Biblioteca Clarà
Dades | |
---|---|
Tipus | biblioteca museu |
Història | |
Creació | 1969 |
Activitat | |
Visitants anuals | 900 (1992) |
Lloc web | https://ajuntament.barcelona.cat/biblioteques/bibclara/ca https://bibliotecavirtual.diba.cat/barcelona-sarria-sant-gervasi-biblioteca-clara |
La Biblioteca Clarà està situada al barri de Tres Torres de Barcelona. Inicialment, fou el Museu Clarà, un museu d'art ubicat a Barcelona que recollia un seguit d'escultures de Josep Clarà i Ayats. Un cop tancat el museu gran part del fons museístic va ser traslladat al Museu Nacional d'Art de Catalunya[1][2][3] i al Museu de la Garrotxa,[4] convertint l'edifici en l'actual biblioteca pública.[5]
Història
[modifica]Edifici
[modifica]Josep Clarà adquirí l'edifici el 1942 i encarregà a l'arquitecte Raimon Duran i Reynals la remodelació, a l'estil racionalista, per a fer-hi el seu taller, on hi comença a treballar el 1947, fins a la seva mort, el 1958. L'edifici es convertí en museu de la seva obra, des de 1969 fins a 1995.[6] L'arquitecte Tonet Sunyer el va rehabilitar per a convertir-lo en biblioteca, que s'inaugurà el febrer del 2000.[7] Al jardí de la biblioteca, que manté l'essència de com el va dissenyar Josep Clarà, hi ha còpies de bronze de les escultures més emblemàtiques de l'artista, arbres fruiters i una pèrgola.[8]
Llegat
[modifica]L'olotí Josep Clarà i la seva germana i hereva, Carme Clarà, havien fet hereu universal del seu llegat l'Ajuntament de Barcelona.[9] L'any 1964 es feu efectiva la donació de la casa de l'escultor, que estava ubicada al barri de les Tres Torres, juntament amb el taller i el jardí que l'envoltava.
El llegat també incloïa prop de vuit-centes escultures (els seus guixos i obres de marbre i altres materials), prop de deu mil dibuixos propis, la seva col·lecció de pintures formada per obres d'artistes contemporanis i amics i la seva biblioteca personal. El llegat es va donar amb l'encàrrec i la condició de crear un museu, juntament amb una quantitat important de diners en metàl·lic per a constituir una fundació.
Després d'arranjar el museu a l'antic taller de l'escultor, sota la direcció de l'arquitecte municipal Ignasi Maria Serra i Goday,[10]el museu es va inaugurar l'any 1969, encara que no es va crear la fundació, el testament de la germana de l'artista confirmà aquesta donació l'any 1982.
Anunci de tancament
[modifica]Posteriorment, el 1995 l'Ajuntament de Barcelona va tancar i desmantellar el museu, al·legant un baix nombre de visitants, uns quatre al dia.[9] En aquella època l'alcalde era Pasqual Maragall i Oriol Bohigas n'era el regidor de cultura. El tancament va tenir un ampli ressò social, amb molts comentaris crítics a la premsa, així com de personalitats del món de la cultura que s'hi oposaren.[11] La mateixa Junta de Museus de Catalunya no avalà el canvi proposat.
Oriol Bohigas, seguidor de la idea de museu-magatzem, volia integrar el Museu Clarà al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) per tal d'ajudar a la construcció d'una col·lecció de referència pel Museu Nacional i a la millor visibilitat de l'obra de l'escultor noucentista. Segons una carta a Xavier Barral, li recrimina que era precisament de Barral la proposta de:
« | la teva proposta era dividida en tres etapes: fer una gran exposició al Palau Nacional en el moment de desmuntar el museu que servís de resum crític i d'impuls divulgador, situar definitivament a les sales del Museu les peces més significatives i als arxius els documents i els dibuixos; utilitzar la resta del material per a una seqüència d'exposicions temporals fins i tot en altres museus… | » |
— Oriol Bohigas[3] |
Resposta ciutadana
[modifica]Al cap de pocs mesos d'anunciar-se el tancament es va crear l'Associació d'Amics del Museu Clarà,[12] presidida pel galerista Carles de Sicart Escoda, per reivindicar la reobertura del museu i impedir la dispersió de les seves col·leccions. També l'Associació Catalana de Crítics d'Art va demanar mantenir la col·lecció i la reobertura del museu al carrer de Calatrava de Barcelona.[9][13]
