Vés al contingut

Museu de la Música de Barcelona

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióMuseu de la Música de Barcelona

Façana del Museu de la Música de Barcelona
Dades
Tipusmuseu de música Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació29 de maig del 1946
Activitat
ÀmbitMuseu d'història
Superfícieexposició: 3.000 m² Modifica el valor a Wikidata
Visitants anuals33.821 (2011)[1]
50.629 (2009)[2]
Governança corporativa
Seu 
Gerent/directorJordi Alomar i Payeras
ConservadoraMarisa Ruiz
Propietat deAjuntament de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Part deMuseus municipals de l'Ajuntament de Barcelona
Altres
Transport públicMarina, Glòries (L1), Monumental (L2)
Lloc webhttps://ajuntament.barcelona.cat/museumusica/ca
Localització geogràfica
Map
 41° 23′ 54″ N, 2° 11′ 09″ E / 41.398331°N,2.185719°E / 41.398331; 2.185719

El Museu de la Música de Barcelona és un museu de Barcelona que agrupa una col·lecció d'instruments musicals de tot el món i documents biogràfics, des de les antigues civilitzacions fins a les noves tecnologies del segle XXI. La col·lecció del museu té un total de 2000 instruments, dels quals se n'exposen més de 500, i és considerada com una de les més importants de l'Estat espanyol.[3] El museu comprèn des del vessant històric, de conservació i recerca fins al de la difusió del patrimoni musical de la ciutat.

L'exposició reconstrueix les sèries i processos del món musical, tant de la cultura particular dels diferents pobles representats, com de la història general que conformen. La seva missió és mostrar que els instruments musicals són documents vius del nostre passat, plens de sentit i d'informació sobre el nostre patrimoni musical.

El Museu de la Música està sota la tutela de l'Ajuntament de Barcelona.[4] Des del 2007 la seva seu és a la segona planta de l'Auditori de Barcelona al barri del Fort Pienc.

Edifici

[modifica]

El Museu de la Música es va inaugurar el març del 2007 a la segona planta de L'Auditori, un edifici de 42.000 metres quadrats dissenyat per l'arquitecte Rafael Moneo. Al voltant de la lluerna central del museu, que mostra una intervenció pictòrica de Pablo Palazuelo, s'estructuren les seves sales d'exposició permanent. L'Espai de Documentació i Recerca és al tercer pis.[5]

Amb la inauguració del Museu de la Música es va concloure a Barcelona el projecte de la Ciutat de la Música de L'Auditori atès que, al mateix edifici tenen la seva seu, a més del museu, l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMuC).

L'emplaçament de L'Auditori segueix el Pla Cerdà, ja que per a Ildefons Cerdà la zona de les Glòries era el centre geogràfic del seu projecte de ciutat.[6]

La plaça de les Glòries funcionaria com a eix central, ja que conflueixen les tres avingudes més llargues i importants de Barcelona (la Diagonal, la Gran Via i la Meridiana); està a prop del barri antic de la ciutat, l'Eixample de Barcelona, al costat del Teatre Nacional de Catalunya i del Fòrum 2004. A més, també s'estan construint nous equipaments culturals a la zona, transformant-la com a part del Districte 22@. Un exemple és el Disseny Hub Barcelona (DHUB).

Història

[modifica]

El Museu de la Música de Barcelona és la culminació d'un llarg procés dins d'un projecte per a un espai dedicat a la música a Barcelona, que va començar a principis de la dècada segle xx, en el context de la creació del nou Museu del Teatre, la Música i la Dansa.[7] En concret, el juny del 1921 un grup de prohoms barcelonins, amants de la música, es van oferir a la Comissió Municipal de Cultura per engegar un nou Museu del Teatre, la Música i la Dansa. El 1931 la major part dels fons es van destinar a l'Institut del Teatre, atès que la col·lecció inicial s'incrementà amb noves donacions. El 1932, Orsina Baget de Folch va promoure que se cedís en dipòsit a la Junta de Museus de Barcelona una important col·lecció d'instruments de música antics, fet que va enriquir i engrandir la col·lecció inicial del museu.

