Mataparent virolat
Cupreoboletus poikilochromus  | |
|---|---|
 | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Fungi |
| Classe | Agaricomycetes |
| Ordre | Boletales |
| Família | Boletaceae |
| Gènere | Cupreoboletus |
| Espècie | Cupreoboletus poikilochromus Simonini, Gelardi i Vizzini, 2015 |
| Nomenclatura | |
| Basiònim | Boletus poikilochromus |
| Sinònims | Boletus poikilochromus Suillellus poikilochromus
|
.svg){kind=icon}
El mataparent virolat[1] (Cyanoboletus poikilochromus) és una espècie de mataparent[2] del grup dels mataparents butiroides. L'epítet específic fa referència al gran nombre de colors que aquest bolet pot presentar. És la raó del nom popular[1]
Morfologia
[modifica]Bolet de solitari a gregari; de mida mitjana, de fins a 15 cm de diàmetre; al principi hemisfèric, després de convex a pla-convex; superfície llisa o lleugerament viscosa en temps humit; superfície finament vellutada; ocràcia groguenca, de bru groguenca, bru ataronjada a bru fosc, sovint tacada irregularment i rovellada en els punts mossegats; blaveja intensament al mínim frec..
Tubs de groc clar a groc fosc; blaveja al tall i al frec; porus fins de joves; grocs, en madurar groc més fosc, especialment cap el marge, més ataronjats amb l'edat; blavegen al frec.
Cama de fins a 10 cm de longitud; de cilíndrica a clavada, sovint fusiforme; inicialment groga, més tard bru ataronjada o vermellosa, tacada de porpra; reticle ben marcat, especialment en el terç superior; blaveja al frec; miceli blanc al peu.
Carn inicialment és de color groc llimona, en madurar blanquinosa al barret i de color groc llimona pàl·lid a la cama, blava quan s'exposa a l'aire, en poques hores desapareix el color blau i esdevé vermell porpra a vermell ataronjat o bru canyellas; olor característica, forta, dolça i persistent, a fruites fermentades, compota de poma o licor de fruites; tast no distintiu [3][4][5][6]
Hàbitat
[modifica]Ocasional; des de l’estiu a la tardor; només en sòls calcaris, termòfil; des de la muntanya mitjana a la terra baixa i muntanya mediterrània; vora planifolis, entre roures (roure de fulla petita, roure martinenc), carrasca i alzina; en brolles i matollars; sovint acompanyats de pins (pi roig, pi blanc, pi pinyoner)[4][5][6][7]
Comentaris
[modifica]El mataparent virolat es reconeix per l'olor inconfundible i el retícle incomplet en la part alta de la cama.[4][5][6]
D'aspecte semblant és el mataparent lívid (Suillellus luridus), que té els porus vermells des de l'inici. També el mataparent de bou (Imperator torosus), que se'n diferencia pel color blanquinós a gris pàl·lid del barret[8]
El mataparent groc de peu roig (Cyanoboletus pulverulentus) blaveja de manera similar, la cama no té reticle i la carn, un cop ha blavejat, no esdevé lentament vermell porpra[9]
Comestibilitat
[modifica]No és comestible
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Courtecuisse, Régis; Duhem, Bernard. Les champignons de France. París: Eclectis, 1994. ISBN 978-2-908975-19-2.
- ↑ Gràcia, Enric. La Clau dels Bolets: Identifica'ls de la mà d'Enric Gràcia, Vol. I, p:137. El Papiol: efadós, 2021. ISBN 978-84-18243-12-7.
- ↑ Knudsen, Henning; Vesterholt, Jan. Funga Nordica: agaricoid, boletoid and cyphelloid genera. Copenhagen: Nordsvamp, 2008. ISBN 978-87-983961-3-0.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «boletus poikilochromus/ « boletales.com». [Consulta: 1r desembre 2023].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Muñoz, José Antonio. Fungi Europaei. 2: Boletus s.l., excl. Xerocomus: Strabilomycetaceae, Gyroporaceae, Gyrodontaceae, Suillaceae, Boletaceae / José Antonio Muñoz. Alassio (Savona): Candusso, 2005. ISBN 978-88-901057-6-0.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Laessøe, Thomas; Petersen, Jens H. Fungi of temperate Europe. Princeton Oxford: Princeton University Press, 2019. ISBN 978-0-691-18037-3.
- ↑ Boix, S.; Moisés, Joan; Vidal, Jaume Llistosella i; Llorens-van-Waveren, Laura «Boletus poikilochromus Pöder, Cetto & Zuccher, una rara espècie mediterrània trobada a Catalunya». Revista Catalana de Micologia, 33, 2011, pàg. 95–99. ISSN: 2014-0452.
- ↑ Simonini, Giampaolo «I boleti della sez. Luridi a viraggio violento: problemi tassonomici». Micologia e Vegetazione Mediterranea, 10, 2, 1995, pàg. 88-112.
- ↑ Eyssartier, Guillaume; Roux, Pierre. Le guide des champignons: France et Europe. París: Belin, 2011. ISBN 978-2-7011-5428-2.