Nasidi (Divina comèdia)

Nasidi
Tipus	personatge literari ; personatge humà de ficció
Context
Present a l'obra	La Farsàlia i La Divina Comèdia
Dades
Gènere	masculí

Nasidi és un personatge de la Farsalia de Lucà. Pertany a l'exèrcit que Cató Uticense condueix pel desert de Líbia cap a Leptis, durant la Segona guerra civil romana.

La mort de Nasidi es descriu durant la travessa del desert de Líbia (Sàhara).

En el llarg episodi (Fars. IX, vv: 604 ss.) En el qual el poeta llatí enumera les serps verinoses que poblen les "harenae" (sorra)(Fars. IX, vv. 607, 617, 699, 705, etc.) travessades pels soldats i descriu els efectes espantosos de la seva mossegada, Nasidi és mencionat com a víctima d 'un "torridus ... prester" (Fars. IX, v. 790 ss.). Tan aviat com és mossegat, tot ell s'infla monstruosament, de manera que la lloriga es parteix i el seu cadàver, queda reduït a un "informis globus et confuso pondere truncus" (globus sense forma i un tronc pesat i confús) que continua inflant-se (Fars. IX, v. 801 ss.). És abandonat sense funeral pels companys que no s'atreveixen a apropar-s'hi (v. 804).

Nasidi és recordat, junt amb Sabel·li, en el cant vint-i-cinquè de l'Infern, el fossat dels lladres que es transformen en serps i viceversa, a propòsit de les metamorfosis de Buoso Donati i Francesco Cavalcanti: Dante diu: "Que ara calle Lucà, en el punt on parla / del dissortat Sabel·li i de Nasidi," (Infern XXV, vv. 94-95), perquè el que veu Dante no té comparació amb el que descriu Lucà; i és, que la mossegada d'una serp produeixi uns efectes tan extraordinaris com els que la mossegada del segon lladre provoca sobre el primer.

I de manera encoberta se suggereix que el magisteri literari de Dante en aquest episodi venç a l'explicat per Lucà en la pàgina de la Farsàlia a la qual s'al·ludeix

Notes

1- Sermonti op cit. p.: 501-502 En els tractats medievals de retòrica, el desafiament llençat per Dante als grans llatins (Lucà i Ovidi), introduïda per norma amb l'exhortació "taceat!" (que ara calli!), té una col·locació i un títol: "iactatio" o "vanto" (ostentació o orgull). La justificació de l'orgull proposada en aquests versos, sembla de caràcter tècnic: descriure una metamorfosi creuada és diferent que contar metamorfosis simples.

Bibliografia

Sermonti, Vittorio. Canto Venticinquesimo. Supervisione de Gianfranco Contini. L'Inferno di Dante. Rizzoli 2001. 2a ed. 07- 2015. Rizzoli Milano. Italià, "pp. 495-512". BUR classici. ISBN 978-88-17-07584-8.
Mira, Joan Francesc. Cant XXV. Infern versió de la Divina Comèdia. Dante Alighieri, Primera Ed. Proa 2000; 02- 2010. Edicions 62. Barcelona. Català. "pp. 309- 321". Col·lecció labutxaca. ISBN 978-84-9930-058-0. Tota repetició en català de les paraules del cant han estat preses d'aquesta versió (en lletra cursiva o entre cometes).
Manlio Pastore Stocchi - Enciclopedia Dantesca (1970): {{format ref}} http://www.treccani.it/enciclopedia/nasidio_%28Enciclopedia-Dantesca%29/