Vés al contingut

Natali (antipapa)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaNatali
Biografia
Naixementsegle II Modifica el valor a Wikidata
Roma Modifica el valor a Wikidata
Mortsegle III Modifica el valor a Wikidata
Roma Modifica el valor a Wikidata
Antipapa Zeferí
199 – segle III Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciósacerdot Modifica el valor a Wikidata


Natali (en llatí Natalius) és considerat el primer bisbe oposat a l'Església Catòlica Romana (antipapa) (c. 199 – ?) durant el pontificat del papa Zeferí.

Referències històriques

[modifica]

La informació recollida sobre la seva base, es refereix al que conté la Història eclesiàstica d'Eusebi de Cesarea, en les seves cites «Contra l'heretgia d'Artemó», un precursor de Pau de Samòsata[1] i l'autor del qual s'hi referia és, pel que sembla Gai.[2] Més informació s'evidencia de Teodoret de Cir i el mateix Eusebi.[3] Eusebi fa referència a una obra sense títol i Teodoret esmenta l'obra El petit laberint, atribuïda a un sacerdot romà anomenat el «bisbe dels gentils» Gai. Una altra font a tenir en compte és Hipòlit de Roma, l'autor de la Philosophoumena.[4]

Segons l'Enciclopèdia Catòlica, Natali era un antitrinitari, un primer patripassionista, i que s'havia convertit en un antipapa en oposició a l'Església de Roma. L'escriptor cristià Eusebi de Cesarea (260-340)[5] cita un escriptor anònim que informa que un sacerdot anomenat Natali a principis del segle III va acceptar ser papa d'un grup d'herètics a Roma, però aviat se'n va penedir, va demanar perdó al papa Zeferí (199-217) i va demanar ser readmès de nou en comunió dins de l'Església.[6][7]

Segons els relats, Natali esdevingué el cap d'aquesta comunitat cristiana, gràcies a les influències dels teòlegs, Asclepiòdot i Teodot el Jove, deixebles de Teodot de Bizanci. Teodot havia estat, a causa dels seus ensenyaments, excomunicat l'any 190 pel papa Víctor I, fet que va generar un cisma, encara que de petites proporcions, dins l'Església. Teodot, comerciant de cuir i estudiós de la cultura grega, va argumentar que Jesús era al principi un home corrent, en el qual el Logos, Déu o la Saviesa de Déu vivia [o encarnava] «com en un temple», com el que li va passar a Moisès i els profetes. Això va ser en el seu baptisme, quan havia rebut la gràcia divina o adopció (dynamis) i que, així, havia esdevingut igualment diví, sent la seva divinitat inferior a la del Pare (Déu o Logos). Aquesta doctrina, anomenada monarquia dinàmica,[Nota 1] era alhora ebionista i adopcionista.

Després de la mort del papa Víctor I, Asclepiòdot i Teodot el Jove, van planejar la creació d'una secta o comunitat a partir d'una mera escola teològica, oposada a l'Església, com havia fet el gnòstic Marció. Segons l'historiador Gherardo del Pellaio de Lanfranchi, els seguidors de Teodot de Bizanci, Asclepiòdot i Teodot el Jove, excomunicats amb ell pel papa Víctor, van formar aquesta comunitat herètica i independent a Roma. Van persuadir un acreditat confessor de l'església romana, anomenat Natali, que, malgrat les tortures patides durant les persecucions, no havia abjurat de la fe cristiana. Natali va ser consagrat i després es va convertir en el cap espiritual, bisbe [o papa] de la secta i, al mateix temps, el primer antipapa de la història de l'Església catòlica. Aquest últim, però, va durar poc, se'n va penedir i va abjurar de la seva creença, tornant a l'ortodòxia.[8][9] Segons Eusebi de Cesarea, a la seva Història eclesiàstica, abjurant de la seva professió de fe, va anar al papa Zeferó, vestit amb sac i cendres, demanant perdó.

