Massacre de la Serra de Degollats
| ||||
| Tipus | massacre crim de guerra  | |||
|---|---|---|---|---|
| Part de | Guerra dels catalans | |||
| Data | febrer 1714 | |||
| Localització | Serra de Degollats (Berguedà) , Santa Maria de Merlès (Berguedà) | |||
| Estat | Espanya | |||
| Participant | ||||
| Objectiu | borbònics | |||
| Causa | Fets de la Gleva | |||
| Morts | ± 700 | |||
La Massacre de la Serra de Degollats o del Coll de la Matança fou un crim de guerra comès per l'exèrcit català a principis de febrer del 1714 a Santa Maria de Merlès en venjança pels Fets de la Gleva durant la Guerra dels Catalans (1713-1714), la darrera campanya militar de la Guerra de Successió Espanyola a Catalunya.
La massacre tingué lloc a la Serra de Degollats, una masia ubicada a Santa Maria de Merlès i que les fonts coetànies també anomenen Coll de la Matança, prop del Bosc de Pregones.[1] El lloc rebé aquest nom des del 1640 durant la Guerra dels Segadors, perquè allí també la guarnició del mateix castell de Balsareny que havia estat feta presonera fou degollada.
El dia 25 de gener de 1714 els fusellers del coronel Joan Vilar i Ferrer units als sometents de la comarca, custodiaven prop de 700 soldats del regiment d'infanteria de León, que s'havien rendit després del combat de Balsareny. El seu coronel Francisco Laso Palomino i la resta d'oficials havien estat conduïts presoners a la fortalesa de Cardona, mentre la tropa borbònica capturada havia estat conduïda a les muntanyes en espera del moment propici per recloure'ls a Cardona.[2]
Pocs dies després foren descoberts per un petit destacament borbònic el comandant del qual amenaçà els que custodiaven els presoners que els capturaria i els faria penjar, tal com pocs dies abans havien fet amb els que s'havien rendit als Fets de la Gleva. En sentir aquestes noves tres miquelets que eren parents dels degollats a la Gleva cridaren «Morin aquests, ja que els nostres moriren», mentre altres dos exclamaren «Que espereu a venjar la mort del coronel Bac de Roda que tantes vegades ens havia capitanejat? Si no teniu coratge nosaltres dos la venjarem», i tot seguit començaren a degollar els presoners de guerra. Un sacerdot que era a la casa Pregones, i que posteriorment informaria dels fets, els implorà que aturessin la carnisseria però molts dels presoners de guerra foren estimbats i finalment tots moriren a excepció d'uns pocs que pogueren curar-se de les ferides rebudes. Acabada la matança els miquelets del coronel Joan Vilar i Ferrer, lliures ja de la custòdia dels presoners, es pogueren retirar del lloc. Una hora i mitja més tard el destacament borbònic pujà a la serra on trobà els cossos massacrats dels presoners borbònics.[3]
També es feu ressò de la massacre el coronel Jacques-Laurent-Pierre-Charles Franclieu, qui en les seves memòries va recollir els fets tot i que aquest va creure que els presoners de guerra executats eren els capturats al combat d'Arbúcies en comptes dels capturats al combat de Balsareny. Segons el militar borbònic, els únics que van defugir aquest final van ser els oficials, que es van enviar a Cardona, mentre els miquelets lligaren les mans dels soldats de dos en dos i, després d'apunyalar-los, els estimbaren daltabaix d'un penya-segat.[4] De resultes d'aquests fets l'exèrcit espanyol va donar al regiment d'infanteria de León nº38 el nom de «El Arcabuceado» fins que va ser dissolt el 1985.
Referències
[modifica]- ↑ Bosc de Pregones (Santa Maria de Merlès)
- ↑ Relació de la rendició de la Gleva i degollament de la guarnició de la vila i castell de Balsareny, carta del capità de cavalleria D. Juan Casanova, aragonès, escrita el 10 de març al general Villarroel.
« [Traducció del castellà]: Excel·lentíssim senyor: Vaig rebre la de V.E. en la qual en manava que li donés noticia individual del degollament que han fet els paissans de la guarnició que es rendí a Balsereny, que consistia en dos batallons de León amb el coronel Palomino i que sentiria V.E. que cap oficial hagués participat, i que el comandant francès ha donat V.E. queixas d'aquest rigor tant excessiu. He d'informar a V.E. que el 27 de gener em manà el Marquès de Poal anar al veïnatge de Sant Hipòlit amb 30 cavalls a animar als pobles d'aquella comarca que, amb les armes a la mà, havien pres en diferents llocs 89 cavalls dels enemics que anaven a cobrar les contribucions. M'havia donat orde el Marquès d'on l'havia de trobar.