El 1935 la Junta de Museus va decidir emplaçar al Pavelló Albéniz el Museu d'Instruments de Música Antics[8] al pavelló de l'ex-casa reial d'Espanya al Parc de Montjuïc (Exposició Internacional de 1929), un cop s'hagués acondicionat l'espai. El nom del museu es va decidir com a record i homenatge permanent al músic nascut a Camprodon, Isaac Albéniz. Aquest és el motiu pel qual aquest palau encara es coneix avui dia com el Palauet Albéniz, encara que el projecte no es va arribar a realitzar, ja que el 1936 la col·lecció va ser reclamada en dipòsit.

L'arribada de la Guerra Civil espanyola aturà el projecte de la creació del museu. El 29 de maig de 1946 s'inaugurà el museu en una ala del segon pis del Conservatori Superior de Música,[9][10] al carrer del Bruc de Barcelona, en aquells moments dirigit pel professor Josep Ricart i Matas i sota la presidència de l'alcalde Miquel Mateu i Pla i del tinent d'alcalde Tomàs Carreras i Artau.

La col·lecció del museu anà augmentant gràcies a compres i a les donacions realitzades per societat civil de Barcelona i Catalunya, especialment músics. Per exemple, l'any 1947 es va adquirir la important col·lecció d'instruments antics de Folch i Torres-Baget;[11] així com al fons i peces singulars i representatives de la cultura europea, d'Orient Llunyà o Llatinoamèrica, representades gràcies a les expedicions a països i cultures llunyanes que van promoure durant les dècades de 1950 i 1960 els aleshores directors del Museu Etnològic, August Panyella, i Eudald Serra. Així mateix, el fons de fonògrafs i gramòfon va ser complementat l'any 1970 amb l'adquisició de la Col·lecció Arellano.

El 1980, a causa del creixement del Conservatori, el museu es traslladà al Palau del Baró de Quadras,[12][13] edifici modernista construït el 1909 per l'arquitecte Puig i Cadafalch i que havia estat habitatge del baró de Quadras. El 1981 el museu tancà[14] per reorganitzar les col·leccions i construir un discurs museogràfic més complet. L'11 de febrer de 1983 es va reinaugurar oficialment el museu, sota la direcció de Romà Escalas i Llimona,[15] i la col·lecció d'instruments s'exposà seguint les grans famílies dels instruments musicals, d'acord amb la naturalesa acústica i la producció sonora de les peces. El Catàleg complet de la col·lecció del museu es publicà finalment l'any 1991, amb més de 1300 instruments. La publicació d'aquest catàleg és especialment rellevant pel que fa a la normalització de la terminologia musical i l'adopció dels criteris més universals de classificació sistematitzada de les famílies instrumentals.

El 2001 el museu tancà de nou les sever portes, aquesta vegada per traslladar-se a l'edifici de L'Auditori de Barcelona,[16] fet que s'aprofità per a fer un replantejament museològic i museogràfic.

El museu tornà a obrir al públic el març del 2007, a la seva nova seu a L'Auditori de Barcelona.[17]

Col·leccions

[modifica]
La col·lecció de guitarres

El museu, a través de les seves col·leccions, ofereix als visitants una manera d'acostar-se i viure el món de la música. Les noves tecnologies audiovisuals hi estan presents i els instruments i documents musicals s'expliquen mitjançant referències sonores, visuals i/o textuals.

El fons del museu s'ha anat formant amb els anys, amb l'objectiu de recuperar i representar el patrimoni musical, tant a partir de llegats, com de donacions (prohoms barcelonins el 1921, Col·lecció Miquel Llobet el 1953, Col·lecció Joan Manen el 1964, Col·lecció Ars Musicae el 1980, Col·lecció Nelly van Ree el 2001), com d'adquisicions [11] (Col·lecció Folch i Torres el 1947, Col·lecció Francisco Orellano el 1970 i el 1983).

L'exposició permanent ha dividit el recorregut en diferents seccions (El so musical, El naixement de la Polifonia, El sentit harmònic del Barroc...). L'itinerari permet conèixer els instruments a partir de la història de la música, coneixent quins instruments van conviure a cada època.

El circuit comença només creuar el vestíbul, on es troben els instruments de les antigues civilitzacions, s'avança pel naixement i la difusió de la polifonia, el Barroc, el Classicisme i el Romanticisme fins a arribar als nous colors i la indústria del so al segle xix i els nous estils i les noves tecnologies del segle xx.

