de prop amb els fulbe i wòlofs de la costa atlàntica i els songhais del Sàhara. Algunes fonts diuen que el poble mandé es defineix més per la cultura i la llengua que per la pertinença ètnica, ja que són molts i diversos els grups ètnics que han adoptat la llengua, els noms i les tradicions mandé.

El poble mandé va emigrar des del sud de l'actual Mali cap al riu Níger i va arribar al Senegal, Gàmbia i al golf de Guinea, i aplegava als malinkes, soninkés, vais, konos, sussus, dialonkés, mendés, kpellés, bobos, samoghos, dans, samos i bisses. Els soninkés establiren l'Imperi de Ghana a partir del segle iii. Entre els segles XI i xii el clan dels keita unificà els pobles mandingues i van ser els fundadors del major dels antics imperis de l'oest africà.

Preimperi de Mali

[modifica]

El regne mandinka de Mali o de manin existia ja diversos segles abans de la unificació de Sundiata, com a petit Estat al sud de l'imperi Soninké de Wagadu, més conegut com a Imperi de Ghana. Aquesta és una zona de muntanyes, sabana i boscs que proporcionen la protecció i els recursos ideals per a una població de caçadors. Els que no vivien a les muntanyes van formar petites ciutats estats com Toron, Ca-Ba i Niani. La llegenda conta que la dinastia Keita, de la qual descendeixen els emperadors de Mali, va tenir el seu origen en Bilal, un criat fidel del profeta Muhammad, originari de Keita.[6]

Imperi de Mali

[modifica]
Article principal: Imperi de Mali
Imperi de Mali, c. 1350.

L'Imperi de Mali (1235-1546) va ser un Estat medieval, el nucli del qual era la regió de Bamako, en l'actual Mali. L'imperi va ser fundat per Sundiata Keita, qui els alliberà de la dominació del regne de Sosso de Soumangoro Kanté i proclamà la Kurukan Fuga o Carta de Mandé.

El regne era conegut per la seva generositat i la riquesa dels seus governants, especialment Mansa Kankan Musa I. L'Imperi de Mali va tenir una profunda influència en la cultura de l'Àfrica Occidental, permetent la difusió de la seva llengua, lleis i costums al llarg del riu Níger. Després van fundar el regne de Kaabu, que tenia una vintena de petits regnes, entre els quals van destacar:

Mandinga del Bambouk (1846)
Mandinga del marge dret de l'alt Níger (1890)

Història postimperial

[modifica]
Sabre malinke

Després de la caiguda dels grans regnes de la vella pàtria mandé, molts van emigrar cap a la costa atlàntica. Entre aquests estaven els Manneh, soldats de l'anterior imperi de Mali que van envair la costa occidental d'Àfrica durant la primera meitat del segle xvi. No hi ha dubte quant al seu origen, per l'evidència dels seus vestits i armes (que van ser observades per aquell temps per viatgers europeus), la seva llengua, així com per la tradició manneh, registrada per escrit vora 1625. Els manneh van avançar en paral·lel a la línia de la costa de l'actual Libèria, lluitant amb cada grup tribal que van trobar. Van tenir èxit totes les vegades, i només van ser detinguts quan, en el nord-oest del que ara és Sierra Leone, van trobar als sosso, gent mandinga com ells, amb armes, organització militar i tàctiques similars a les seves. Entre 1855 i 1890, s'hi va expandir l'islam i van esdevenir musulmans.

Mansa Musa a l'Atles Català

La colonització francesa va afectar en gran manera la vida mandé. Les guerres constants amb els europeus van costar la vida de milers dels seus soldats, van crear un creixent comerç a l'Atlàntic i van fixar fronteres colonials artificials que van dividir la població. No obstant això, la gent mande segueix sent políticament activa a la zona i ha escollit als seus propis presidents a diversos països.

Desafortunadament, el conflicte de molts anys amb altres tribus africanes s'ha exacerbat en el segle xx, doncs la desertificació els ha forçat constantment a emigrar al sud a la recerca de treball i d'altres recursos. Amb freqüència, això ha donat lloc a brots de guerra amb les poblacions aborígens assentades al llarg de la costa.

Aspectes socials i culturals

[modifica]

La cultura dels malinkes, a diferència de la majoria dels africans, és patrilineal i patriarcal. Són predominantment musulmans, però encara que observen el rentat ritual i els resos diaris, molt pocs es vesteixen a l'estil àrab i poques dones usen el vel. Les pràctiques més famoses són les seves germanors d'homes o dones, conegudes com a Porus i Sande o Bundu, respectivament.