A La Gleva vaig reunir fins a 1200 paisans que enviaven els batlles dels seus pobles, al temps que el compte de Montemar, passant a Vic feu avançar el capità Ambròs a tallar els passos a la nostra retirada, i vaig tenir notícia i amb el parer del capità D. Josep Cararac de Solà, fill de Sant Martí de Sescorts, que ha servit en el regiment de la Reina, es resolgué defensar la Gleva. Ell s'oferí a quedar-se allí per comandant amb 300 paisans, amb la promesa que dintre de tres dies el socorreríem. En aquest temps, els enemics es dirigien vers nosaltres, i en la confusió de la retirada només restaren a la Gleva 120 homes, i jo amb gran esforç amb 58 cavalls em vaig retirar a peu de la muntanya, entretenint els enemics, i donant temps perquè els paisans en nombre de 1400, travessant la plana, s'emparessin a la muntanya, i gràcies a Déu ho vaig aconseguir sense baixes. El capità Cararac, en trobar-se amb menys gent, no va poder defensar les cases i pujà al pla de l'església, que es com un fortí. Seguidament construí parapets. Arribaren els enemics i, apoderant-se de les cases, molestaven en part la nostra gent. Cararac es mantingué tota aquella tarda, i el dia 4 de febrer abans de llostrejar, anà a fer reconeixement, tement que construïssim fornells, i va tenir la desgràcia que el matés una ferida de bala. Mort el capità Cararac, quedà com a comandant el capità Rata de Sant Hipòlit, que considerant forçós rendir-se, perquè els capellans del santuari persuadiren els paisans que es rendissin i permetessin que s'apropessin dos oficials dels enemics amb els quals podrien pactar de paraula: que els respectessin la vida, que no els despullessin ni els demanessin documentació, ell aprofitant la fosca de la nit aconseguí escapar-se sense ser descobert, i que fossin commutats en el primer canvi que hi hagués.
El dia 5 de febrer abans de l'aurora arriba el Marquès de Poal amb 4.000 homes a socórrer i abans ja els havia degollat la gran guàrdia de Tordera. Allí s'ajuntaren quatre destacaments de les Dues Corones, que comandaven els generals Montemar, Bracamonte, Carafa i González, i en retirar-se manaren incendiar la vila de Sant Hipòlit. Vàrem atacar i no passaren el riu, i nosaltres emprenguérem la marxa per la riba oposada, dirigint-nos a una important expedició que es va frustrar.
Els oficials fets presoners a Balsereny havien estat conduïts a Cardona. Els soldats eren guardats per alguns paisans i fusellers d'en Ferrer a les muntanyes. Arribà avís als paisans, que els enviaven els mateixos enemics que estaven al coll anomenat Matança o serra de degollats, perquè el 1640, en un cas semblantment desgraciat, a la guarnició que feren presonera del mateix castell de Balsareny, i que de temps antics es tradició que en aquell mateix lloc hi havia hagut un gran degollament de moros, i des d'aleshores el lloc prengué el nom de serra de Degollats o Matança, demanaren pas per a conduir els soldats a Cardona. El comandant dels enemics fou imprudent: els envià a dir que els presoners ja eren seus, i que a ells (paisans i fusellers) els penjaria, com havien estat penjats o degollats els rebels fets presoners a la Gleva. Davant d'aquesta resposta els paisans s' enfuriren i malgrat que entre ells hi havia parers contraris, immediatament tres que eren parents dels degollats a la Gleva començaren a cridar: "Morin aquests, ja que els nostres moriren". I en pocs moments aquells innocents soldats foren víctimes del furor d'aquells homes, per més que un sacerdot que casualment era a la casa Pregonas (del qual és aquesta narració) els demanava e intentava persuadir que no cometessin un acte tan inhumà; molts foren estimbats i finalment tots moriren, a excepció d'uns pocs que pogueren curar-se de les ferides. Una hora i mitja més tard, el destacament pujà a la muntanya i es trobà amb aquell trist espectacle. Quin trist record per la prosperitat!
Aquesta és la relació fidel del fet, tal com m'han explicat dos paisans que s'hi trobaren; de manera que la causa d'aquesta desgràcia s'ha d' atribuir a l'imprudència del comandant dels enemics, i això és tot el que li va dir a V.E. que Déu guardi...» - ↑ Relació de Francesc de Castellví i Obando (1682-1757) a Narraciones Históricas, Vol. IV, pàg. 70
« La muerte de Bac fue motivo del infortunio sucedido en el coll de Matança; que no queriendo el comandante del destacamento de las Dos Coronas que estaba al pie de la montaña, conceder paso a los fusileros y paisanos para conducir los prisioneros a Cardona, dos de ellos exclamaron a los demás diciéndoles: «¿Qué esperáis [a] vengar la muerte del coronel Bac, que tantas veces nos ha capitaneado? Si no tenéis coraje, nosotros dos solos la vengaremos». Y al acabar estas voces, uno de ellos dio un pistoletazo a un soldado y entonces empezó el estrago sobre aquellos indefensos, sin que los llantos pudiesen detener el furor. » - ↑ Franclieu, J. L. P. C. Mémoires du Marquis de Franclieu (1680-1745). Paris, 1896.
« L'endemà els miquelets els dugueren lligats de dos en dos a l'extrem d'una penya i els van estimbar daltabaix, després d'haver-los clavat un munt de ganivetades. Els oficials capturats no els van tractar igual, sinó que els enviaren a Cardona com a presoners de guerra. » — Jacques-Laurent-Pierre-Charles Franclieu