El fons instrumental del museu s'ha classificat seguint el sistema d'Hornbostel-Sachs (1914) que es basa en els diferents sistemes de producció sonora dels instruments musicals.

Instruments musicals

[modifica]

Els cordòfons són els que tenen més representació al museu, ja que la producció del so a través de la vibració d'una corda ha format part del patrimoni de moltes cultures des de l'inici dels temps. El museu compta amb una quantitat molt considerable d'instruments de corda representatius, fet que els possibilita afirmar que la representació de l'evolució de la història musical de diferents èpoques és visible a través d'aquests instruments. A causa de l'especial rellevància d'aquest tipus d'instruments, a l'exposició permanent n'hi ha una gran representació, com per exemple la col·lecció de guitarres i la d'instruments de teclat (clavicordi, clavicèmbal i piano).

Algunes de les obres mestres exposades:

La col·lecció d'aeròfons del museu està formada per instruments de vent que reflecteixen la important tradició constructora catalana dels mateixos i, a la vegada, es mostren instruments de cultures sud-americanes i asiàtiques. Algunes de les obres mestres exposades:

Orgue de ressort del constructor Diego Evans

La qualitat dels vuit orgues del museu és excepcional tant per la qualitat en conjunt de les peces com en individual. Algunes de les obres mestres exposades:

El museu té una col·lecció d'instruments idiòfons i membranòfons molt variada. De Catalunya sobresurten les peces més conegudes, per exemple el tamborí. De la península Ibèrica cal destacar la col·lecció de castanyoles de comunitats autònomes diferents. Tot complementat amb els instruments de les cultures internacionals.

Algunes de les obres mestres exposades:

  • Castanyoles. 1850-1900. Eivissa. Illes Balears. MDMB 156
  • Qarqabu (Castanyoles). 1900-1950. Marroc. MDMB 163
  • Sonalles. 1925-1950. Extremadura. MDMB 682
  • Balele (Sonalles). ca. 1925. Guinea Ecuatorial. MDMB 215
  • Maraques. 1900-1950. Equador. MDMB 812
  • Garamut (tam-tam). 1900-1950. Nova Guinea. Austràlia. MDMB 1368
  • Simbomba. s. XX. Catalunya. MDMB 582
  • Xerrac. 1900-1950. Catalunya. MDMB 1075
  • Tamborí. Primera meitat s.XX. Eivissa. MDMB 160

Al museu es pot contemplar una mostra ben diversa d'aquest tipus d'instruments. L'exposició del museu diferencia entre els instruments que emeten una música que prèviament ha estat programada en un suport específic (corró, disc amb pestanya i altres), i els instruments que van significar l'inici de l'enregistrament musical analògic (fonògrafs i gramòfons).

Algunes de les obres mestres exposades:

Orquestra d'autòmats. 1850-1900. MDMB 1090
  • Capsa de música. Brass J.L. Cie. 1850-1900. Ginebra. MDMB 22
  • Capsa de música. 1850-1900. MDMB 435
  • Clavioliflute (orgue de maneta). Cavioli and Cie. París. MDMB 430
  • Orgue de resort. Diego Evans. Londres. 1762. MDMB 35
  • Orgue de maneta. Jérome Thibouville-Lamy. ca. 1878. París. MDMB 975
  • Orgue de maneta. 1880-1925. MDMB 546
  • Rellotge musical. 1750.1850. Fons dels Museus d'Art de Barcelona, 1943. MDMB 36
  • Symphonion. 1886-1925. Alemanya. MDMB 336
  • Orpheus. 1875-1925. MDMB 1087
  • Pianola. Storis and Co. 1900-1925. EUA. MDMB 801
  • Fonògraf. Pathé. 1875-1925. París. MDMB 995
  • Dictàfon. Dictaphone Corportation. 1900-1925. Nova York. MDMB 993

Fons sonor

[modifica]
Rotlles de pianola

El fons sonor consta de 10.000 peces que mostren pràcticament tots els processos evolutius de l'enregistrament digital i analògic de la música. Aquests documents permeten realitzar un recorregut històric per la música popular catalana dels últims cent anys, que s'inicia als enregistraments de l'Orfeó Català i la Cobla de la Casa de Caritat de Barcelona de finals del segle xix.

