Marie-Jeanne L'Héritier de Villandon
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 12 novembre 1664  París | ||
| Mort | 24 febrer 1734 (69 anys) París | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Poesia | ||
| Ocupació | escriptora, escriptora de literatura infantil, salonnière, poetessa, traductora | ||
| Membre de | Acadèmia de les Arts i les Ciències Galileiana (acadèmica) (1697–1734) Consistori de Tolosa (acadèmica) (1696–1734) | ||
| Nom de ploma | Télésille | ||
Marie-Jeanne L'Héritier de Villandon (París, 12 de novembre de 1664 - París, 24 de febrer de 1734)[1][2] fou una novel·lista francesa, poeta, autora de contes de fades, salonnière i editora de premsa. Tingué un paper important en la història del conte, que va posar de moda en els cercles mundans. També creà, edità i mantingué un saló literari i una revista, L'Erudition enjouée.[3][4][5]
Vida i obra
[modifica]Filla de l'home de lletres Nicolas L'Héritier de Villandon, que després d'haver servit als mosqueters i a la guàrdia francesa esdevingué historiògraf del rei,[6] Marie-Jeanne L'Héritier de Villandon era «una erudita d'una família d'erudits que s'envoltava de persones mundanes i precioses»:[7] neboda de Charles Perrault i amiga de Madeleine de Scudéry, Marie-Catherine d'Aulnoy i Henriette-Julie de Murat, va pertànyer al moviment de les Précieuses.[7][8] Va escriure molts bout-rimés i quatre contes de fades, Finette ou l'Adroite Princesse, Ricdin-Ricdon, la Robe de sincerité i Les Enchantements de l'Éloquence (1696),[9] un any abans de Les Fées (1697), del seu «oncle» Charles Perrault (que era en realitat el cosí germà de la seva mare, per tant el seu cosí en tercer grau). També va ser autora de poemes, que publicà al Mercure Galant.[3]
La seva revista L'Erudition enjouée –que tenia com a subtítol ou Nouvelles sçavantes, satiriques et galantes, écrites à une Dame Françoise, qui est à Madrid– constituí un format de periòdic en forma de carta dirigida a una dama que viu en un altre país, amb notícies literàries, obres originals o notícies. Com diu en el primer número, «us informaré de tot el que sé de notícies erudites: però com que tampoc no puc persuadir-me que seran del tot del gust de tots els vostres amables amics, com ho seran per als vostres [...]. també us hi escriuré notícies lúdiques i galants». Amb aquest format, doncs, va trobar una certa manera d'expandir el seu saló al mitjà escrit i a l'àmbit internacional.[4][10][11]
A diferència de moltes de les seves coetànies, la vida desordenada de les quals estava oberta a la crítica, la seva moral era inexpugnable, vivint dels ingressos de la seva obra literària i de la generositat de la duquessa de Longueville (la biografia de la qual va escriure) i la duquessa d'Épernon [12] (a qui va dedicar el seu conte Les Enchantements de l'éloquence, a les Œuvres meslées, la seva primera obra, datada de 1695). Madeleine de Scudéry, que, com ella, no s'havia casat mai, li va fer de mentora i li va llegar, al 1701, el seu saló literari on, malgrat els seus limitats mitjans, tothom acudia.[7] Cap al final de la vida, L'Héritier va traduir les epístoles heroiques d'Ovidi el 1728.
Els seus contes de fades
[modifica]Tot i que és una precursora en el gènere del conte de fades, ella, a diferència d'algunes de les seves contemporànies, en va fer un tractament molt personal. Les seves històries no succeeixen en terres llunyanes, sinó en indrets i fins i tot moments molt reals, com per exemple la Primera Croada (1095-1099), en el cas del conte "La princesa discreta". Presenta una imatge de la vida cortesana molt negativa per a les dones –que no hi apareixen ajudades per fades, precisament–, com va ser per a Madame de Murat (a qui L'Heritier dedica els seus contes), que va ser desterrada pel fet d'haver escrit sàtires polítiques. I així, defensa sempre l'educació de les dones[13][10]
Reconeixements
[modifica]Després d'haver rebut el triple premi dels Lanternistes de Tolosa i el premi de l'Académie des Palinods de Caen, fou rebuda a l'Académie des Jeux florals de Tolosa el 1696 i a l'Académie des Ricovrati de Pàdua el 1697.[7] A la seva mort, el Journal des sçavans li va dedicar una necrològica de sis pàgines, distinció que normalment es reservava a intel·lectuals masculins de renom, i esmenta que havia rebut el sobrenom de Télésille, mentre que Madeleine de Scudéry portava el de Sapho.[14]
Obres
[modifica]
.jpg)
- Œuvres meslées (en francès). Jean Guignard, 1695, p. 420. OCLC 703274324.
