Vés al contingut

Merci Patron!

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaMerci Patron!
Merci Patron ! Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióFrançois Ruffin Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
GuióFrançois Ruffin Modifica el valor a Wikidata
ProductoraMille et une productions (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorJour2fête Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenFrança Modifica el valor a Wikidata
Estrena24 febrer 2016 Modifica el valor a Wikidata
Durada83 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalfrancès Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredocumental Modifica el valor a Wikidata
TemaBernard Arnault, oligarquia i délocalisation industrielle (fr) Tradueix Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt5326448 FilmAffinity: 613347 Allocine: 243117 Rottentomatoes: m/merci_patron Letterboxd: thanks-boss TMDB.org: 383809
Facebook: mercipatronfakir X: mercipatronfilm Modifica el valor a Wikidata

Merci Patron![1] és una pel·lícula documental satírica francesa realitzada per François Ruffin i estrenada el 24 de febrer de 2016.

La pel·lícula mostra el recorregut de François Ruffin per a portar fins a Bernard Arnault la veu de la família Klur, la qual han estat acomiadada de l'empresa Ecce, subcontractada pel conglomerat empresarial LVMH,[2] després d'una deslocalització de la producció.[3]

S'estrenà als cinemes en el moment dels debats al voltant de la Loi travail promoguda per la ministra Myriam El Khomri, origen de vagues, manifestacions i l'eclosió del moviment social Nuit debout. En quatre mesos d'emissió, el documental va assolir la xifra de 500.000 entrades venudes,[4] malgrat les pressions exercides pels mitjans de comunicació afins al grup LVMH.

El febrer 2017, en la 42a edició dels Premis Cèsar del cinema, la pel·lícula guanyà el César al millor documental.

Argument

[modifica]

François Ruffin és un fanàtic absolut del milionari Bernard Arnault. Sense importar-li els serveis de seguretat que la impedeixin de trobar el seu ídol, o l'hostilitat d'antics empleats acomiadats, Ruffin afinarà l'enginy per a conèixer Arnault i compartir amb tothom la seva passió pel president de LVMH.

En el seu camí coneix a Jocelyne i Serge Klur, una parella que no passa pel seu millor moment des que la fàbrica on treballaven fent vestits de Kenzo per al grup LVMH, a Poix-du-Nord, a prop de Valenciennes, es va traslladar a Polònia. Des de llavors, la parella es troba a l'atur, endeutada i a punt de ser desnonada de casa seva.

Però François Ruffin està confiat i decidit a salvar-los. Ajudat per un inspector fiscal belga, una delegada sindical de la CGT i antics treballadors de l'empresa, intentarà portar el cas Klur a l'assemblea general de LVMH a fi de tocar la moral del seu conseller delegat, Bernard Arnault, servint-se de tàctiques sorprenents.

Intèrprets

[modifica]

Les persones que apareixen en la pel·lícula fan d'elles mateixes:

  • François Ruffin: fan número 1
  • Jocelyne i Serge Klur: obrers a l'atur
  • Jérémy Klur: fill
  • Marco Van Hees: diputat belga i inspector fiscal
  • Bernard Arnault: emprenedor
  • Marc-Antoine Jamet: polític i empresari
  • Senyor Digeon: assessor de seguretat i empleat del servei d'ordre de LVMH
  • Marie-Hélène Bourlard: anciana delegada de la CGT

Al voltant de la pel·lícula

[modifica]
François Ruffin amb la samarreta i gorra promocionals

Abans de l'estrena comercial de la pel·lícula, François Ruffin, fundador i redactor en cap del periòdic Fakir, organitzà una gira d'una trentena de projeccions arreu de l'Estat francès per a presentar la pel·lícula.[5] Aquesta promoció del director comptà amb el suport d'economistes com Jean Gadrey i Frédéric Lordon, de Le Monde diplomatique, d'Attac i de diversos col·lectius militants contra el neoliberalisme.[6] La pel·lícula inaugurà el quart Festival International du Film Grolandais de Tolosa (Fifigrot) el setembre de 2015.

El 10 de març de 2016, un periodista de Le Parisien denuncià la censura exercida per la direcció del diari (propietat del grup LVMH)[7] pretenent prohibir-los d'escriure sobre la pel·lícula.[8] El novembre, un anunci dedicat a la promoció del DVD de la pel·lícula fou cancel·lat pel periòdic[9] Entre el 2015 i el 2016, el grup LVMH va seguir François Ruffin i va espiar el diari Fakir, del qual n'és redactor.[10][11]

L'edició internacional de The New York Times publicà a la portada del 12 d'abril del 2016 un article sobre documental, «Un documental d'estil guerriller», i el seu director.[12]

Referències

[modifica]
  1. Le titre est emprunté à une chanson satirique des Charlots.
  2. «Merci patron !, un cinéma d'action directe», 23-02-2016. [Consulta: 28 juliol 2016].
  3. Jacques Mandelbaum. «« Merci patron ! » : la rencontre de Michael Moore et de Luc Moullet en terre picarde» (en francès). Le Monde.
  4. « «Merci patron!», les Pieds Nickelés chez LVMH » Arxivat 2016-06-21 a Wayback Machine., L'Hebdo, 16 juin 2016.
  5. Merci Patron !, critique du film sur le site Mediapart, par Amélie Poinssot, 25 janvier 2016.
  6. «« Merci Patron ! » La tournée». Fakir, 13-04-2016.
  7. Le rachat du « Parisien » par LVMH est définitif, Alexis Delcambre, Le Monde, 21 octobre 2015
  8. «Merci patron!» : Des journalistes du «Parisien» dénoncent la « censure» de leur journal sur 20 minutes, le 10 mars 2016
  9. «Le film "Merci Patron !" une nouvelle fois censuré au "Parisien"» (en francès). Marianne, 10-11-2016. [Consulta: 3 setembre 2019].
  10. Arfi, Fabrice Mediapart, 5 2019.
  11. Lecadre, Renaud Libération, 5 2019.
  12. ««Merci patron!» en Une du «New York Times»: «Un cri de ralliement français»».