Mani
|
Per a altres significats, vegeu «Mani (desambiguació)». |
| |||
| Nom original | (arc) 𐭌𐭀𐭍𐭉 (und) 𐭬𐭠𐭭𐭩 (und) 𐮋𐮀𐮌𐮈 (und) 𐫖𐫀𐫗𐫏  | ||
|---|---|---|---|
| Biografia | |||
| Naixement | c. 14 abril 216 Ctesifont (Imperi Part) | ||
| Mort | 2 març 274 (57 anys) Gundixapur (Imperi Sassànida) | ||
| Causa de mort | escorxament, suposadament | ||
| Altres noms | En persa: مانی, en siríac: ܡܐܢܝ, potser provinent del sànscrit maṇi, "joia") També se'l va anomenar Mani Hayya ("Mani el Vivent"), que en grec antic va esdevenir manikhaĩos, d'on procedeix el mot "maniqueu". | ||
| Religió | Maniqueisme | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | teòleg, líder religiós, filòsof, profeta, escriptor, poeta | ||
| Altres | |||
| Condemnat per | heretgia | ||
Mani (vers el 216 a Mardinu - 277, Gundixapur, Imperi Sassànida) va ser un profeta i predicador de l'antiga Pèrsia d'origen part, fundador del maniqueisme.[1] La seva doctrina gnòstica i sincrètica (barreja dels ensenyaments cristià, mazdeista i budista), va assolir una gran difusió, encara que avui dia s'hagi extingit. I si bé els seus escrits s'han perdut, el seu ensenyament s'ha conservat parcialment en manuscrits coptes procedents d'Egipte i en texts més tardans del maniqueisme que es va desenvolupar posteriorment a la Xina. Després del 762 fou la religió adoptada pels uigurs. Els musulmans els anomenen Mananiyya, i al mateix Mani li donen el nom de Mani ibn Fatik o Fattik.
Biografia
[modifica]La família de Mani formava part de la dinastia dels arsàcides, que en aquell temps governava Pàrtia, i el seu pare Patik era adepte dels elcesaïtes, una branca de la secta gnòstica dels ebionites que predicava una moral rigorosa basada en l'abstinència i la castedat.
Els anys 228 i 240 va tenir les visions d'un àngel provinent del Regne de la Llum, que va anomenar El Bessó i que més tard es va identificar amb el Paràclit. Aquest li va revelar els misteris de l'univers i el va incitar a deixar els elcesaïtes per predicar la Veritat a través del món. Va conviure dos anys a l'Índia amb els budistes de l'Indus i va proclamar la seva nova doctrina el dia de la coronació del rei sassànida Sapor I, el 20 de març del 242.
El germà de l'emperador, Peroz, es va convertir a la nova fe i això va fer que Sapor I esdevingués amic i protector del Mani i afavorís la divulgació del seu missatge. Durant trenta anys, el maniqueisme es va difondre per Pèrsia, Palestina, Síria i Egipte. El fill de Sapor, Ormazd I, rei d'Armènia, també va ser amic i deixeble de Mani, però a la seva mort, amb l'arribada de Bahram I, la situació va canviar.
El 273, els sacerdots zoroàstrics van convèncer el nou rei de prohibir totes les religions estrangeres i de condemnar Mani. Empresonat a Gondesapur (prop de Susa), acusat d'heretgia, va ser carregat de cadenes i va morir a la presó i executat el 277, després de diversos anys de suplicis. El seu cap va estar exposat a la porta de la ciutat.
Ensenyament de Mani
[modifica]Mani es va presentar com un apòstol de Jesús però en el seu ensenyament s'hi trobaven també nocions mazdeistes i budistes. Es basava en la idea que podia assolir-se la salvació mitjançant l'educació, la negació d'un mateix, el vegetarianisme, el dejuni i la castedat. Més endavant va anunciar que ell era propi el Paràclit promès en el Nou Testament, l'Últim Profeta i el Segell dels Profetes, darrer d'una sèrie d'homes enviats per Déu que incloïen Set, Noè, Abraham, Sem, Nicoteu, Henoc, Zoroastre, Hermes, Plató, Buda i Jesús.
Mani va predicar en arameu, com Jesús, i la seva passió serà percebuda pels seus adeptes com una transposició de la Passió del Crist.
L'escriptor libanès Amin Maalouf ha escrit una novel·la històrica sobre la vida de Mani titulada Els jardins de llum (1991).
Referències
[modifica]- ↑ Boyce, Mary. Zoroastrians: Their Religious Beliefs and Practices (en anglès), 2001, p. 111. ISBN 9780415239028.