- La Tour ténébreuse et les jours lumineux (en francès). Jacques Desbordes, 1706, p. 192..
- Les Caprices du destin (en francès). Pierre-Michel Huart, 1718..
Traduccions
[modifica]- Les Épîtres héroïques d'Ovide, traduites en vers françois, París, Brunet fils, 1732.
Notes i referències
[modifica]- ↑ «MARIE-JEANNE L'HÉRITIER DE VILLANDON (1664–1734)». WPHP. The Women’s Print History Project. [Consulta: 31 desembre 2023].
- ↑ Moréri, Louis. Le grand dictionnaire historique: F-HH (en francès). Les libraires associés, 1759.
- ↑ 3,0 3,1 «Marie-Jeanne L'Héritier de Villandon» (en francès). Éditions Larousse. [Consulta: 27 desembre 2023].
- ↑ 4,0 4,1 «L'ÉRUDITION ENJOUÉE | Dictionnaire des journaux». [Consulta: 31 desembre 2023].
- ↑ Roussel, Elise «Le « groupe des conteuses » de la fin du XVIIe siècle : une construction ? Le cas de Marie-Jeanne L’Héritier de Villandon» (en francès). Les Dossiers du Grihl, 15, 1, 15-02-2022. DOI: 10.4000/dossiersgrihl.8949. ISSN: 1958-9247.
- ↑ Li devem dues tragèdies, Hercule furieux (1638), traduït d'Eurípides, i Le Gran Clovis, primer rei cristià, dolent, segons Gustave Vapereau. També en citem un altre: Tableau historique des principaux événements de la monarchie française (Paris, 1669, in-12), peces de versos, a Recueil de portraits et débats.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Raynard, Sophie. La seconde préciosité: floraison des conteuses de 1690 à 1756 (en francès). Gunter Narr Verlag, 2002. ISBN 978-3-8233-5542-7.
- ↑ Selon Sophie Raynard, de la «primera preciositat», que René Bray definia com «de relació», perquè “descansa en les relacions mundanes, en l'existència d'una societat; no es concep fora d'una cort o d’un saló. No és solitària, sinó pública…» Vegeu René Bray. La Préciosité et les Précieux (en francès). Nizet, 1968, p. 392. OCLC 299935910.
- ↑ El privilegi està datat l'any 1695, però el llibre no es va publicar fins a l'any següent.
- ↑ 10,0 10,1 «Enchantment and Distrust: Marie-Jeanne L’Heritier’s The Discreet Princess». Tor.com. Ciència ficció. Fantasia.... [Consulta: 31 desembre 2023].
- ↑ Mannies, Whitney «The Periodical as Transnational Salon: Marie-Jeanne L'Héritier's L'Érudition Enjouée (1703)». Eighteenth-Century Studies, 53, 4, 2020, pàg. 667–683. ISSN: 1086-315X.
- ↑ Marie du Cambout de Coislin, segona esposa del duc d'Épernon, vídu de Gabrielle de Borbó, filla legitimada d'Enric IV i de la marquesa de Verneuil. Era filla de Carles, marquès de Coislin, cavaller de les ordres, conseller d'estat, tinent general a Bretanya, i de Philippe de Beurges, la seva primera esposa. Es va casar amb el duc d'Épernon el 28 de novembre de 1634 i va morir a Val-de-Grâce el 12 de febrer de 1691.
- ↑ Afirma haver llançat la moda i haver animat altres escriptors, en particular Henriette-Julie de Murat, a seguir-la. Vegeu Sophie Raynard
- ↑ Journal des sçavans, 1734, p. 834 llegir a Google Books