Multiplicació vegetativa

2.2 Multiplicació vegetativa

Es produeix a partir de les cèl·lules somàtiques per fragmentació i gemmació.

• Gemmació: es formen petites protuberàncies o gemmes que creixen i formen nous individus que se separen del progenitor.
• Fragmentació: trencament espontani de l’organisme progenitor en dos o més fragments que poden donar lloc a un organisme complet.

Les molses es multipliquen mitjançant la fragmentació dels cauloides. En altres casos, la multiplicació vegetativa es fa mitjançant propàguls. A les plantes cormòfites té lloc gràcies a les gemmes, com ara els estolons, els rizomes, tubercles i bulbs.

2.2.1 Estolons

La multiplicació vegetativa per estolons consisteix en l'expansió lateral de la planta mare mitjançant una ramificació d'una tija principal que es desplaça a través del sòl o de la superfície (estoló). Quan una de les branques de l'estoló toca el sòl, es produeixen canvis biològics: l'estoló comença a desenvolupar arrels i brots que es converteixen en noves plantes.

La funció dels estolons és estendre el terreny que cobreix la planta per poder aconseguir el major nombre de nutrients i colonitzar una major superfície. Aquest recurs o procediment és utilitzat per moltes plantes que habiten en zones o ambients amb característiques desfavorables, com humitat, aridesa o alta salinitat. Gràcies a que la planta recent arrelada segueixi connectada a la planta mare mitjançant la tija, pot rebre nutrients i aigua fins que sigui suficientment capaç per valdre’s per si mateixa. D’aquesta manera, les plantes reproduïdes per estolons són sovint molt resistents i poden superar condicions que resulten fatals per altres espècies.

2.2.2 Rizomes

La multiplicació vegetativa per rizomes es produeix mitjançant tiges modificades que creixen horitzontalment sota el sòl i tenen la capacitat de generar noves plantes a partir de les seves gemmes (rizomes). Aquesta estratègia permet a les plantes colonitzar àmplies zones i establir-se en nous terrenys, ja que els rizomes poden ramificar-se i produir noves tiges verticals (tiges vistes a la superfície del sòl) a partir de certs punts de la tija subterrània. Surten, per exemple, en el lliri i el bambú.

Els rizomes es divideixen a l’inici de l’estiu, a la tardor o principis de la primavera. Si aquesta divisió succeeix a l’estiu, les seccions de rizomes són capaces de formar arrels i establir-se just abans d’hivern.

Els rizomes poden créixer i cobrir grans superfícies del terreny, ja que el seu creixement és indefinit. Amb el pas del temps i l’increment de longitud del rizoma, les parts més antigues poden arribar a morir. En aquests casos, si els brots del què, en un principi, era la mateixa planta queden separats per una zona morta, seran considerats dues plantes diferents. A partir d’un fragment —sempre que aquest presenti una gemma— del rizoma poden sorgir brots, arrels i noves plantes. Un cop el rizoma estigui trasplantat, farà ús dels nutrients emmagatzemats per al desenvolupament del nou individu.

Per aquest motiu, la divisió i plantació sol tenir lloc durant els mesos que presenten unes condicions més favorables, com són l’inici de la primavera, l’estiu i, fins i tot, durant la tardor.

Segons el tipus de ramificació i creixement del rizoma, es diferencien dos tipus diferents:

• Rizomes definits o simpoïdals: el seu creixement és definit, la qual cosa implica que la planta originària pot morir quan en sorgeixen d’altres massa properes. Aquest tipus sol presentar nusos curts i gruixuts i són capaços d’emmagatzemar una gran quantitat de nutrients
• Rizoma indefinit o monopodials: el seu creixement és indefinit, ja que la planta mare mai mor, donant lloc a una gran quantitat de plantes noves. Es caracteritza perquè els seus nusos són més allargats que els dels rizomes definits i es generen nous nusos i rizomes contínuament.

2.2.3 Tubercles

La multiplicació vegetativa per tubercles genera nous individus a partir de d’engrossiments d'aliment emmagatzemat en tiges o arrels (tubercles). Aquests tubercles actuen com a òrgans de reserva, emmagatzemant midó i sucres.

Els tubercles tenen nusos amb fulles escamoses disposades en espiral, cadascun amb una o més gemmes petites. Quan creix el brot principal, es desenvolupen arrels adventícies a la base del tubercle i les gemmes horitzontals produeixen tiges etiolades en forma d'estolons. Els tubercles que generen aquestes branques horitzontals donen lloc a nous tubercles.

Tot i que els tubercles i els rizomes són similars, una diferència clau és que els rizomes tenen un gruix uniforme al llarg de la seva longitud, amb arrels adventícies que creixen a tota la seva extensió, a diferència dels tubercles, on aquestes arrels només es formen a la base. A més, el rizoma genera el brot principal de la nova planta, mentre que el tubercle forma branques laterals.

2.2.4 Bulbs

La multiplicació vegetativa per bulbs és un procés en què es desenvolupen noves plantes a partir d'estructures engrossides formades sobre talls curts. Aquestes estructures, conegudes com a bulbs, s'originen a partir de les gemmes axil·lars de fulles carnoses que contenen elements de reserva. Gràcies a aquesta capacitat, els bulbs poden produir ràpidament arrels adventícies.

Els bulbs es desenvolupen generalment de manera subterrània i estan formats per talls carnosos coberts de fulles engrossides, que actuen com a òrgans de reserva. En alguns casos, de cada gemma poden sorgir diversos bulbs. A més, a l'extrem del tall poden aparèixer agrupacions de bulbs anomenats bulbils, els quals poden dispersar-se i formar noves plantes lluny del bulb original.

Existeixen dos tipus principals de bulbs:

• Bulbs tunicats: estan protegits per escames seques i membranoses que els donen una estructura sòlida, com és el cas de la ceba o el tulipa.
• Bulbs no tunicats: no compten amb aquesta coberta i les seves escames estan separades i unides a la base del bulb, fet que els fa més susceptibles a danys i requereix un maneig més acurat.

Al centre dels bulbs sol trobar-se un meristema vegetatiu o un brot floral, que és responsable de la producció de nous brots.