Entre ells destaca el Fons Alain Daniélou, diplomàtic francès que passà molts anys a l'Índia i voltants. Això li permeté enregistrar les músiques tant tradicionals com clàssiques de molts músics i moltes tribus de les quals ara, probablement, no queda més testimoni que aquest enregistrament. El fons està totalment digitalitzat, i en té una còpia digital la Casa Àsia.

Arxiu històric

[modifica]

L'arxiu històric[18] del museu es constitueix a base de donacions i llegats de compositors i intèrprets de relleu a la cultura musical de Barcelona. Avui en dia consta de 12.000 documents dels quals destaquen els fons Isaac Albéniz (el 1976 i el 1984), el d'Enric Granados (el 1984, el 1991 i el 1993), el de Joaquim Malats (el 1924, el 1942 i el 1982), el de Joan Manén (el 1971), el d'Emili Pujol (el 1998) i el de Miquel Llobet (el 2002).

Biblioteca

[modifica]

Disposa de 3.800 monografies i 20 títols revistes especialitzades en organologia, consultable al catàleg[19] informatitzat. El contingut temàtic se centra en els instruments musicals, la seva història i evolució en els marcs etnogràfic, històric i científic.

Arxiu multimèdia

[modifica]

Comprèn un gruix d'imatges fixes i mòbils nombrós i heterogeni (pas universal, 6x6, paper, digital) de diferents tipologies i compta amb un fons històric i actual de fotografies d'identificació dels instruments de la col·lecció i dels seus procediments d'identificació, de restauració, i recull també vídeos i enregistraments sonors de les activitats dutes a terme amb instruments originals del Museu.

Directors del museu

[modifica]

Llista dels directors del Museu de la Música des que fou fundat:

Referències

[modifica]
  1. ↑ Turisme de Barcelona: Estadístiques de Turisme a Barcelona i Província[Enllaç no actiu] Barcelona, maig 2012
  2. ↑ «DOGC del 30 d'abril del 2010. Visites 2009». pdf. generalitat catalunya, 30-04-2010. [Consulta: 8 abril 2011].[Enllaç no actiu]
  3. ↑ «Dades Museu segons Patrimoni Gencat». patrimoni.gencat. Patrimoni Gencat. [Consulta: 11 abril 2011].[Enllaç no actiu]
  4. ↑ Mascarell, Ferran. «Los museos de Barcelona (1975-2000)» ( PDF) (en castellà). cuaderno central, abril-junio 2001. [Consulta: 11 abril 2011].
  5. ↑ [enllaç sense format] http://www.bcn.cat/museumusica/ca/serveis.html
  6. ↑ «La razón en la ciudad: el Plan Cerdà» (en catala). revista. barcelona metropolis, tardor 2009. [Consulta: 16 abril 2011].
  7. ↑ Museu de la Música. 1/ Catàleg d'instruments musicals(1991) p.11
  8. ↑ La Vanguardia. 26 de maig de 1946 La obra cultural del Ayuntamiento
  9. ↑ La Vanguardia. 30 de maig de 1946. "El nuevo museo de Música de Barcelona
  10. ↑ La Vanguardia. 5 de setembre de 1935. "Un museo de instrumentos antiguos
  11. ↑ 11,0 11,1 Col·lecció Folch i Torres al web oficial del Museu Musica
  12. ↑ La Vanguardia. 12 de febrer de 1984. "El Museo de la Música
  13. ↑ La Vanguardia. 11 d'agost de 1973. "La casa Quadras se transforma para albergar la gran colección de instrumentos
  14. ↑ La Vanguardia. 16 de gener de 1983. "El Museo de Música, cerrado
  15. ↑ Museu de la Música. Catàleg d'instruments musicals(1991) pàg .12
  16. ↑ La Vanguardia. 07 de febrer del 2001. "El Auditori inicia la recta final
  17. ↑ [enllaç sense format] http://w3.bcn.cat/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,2138,285254511_285752665_1_405420577,00.html?accio=detall&home= Inauguració del Museu de la Música de Barcelona. Març del 2007] Consultat el 20 d'abril de 2012
  18. ↑ Arxiu Històric del Museu de la Música[Enllaç no actiu]
  19. ↑ Catàleg en línia de la biblioteca

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Museu de la Música de Barcelona
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Museu_de_la_Música_de_Barcelona&oldid=34178537»