Mondo Cane
Mondo cane  | |
|---|---|
| Fitxa | |
| Direcció | Gualtiero Jacopetti, Paolo Cavara i Franco Prosperi |
| Protagonistes | |
| Producció | Angelo Rizzoli |
| Guió | Paolo Cavara i Gualtiero Jacopetti |
| Música | Riz Ortolani, Nino Oliviero |
| Fotografia | Antonio Climati |
| Muntatge | Gualtiero Jacopetti |
| Distribuïdor | Cineriz i Netflix |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Italia |
| Estrena | 1962 |
| Durada | 108 min |
| Idioma original | italià |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Gènere | documental i drama |
       
| |
Mondo cane ("Món gos", en català) és un film documental realitzat el 1962 pels cineastes italians Paolo Cavara, Gualtiero Jacopetti i Franco Prosperi. La pel·lícula consisteix en un seguit de segments que mostren pràctiques culturals d'arreu del món, amb la intenció d'impactar o sorprendre al públic occidental.[1] Les escenes se succeeixen conformant una exhibició caleidoscópica mancada d'argument.
Malgrat l'autenticitat reivindicada pels directors, algunes escenes de la pel·lícula foren escenificades o manipulades creativament per tal d'explotar el "voyeurisme" i la morbositat dels espectadors. El film es pot considerar un predecessor de la telerealitat,[2] i fou el detonant del gènere cinematogràfic anomenat mondo.[3]:113-14
Recepció i influència
[modifica]Mondo Cane va ser nominat a dos premis de la temporada cinematogràfica de 1962. Va guanyar el premi David de Donatello a la millor producció de la Accademia del Cinema Italiano, nominació que va compartir amb Una vita difficile.[4] També va ser nominat a la Palma d'Or del 15º Festival de Cannes, que va perdre en favor de O pagador de promessas.[5]
Fou un èxit de taquilla internacional i va inspirar la producció de nombrosos documentals, molts dels quals inclogueren la paraula «Mondo» en el seu títol, com per exemple Mondo Bizarro, Mondo Daytona, Mondo Freudo, Mondo Mod, Mondo Infame i Mondo Hollywood.[6]:107 Aquestes pel·lícules van ser reconegudes col·lectivament com un gènere en si mateix, anomenat mondo.
L'èxit del film va empènyer Jacopetti i Prosperi a produir-ne seqüeles, com per exemple Mondo cane 2, Africa addio i Addio Zio Tom, mentre que Cavara va dirigir La donna nel Mondo, Malamondo, i el drama "antimondo" L'occhio selvaggio.
El documental inclou una gravació de la performance Anthropométrie de l'époque bleue, de l'artista Yves Klein, realitzada el 17 i 18 de juliol de 1961. L'artista va morir d'una crisi cardíaca el 6 de juny de 1962, poc després d'assistir a la pre-estrena del documental al festival de Cannes, el 12 de maig de 1962, durant la qual va patir una indisposició.
Referències
[modifica]- ↑ Goodall, Mark. Sweet & Savage: The World Through the Shockumentary Film Lens (en anglès). Headpress, 2006, p. 22. ISBN 9781900486491.
- ↑ Penner, Jonathan, 1962- .... Le cinéma d'horreur. Hong Kong: Taschen, cop. 2008. ISBN 978-3-8228-3155-7.
- ↑ Slater, David. Killing for Culture: An Illustrated History of Death Film from Mondo to Snuff (en anglès). Londres: Creation Books, 1993. ISBN 9781871592207.
- ↑ «Cronologia dei premi david di donatello» (en italià). Premio David de Donatello. [Consulta: 5 gener 2018].
- ↑ «Festival de Cannes» (en anglès). Festival de Cannes. Arxivat de l'original el 2019-08-11. [Consulta: 5 gener 2018].
- ↑ Slater, David. Killing for Culture: An Illustrated History of Death Film from Mondo to Snuff (en anglès). Londres: Creation Books, 1993. ISBN 9781871592207.
Bibliografia
[modifica]- Fabrizio Fogliato, Paolo Cavara. Gli occhi che raccontano il mondo. (en italià)
- Stefano Loparco, Gualtiero Jacopetti - Graffi sul mondo. (en intalià)
- Goodall, Mark. Sweet & Savage: The World Through the Shockumentary Film Lens. London: Headpress, 2006. (en anglès)