Mani
|
Per a altres significats, vegeu «Mani (desambiguació)». |
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | c. 14 abril 216  Ctesifont (Imperi Part) | ||
| Mort | 2 març 274 (57 anys) Gundixapur (Imperi Sassànida) | ||
| Causa de mort | escorxament, suposadament | ||
| Altres noms | En persa: مانی, en siríac: ܡܐܢܝ, potser provinent del sànscrit maṇi, "joia") També se'l va anomenar Mani Hayya ("Mani el Vivent"), que en grec antic va esdevenir manikhaĩos, d'on procedeix el mot "maniqueu". | ||
| Religió | Maniqueisme | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | teòleg, líder religiós, filòsof, profeta, escriptor, poeta | ||
| Altres | |||
| Condemnat per | heretgia | ||
Mani (circa l'any 216 a Mardinu, al nord de Babilònia - 277, Gundixapur, Imperi Sassànida) va ser un profeta i predicador de l'antiga Pèrsia d'origen part, fundador del maniqueisme.[1] La seva doctrina gnòstica i sincrètica (barreja dels ensenyaments cristià, mazdeista i budista), va assolir una gran difusió, encara que avui dia s'hagi extingit. I encara que els seus escrits s'han perdut, el seu ensenyament s'ha conservat parcialment en manuscrits coptes procedents d'Egipte i en texts més tardans del maniqueisme que es va desenvolupar posteriorment a la Xina. Els uigurs la van adoptar com a religió pròpia després de l'any 762. Els musulmans els anomenen Mananiyya, i al mateix Mani li donen el nom de Mani ibn Fatik o Fattik.[2]
Biografia
[modifica]La família de Mani formava part de la dinastia dels arsàcides, que en aquell temps governava Pàrtia, i el seu pare Patik era seguidor dels elcesaïtes, una branca de la secta gnòstica dels ebionites que predicava una moral rigorosa basada en l'abstinència i la castedat. S'havia establert a Ctesifont, la capital de l'Imperi, on, a la Casa de les imatges divines, va sentir per tres vegades una veu misteriosa que el convidava a renunciar al vi, a la carn i a les dones, i va marxar cap als pantans que envoltaven Babilònia.[3]
Quan Mani tenia dotze anys, al 228, va tenir la visió d'un àngel provinent del Regne de la Llum, que va anomenar El Bessó i que més tard es va identificar amb el Paràclit. Aquest li va revelar els misteris de l'univers i el va incitar a deixar els elcesaïtes per predicar la Veritat a través del món. Ben instruït per l'àngel, va entrar al servei del rei Ardaixir I.[3]
L'abril del 240, amb 24 anys, va rebre de nou la visita de l'àngel, que li va indicar que sortís del seu aïllament i prediqués la veritat. Mani en parla amb els seus pares i els converteix a la nova fe. Va conviure dos anys a l'Índia amb els budistes de l'Indus i va proclamar la seva nova doctrina el dia de la coronació del rei sassànida Sapor I, el 20 de març del 242.[3]
El germà de l'emperador, Peroz, que no creia en la seva doctrina ni el l'existència del paradís de llum que promet, es va convertir a la nova fe quan Mani li va mostrr miraculosament el paradís amb els seus déus, l vida immortal i un jardí meravellós. El príncep es va desmaiar i es va convertir en un dels seus primers creients. Això va fer que Sapor I impressionat pels escrits de Mani (el Sahpuhrogan, 'Escrit dedicat a Sapor') fos amic i protector de Mani i afavorís la divulgació del seu missatge autoritzant-lo a predicar lliurement pel seu Imperi. Protegit pel monarca, va escriure una obra, Escriptures Maniquees, i va fundar una església. Els seus deixebles van estendre la nova religió per Orient i Occident. Durant trenta anys, el maniqueisme es va difondre per Pèrsia, Palestina, Síria i Egipte. El fill de Sapor, Ormazd I, rei d'Armènia, també va ser amic i deixeble de Mani, però a la seva mort, amb l'arribada de Bahram I, la situació va canviar.[3]
L'any 273, els sacerdots del zoroastrisme van convèncer el nou rei de prohibir totes les religions estrangeres i de condemnar Mani. Empresonat a Gondesapur (prop de Susa) per ordre de Bahram I l'any 276, acusat d'heretgia, va ser carregat de cadenes, tres a les mans, tres als peus i una al coll, que l'impedien qualsevol moviment i li provocaven dolors intensíssims, i va morir a la presó i executat el 277, després de més d'un mes de suplicis. El seu cap va estar exposat a la porta de la ciutat. La resta del seu cos la van enterrar els seus deixebles a Ctesifont. El rei Bahram I va ordenar la repressió d'aquesta religió, però no va poder impedir la seva divulgació.[3]
Ensenyament de Mani
[modifica]Mani es va presentar com un apòstol de Jesús però en el seu ensenyament s'hi trobaven també nocions mazdeistes i budistes. Es basava en la idea que podia assolir-se la salvació mitjançant l'educació, la negació d'un mateix, el vegetarianisme, el dejuni i la castedat. Més endavant va anunciar que ell era el Paràclit promès en el Nou Testament, l'Últim Profeta i el Segell dels Profetes, darrer d'una sèrie d'homes enviats per Déu que incloïen Set, Noè, Abraham, Sem, Nicoteu, Henoc, Zoroastre, Hermes, Plató, Buda i Jesús.[2]
Mani va predicar en arameu, com Jesús, i la seva passió serà percebuda pels seus adeptes com una transposició de la Passió del Crist. Avui es considera que Mani era un profeta intel·ligent i culte (era músic, matemàtic, pintor, astrònom i metge) que va voler conciliar les creences d'Orient i Occident.[3]
L'escriptor libanès Amin Maalouf ha escrit una novel·la històrica sobre la vida de Mani titulada Els jardins de llum (1991).[4]
Referències
[modifica]- ↑ Boyce, Mary. Zoroastrians: Their Religious Beliefs and Practices (en anglès), 2001, p. 111. ISBN 9780415239028.
- ↑ 2,0 2,1 Tardieu, Michel. Le manichéisme. París: Presses universitaires de France, 1981, p. 21. ISBN 9782130369998.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Montero, Santiago. Diccionario de adivinos, magos y astrólogos de la antigüedad. Valladolid: Trotta, 1997, p. 193-194. ISBN 8481641618.
- ↑ «Els jardins de llum». Novel·la literària. Edicions 62. [Consulta: 14 febrer 2025].
