Vés al contingut

Monte Cristallo

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula indretMonte Cristallo
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Tipusmuntanya Modifica el valor a Wikidata
Localització
ContinentEuropa Modifica el valor a Wikidata
Entitat territorial administrativaVèneto (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Map
 46° 34′ 31″ N, 12° 12′ 01″ E / 46.575167°N,12.200372°E / 46.575167; 12.200372
SerraladaCristallo Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Altitud3.221 m Modifica el valor a Wikidata
Prominència1.412 m Modifica el valor a Wikidata
Isolament10,66 km Modifica el valor a Wikidata

Monte Cristallo (pronunciació en italià: /kriˈstallo/) és una muntanya de les Dolomites italianes, al nord-est de Cortina d'Ampezzo, a la província de Belluno (Véneto, Itàlia septentrional). És una cresta llarga i dentada amb quatre cims superiors als 3.000 metres.

El pas de Cimabanche el delimita al nord i el separa del massís de la Croda Rossa d'Ampezzo; el Col Sant'Angelo a l'est el separa del grup Monte Piana; al sud, el Passo Tre Croci el separa del Grup del Sorapiss.

Pics

[modifica]

Els pics més alts del massís de Cristallo són Monte Cristallo (3.221 m), Piz Popena (3.153 m), Cima di Mezzo (3.154 m) i Cristallino d'Ampezzo. '(3.008 m).

A Cima di Mezzo i Cristallino d'Ampezzo s'hi pot arribar a través d'una via ferrada, mentre que Monte Cristallo i Piz Popena necessiten habilitats per escalar-les.

Primeres pujades

[modifica]
  • Monte Cristallo (3.221 m): 1865 (Paul Grohmann | P. Grohmann], A. Dimai, S. Siorpaes) [1][2][3]
  • Cima di Mezzo (3.154 m): 1881 (J. Stafford Anderson, S. Siorpaes, G. Ghedina) [1]
  • Piz Popena (3.157 m): 1870 (R. Whitwell, S. Siorpaes, C. Lauener) [1]
  • Cristallino d'Ampezzo (3.008 m): 1886 (M. Innerkofler, A. Angerer) [1]

Geologia

[modifica]

Monte Cristallo està format en gran part de roca dolomítica del Triassic superior: la "Dolomia principale". La muntanya es va formar durant el Cretaci, així com la resta de les Dolomites, a causa de la col·lisió entre els continents africà i europeu.

Accés

[modifica]

Un sistema d'elevació per cable s'inicia des de Rio Gere a Val Begontina, primer amb un ascensor fins al Rifugio Son Forca a l'extrem superior de Val Padeon, després amb el telecabina fins a Forcella Staunies (2919 m), prop de Rifugio G. Lorenzi (2.932 m), que va ser construït el 1956 pels Jocs Olímpics d'Hivern de Cortina d'Ampezzo. Tant el sistema d'elevació com el refugi es van tancar a l'estiu de 2016 a causa de "problemes tècnics i administratius".[4]

La carretera Dolomita número 3 travessa la part oriental del massís.

Via ferrata

[modifica]

Les vies del tipus via ferrada més importants són: la VF Ivano Dibona i la VF Marino Bianchi; ambdues comencen a la part superior del telefèric de Forcella Staunies. La VF Marino Bianchi es pot seguir fins al cim del "Cima di Mezzo". [5]

La VF Ivano Dibona segueix la cresta de Zurlon. És un recorregut històric utilitzat en la Primera Guerra Mundial i posteriorment restaurat i segur per als turistes. [6][7] Al principi hi ha el pont de ferrada en suspensió més llarg de les Dolomites, el Ponte Cristallo de 27 metres de llarg.[5][7]

Es pot utilitzar la via ferrada 'VF Renato de Pol' per accedir des del costat occidental del massís de Monte Cristallo. [5]

Esports d'hivern

[modifica]

Cristallo és una de les principals zones d'esquí dels voltants de Cortina d'Ampezzo.

Cabanes (refugis) i restaurants

[modifica]

Algunes de les cabanes i restaurants disponibles són el "Rifugio Son Forca" a 2.235 m; Capanna Guido Lorenzi a 3.003 m (Auronzo di Cadore)); Ristorante Rio Gere a 1.680 m; Ristorante Lago Scin a 1.336 m; Ristorante Staulin a 1.370 m; Ristorante Son Zuogo a 1.800 m.

Història

[modifica]

Durant la Primera Guerra Mundial hi va haver una considerable activitat militar a la muntanya. Les línies d'inici entre les tropes italianes i austríaques van passar per les muntanyes. Avui es troben restes d'escales i casernes i s'han restaurat les línies de transport (ferrades).[8]

[modifica]

El 1993 la pel·lícula Màxim risc va ser rodada al voltant del pont de la cresta de Zurlon, així com a alguns dels altres pics de la zona.

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Goedeke, Richard; Hans Kammerer. Tappeiner Verlag. 3000er der Dolomiten (en alemany), 1993, p. 240pp. ISBN 3765410772. 
  2. ↑ La Conquista delle vette dolomitiche abcdolimiti.com (Obtingut el 21 de setembre de 2008) (italià)
  3. ↑ Allgemeine Informationen über die Geschichte örtlichen Alpinistik i Bezug al die historické Aufstiege und au die die "ersten Wege" dolomito.altevio.it (Obtingut el 21 de setembre de 2008) (alemany)
  4. ↑ [enllaç sense format] http://www.planetmountain.com/ca/news/trekking/staunies-historic-cable-car-closes-above-cortina.html[Enllaç no actiu]
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Smith, John; Graham Fletcher. Cicerone. Via ferrata de les Dolomites italianes: Volum 1 [Nord, centre i est], 2002, p. 310pp. ISBN 1-85284-362-4. 
  6. ↑ Sentiero Ivano Dibona Arxivat 2008-08-20 a Wayback Machine. (Obtingut el 21 de setembre de 2008)
  7. ↑ 7,0 7,1 ivano-dibona.html Sentiero ferrato Ivano Dibona[Enllaç no actiu] (Vist el 21 de setembre de 2008)
  8. ↑ «the-dolomites-and-their-legends». Arxivat de l'original el 2019-11-02. [Consulta: 25 juny 2019].

Bibliografia

[modifica]
  • Cortina d'Ampezzo e Dolomiti Ampezzane. 1:25,000, Carta Topografica. Casa Editrice Tobacco.
  • Karl Felix Wolff (2013) The Dolomites And Their Legends (Bolzano, Edition Raetia), ISBN 978-88-7283-436-7

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Monte_Cristallo&oldid=33183891»