Per intentar reduir les crítiques, l'Ajuntament de Barcelona va argumentar que l'interès per Clarà «havia arribat massa tard a la ciutat». El llavors alcalde Pasqual Maragall va remarcar el 7 de març de 1996 que el trasllat de les peces «era legal i no es contradeia amb el testament de l'artista». Aquell mateix any a la tardor es va inaugurar al MNAC una mostra retrospectiva de l'artista. A Olot, per contra, l'1 de març del mateix any diversos representants del món cultural olotí s'havien reunit al Teatre Principal per signar un manifest de suport al retorn del conjunt patrimonial.[9]
Fins i tot es van dur a terme dues manifestacions de centenars de ciutadans que demanaven que no es tanqués el museu. Van tenir lloc el 16 de març i el 27 d'abril.[9] La neboda de l'artista, Josette Clarà, va denunciar l'Ajuntament per incompliment del desig del seu oncle. La sentència donà la raó moral a la neboda, però va considerar que «d'acord amb el Dret Civil català no es pot obligar l'Ajuntament a mantenir obert el museu».[14]
Inicialment, la major part de les obres havien sigut dipositades al MNAC. Va ser quan es va signar un conveni entre el museu i els ajuntaments d'Olot i Barcelona que es van començar a traslladar la gran part d'escultures del fons al Museu de la Garrotxa. S'hi van enviar més de set-centes escultures i altres peces de Clarà i al MNAC en van quedar un centenar, així com els apunts, esbossos i uns quinze mil dibuixos i d'altres efectes personals. A Olot les obres van ser rebudes amb goig.[9]
Abandonament i enderroc
[modifica]Amb el temps la casa de l'artista abandonada va acabar en un estat gairebé ruïnós.[9] fins que l'agost de 1999, l'Ajuntament —amb Joan Clos com a alcalde i essent regidor de Cultura Ferran Mascarell— va fer enderrocar la casa i desmantellar el jardí noucentista.
Biblioteca
[modifica]El taller va ser convertit en una biblioteca pública que actualment porta el nom de l'insigne escultor català. La biblioteca compta amb una secció específica dedicada al noucentisme i a Josep Clarà,[15] format per una selecció dels llibres i revistes que constituïen la biblioteca particular de l'escultor i la seva família, entre els quals hi ha llibres, dossiers, revistes en diversos idiomes i altres documents, des de l'any 1700 (els més antics) fins a l'any 1978 aproximadament. Entre d'altres, hi ha joies com els llibres personals de Josep Clarà dedicats als amics, com ara els escriptors Emma di Rienzi, Manuel Machado i José Francés.[16][5]
Referències
[modifica]- ↑ Doñate, Mercè. Clarà: Catàleg. Fons d'escultura, 01/05/1997, p. 364. ISBN 9788480430227.
- ↑ Anuari estadístic de la ciutat de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, 1993 [Consulta: 11 gener 2013].
- ↑ 3,0 3,1 Oriol Bohigas. Del dubte a la revolució.: Epistolari públic (1995-1997). EDICIONS 62, 15 febrer 2010, p. 43–. ISBN 978-84-297-6623-3 [Consulta: 11 gener 2013].
- ↑ «Museu de La Garrotxa». El Temps, s.d.[Enllaç no actiu]
- ↑ 5,0 5,1 «Biblioteca | Biblioteca Clarà». Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 11 agost 2024].
- ↑ «Josep Clarà i l'univers mediterrani». Fundació Vila Casas, 04-11-2021.
- ↑ «Biblioteca Clarà, accés». Ajuntament de Barcelona.
- ↑ «La Biblioteca Clarà compleix 20 anys recordant l’escultor noucentista». Betevé, 27-01-2020.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 «Museu de Ceret i Museu Clarà, tocats per la polèmica». Fundació Catalunya. [Consulta: 11 gener 2013].
- ↑ Bassegoda i Nonell, Joan «Fallecimiento del Academico Ignasi Serra Goday» (en castellà). Cristiandad, 06-08-1991, pàg. 4.
- ↑ Pausas, Jordi «Clama al cel». Avui, 04-07-2007 [Consulta: 11 gener 2013].[Enllaç no actiu]
- ↑ Pausas, Jordi «El Museu Clarà ha de tornar a obrir». El Periódico, 04-05-2016 [Consulta: 8 setembre 2019].
- ↑ Cid Moragas, Daniel «La casa museu com a memoria de l'individu. Algunes consideracions sobre aquesta tipologia». L'arc, p. 57-59 [Consulta: 11 gener 2013].
- ↑ «L'Ajuntament de Barcelona resulta absolt en una demanda que havia interposat la neboda de l'escultor Josep Clarà pel tancament del Museu Clarà». Anuaris.cat, 1997. [Consulta: 11 gener 2013].
- ↑ «Fons Josep Clarà». Biblioteca Clarà.
- ↑ «Fons Josep Clarà». Web de la Biblioteca Clarà. Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 11 gener 2013].
Bibliografia
[modifica]- Doñate, Mercè. Clarà: Catàleg. Fons d'escultura, 01/05/1997, p. 364. ISBN 9788480430227.
- Barral i Altet, Xavier. L'Art i la política de l'art, 2001. ISBN 978-84-922737-9-9.