Tradicionalment, la societat malinke és aristocràtica, basada en un sistema de castes amb nobles i vassalls. Abans, com la majoria dels africans, també van tenir esclaus, sovint presoners de guerra i generalment de les terres que envoltaven el seu territori. Els descendents de reis i de generals anteriors mantenien un estat social més alt que els seus compatriotes nòmades o assentats. Amb el temps s'han igualat les diferències, corresponent amb la major o menor fortunes de cada grup. Encara que el mandinga va arribar a moltes de les seves actuals localitzacions com a invasor o comerciant, la majoria són avui agricultors o pescadors; encara hi ha també ferrers, pastors de bestiar, i són molt estimats els djelis o bards, que han mantingut viva la història del seu poble en forma de cants èpics.

Religió

[modifica]

El poble malinke ha estat predominantment musulmà des del segle xiii. En àrees rurals, molts combinen la creença islàmica amb certes creences animistes preislàmiques, tal com la creença en esperits i l'ús d'amulets.

Art

[modifica]

El seu millor art està en la joieria i les talles. Les màscares fetes a mà, associades a les fraternitats i a la germanor de dones del Marka i del Mendé, són probablement les més conegudes. Els malinké també produeix teles meravellosament teixides que són populars arreu l'Àfrica occidental, així com els collarets d'or i de plata, polseres, braçalets i pendents. Les campanetes en els collarets formen part d'una creença en què poden ser sentides pels esperits en sonar a tots dos mons, el dels avantpassats i el de la vida. Els caçadors malinke usen sovint una sola campana que pot ser callada fàcilment quan cal silenci. Les dones solen usar moltes campanes, produint un cant harmoniós en els poblats.

Música tradicional

[modifica]

La més coneguda es toca amb el kora, un instrument amb 21 o més cordes, realitzada per les famílies dels músics, els djelis (en francès griots). El kora és una espècie d'arpa, amb un pont amb osques similar al d'un llaüt o una guitarra. És possible que sigui l'aparell de corda més complex d'Àfrica. Quant als djelis, són bards professionals, encarregats de mantenir les seves grans tradicions i històries èpiques orals, actuant també com a consellers dels líders de Manin. Entre els més celebrats en l'actualitat estan Salif Keïta, Kandia Kouyaté i Jaliba Kouyaté.

Personatges destacats per país

[modifica]

Sierra Leone

[modifica]

Libèria

[modifica]

Guinea

[modifica]
Ahmed Sékou Touré, President de Guinea de 1958 a 1984

Gàmbia

[modifica]

Mali

[modifica]
Seydou Keita en el FC Barcelona en 2008

Costa d'Ivori

[modifica]
Tiken Jah Fakoly

Senegal

[modifica]

Burkina Faso

[modifica]

Estats Units

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Mandinka Tribe, Gambia». Accessgambia.com. [Consulta: 1r juny 2016].
  2. ↑ «Ethnic groups - Guinea». Nationsencyclopedia.com. [Consulta: 12 octubre 2013].
  3. ↑ «Ivory Coast - Ethnic Groups And Languages». Countrystudies.us. [Consulta: 12 octubre 2013].
  4. ↑ «Ethnic groups - Guinea-Bissau». Nationsencyclopedia.com. [Consulta: 12 octubre 2013].
  5. ↑ Joshua Project. «Mandingo, Mandinka of Senegal Ethnic People Profile». Joshuaproject.net, 04-02-2009. [Consulta: 12 octubre 2013].
  6. ↑ Niane, D.T: "Sunyata: o la epopeya mandinga". Casa África / Ediciones Bellaterra, 2011

Bibliografia

[modifica]
  • Charry, Eric S. Mande Music: Traditional and Modern Music of the Maninka and Mandinka of Western Africa. Chicago: University of Chicago Press, 2000. ISBN 0-226-10161-4. 
  • Lucie Gallistel Colvin. Historical Dictionary of Senegal. Scarecrow Press/ Metuchen. NJ - Kondon (1981) pp. 216–217
  • Pascal James Imperato. Historical Dictionary of Mali. Scarecrow Press/ Metuchen. NJ - Kondon (1986) pp. 190–191
  • Robert J. Mundt. Historical Dictionary of the Ivory Coast (Côte d'Ivoire). Scarecrow Press/ Metuchen. NJ - Kondon (1987) pp. 98–99
  • Robert W. Nicholls. "The Mocko Jumbie of the U.S. Virgin Islands; History and Antecedents". African Arts, Vol. 32, No. 3 (Autumn, 1999), pp. 48–61+94-96
  • Matt Schaffer (Editor). "Djinns, Stars and Warriors: Mandinka Legends from Pakao, Senegal" (African Sources for African History, 5) Brill Academic Publishers (2003) ISBN 978-90-04-13124-8
  • Matt Schaffer. "Bound to Africa: The Mandinka Legacy in The New World". History in Africa 32 (2005) 321-369
  • ETHNOLOGUE Languages of the World- Thirteenth Edition (1996).

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mandenkàs
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Mandenkàs&oldid=33716025»