Vés al contingut

Margalida Caimari i Vila

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaMargalida Caimari i Vila

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Margalida Caimari Vila Modifica el valor a Wikidata
1839 Modifica el valor a Wikidata
Cuba Modifica el valor a Wikidata
Mort1921 Modifica el valor a Wikidata (81/82 anys)
Palma (Mallorca) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópoetessa, escriptora Modifica el valor a Wikidata


Diccionari Biogràfic de Dones: 264 Modifica el valor a Wikidata

Margalida Caimari Vila (Desconegut, 1839 - Palma, 1921) fou una poetessa de la Renaixença i benefactora social vinculada a Mallorca, Catalunya i Cuba.

Nasqué i es casà dins la burgesia comercial liberal, fet que l'ajudà a tenir més instrucció i llibertat que les dones del seu entorn. Emparada pel renaixentista Pons i Gallarza, de ben jove no només escriví poesia sinó que les recità en públic en diferents moments i entitats, fet novedós en una dona devers 1869. Formà part d'un grup de joves escriptores que es mogueren dins l'Ateneu Balear i la tertúlia de Pons i Gallarza.[1]

La seva poesia més innovadora és la realista d'inspiració popular i la patriòtica; en la primera excel·leix explicant els sentiments de soledat i d'impotència de la dona que espera el marit emigrat a Cuba. En la segona, té molt clara la idea de pàtria catalana i admira la industrialització. Pogué dur una important activitat literària, amb la pròpia tertúlia, i de beneficència social perquè només tingué una filla. Publicà tant a revistes de Mallorca com del Principat.[1]

Abordà la qüestió social des del catolicisme segons les directrius de Lleó XIII, conegué de primera mà el treball de les obreres del tèxtil per l'empresa del marit, La Alfombrera, i fou molt activa fundant per als fills de les obreres els Bressols del Minyó Jesús, a imitació dels de Catalunya. Amb 71 anys inaugurava dins el Patronat Obrer les escoles diürnes graduades per a nins obrers. Reflectí el seu conservadorisme social en alguns poemes.[1]

Fou valorada com a poeta per Jeroni Rosselló, Miquel dels Sants Oliver, Sanchis Guarner, l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria però, constrenyits per l'estereotip, només li valoraren i reproduïren els poemes maternals.[1]

Referències

[modifica]

Bibliografia

[modifica]
  • Alomar, Magdalena i Peñarrubia, Isabel. De mi no en fan cas. Vindicació de les poetes mallorquines. En premsa per Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
  • Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria. Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Mallorca. Vol II. Palma: Grup Serra.
  • Bonnín Socias, Catalina (2006). Poetes mallorquines del segle xix. Col·laboració femenina a la Renaixença. Palma: Edicions Can Sifre.
  • Costa i Llobera (1947). Doña Margarita Caimari. Necrología, 1922, dins Obres completes. Barcelona: Biblioteca perenne.
  • Diversos (1999). Dones i Èpoques. Palma: La foradada.
  • Diversos (1975). Les cinc branques. (Poesia femenina catalana). Barcelona.
  • Miralles, Joan (2007). Antologia de textos de Les Illes Balears. Segle XIX, vol. III. 1a part. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
  • Oliver, Miquel dels Sants (1988). La literatura en Mallorca. Barcelona: Publicacions Abadia de Montserrat.
  • Peñarrubia, Isabel (2004). La vida cantada per les poetesses vuitcentistes. Agenda 2004-2005. Palma: Institut Balear de la Dona.
  • Poetas baleares. Siglo XIX (1873). Introducció de Jeroni Rosselló. Palma.
  • Sanchis Guarner (1950). Els poetes romàntics de Mallorca. Palma: Moll.
  • Corona d'amor que dedican a la Verge de Lluch els poetas mallorquins (1884). Palma: Tipografia Balear.