Segons Eusebi, havia acceptat ser nomenat bisbe de la secta per un sou mensual de 170 [o 150] denaris. Eusebi argumenta a més que Natali va ser advertit diverses vegades en somnis sobre el seu error, i «…que Déu no volia els seus màrtirs fora de l'Església…» Al principi va obviar aquestes visions pels diners i els honors, però finalment, en una ocasió, va ser tan turmentat durant tota la nit pels àngels que, l'endemà al matí, es va posar la seva vestimenta penitencial (feta de sacs), es va cobrir el cap amb cendres i es va llançar plorant als peus del papa Zeferí. Va confessar els seus errors, se'n va penedir i va demanar la reentrada a la comunió de l'Església. Aleshores es va llançar als peus del clergat i dels laics, mostrant la seva penitència, i després d'algunes dificultats, va ser readmès a la comunió amb el Papa.[9][10] Aquest relat el fa d'Eusebi[11] a partir del «Petit Laberint» del contemporani Hipòlit de Roma, en el seu escrit compost «Contra l'heregia d'Artemó», un dels caps de la secta (mort potser cap al 225–230), que va no s'esmenta en el Syntagma o Philosophumena[Nota 2] Hipòlit ja informa en les seves notes de dades obtingudes dels escrits de Gai.

El papa Zeferí, però, mereixia l'admonició de Tertul·lià de Cartago i d'Hipòlit de Roma, ja que, tot i que l'heretge penedit podia, després de la penitència, tornar a l'església, encara era una cosa nova i, per tant, «perillosa». I fins i tot perquè Natali va ser readmès i Teodot de Bizanci i el seu deixeble Asclepiòdot no ho van ser. També segons Tertul·lià, Zeferí havia condemnat el montanisme sota la influència de Praxeas, que havia arribat a Roma cap al 213 al mateix temps que Noet i Sabel·li. Per tant, aquesta pregunta cismàtica continuaria durant molt de temps.

Conclusió

[modifica]

Si Hipòlit va ser elegit durant les disputes teològiques al voltant del sabel·lianisme, Natali va ser elegit a causa de les diferències trinitàries i cristològiques al voltant de la humanitat de Jesús. La diferència és que Natali va exercir, durant molt poc temps, el paper de bisbe d'una secta o comunitat sense gran expressió i al marge de la mateixa Església. Per aquest motiu se'l considera un antipapa, encara que en realitat no ho va ser de facto. Tal com va dir Josef Lenzenweger, en referència a Teodot de Bizanci: «Els deixebles van arribar a aconseguir que el confessor Natali es fes càrrec de la direcció de la seva comunitat. Així va aparèixer el primer antipapa de la història.»[12]

Notes

[modifica]
  1. ↑ Quasi un segle després, apareix un altre gran representant d'aquests pensaments; Pau de Samòsata. Aquest últim havia estat excomunicat l'any 268 per un Consell Regional, celebrat a Cartago. Els seus seguidors van ser condemnats pel Primer Concili de Nicea l'any 325.
  2. ↑ El coneixement actual d'Artemó és limitat. Les referències que se li fan es remunten al final del Concili d'Antioquia contra Pau de Samòsata (c. 266-268). En aquell moment, Pau va dir que havia estat deixeble d'Artemó.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Eusebi de Cesarea. Història eclesiàstica. v. 28. 
  2. ↑ Fragments of Caius
  3. ↑ Teodoret de Cir. Haereticarum Fabularum Epitome. II, 4, v. 2. 
  4. ↑ Schwane, em Kirchenlex., I, 1451; Bardenhewer, Gesch. d. altkirchl. Litt. (Freiburgo, 1902), II, 514.
  5. ↑ Eusebi de Cesarea. Història eclesiàstica. v. V, p. 28–32. 
  6. ↑ Wace, Henry (ed.). «Zephyrinus». A: A Dictionary of Christian Biography and Literature to the End of the Sixth Century A.D., with an Account of the Principal Sects and Heresies. (en anglès), 1911, p. 1024. 
  7. ↑ «Monarchians: Dynamists, or Adoptionists» (en anglès). Catholic Encyclopedia. [Consulta: 3 setembre 2007].
  8. ↑ Eusébio de Cesareia, História Eclesiástica, V, XXXII
  9. ↑ 9,0 9,1 Eusebi de Cesarea. Història eclesiàstica. v. V, XXXII. 
  10. ↑ New Advent - Papa Zeferino, biografia
  11. ↑ Eusebi de Cesarea. Història eclesiàstica. v. VI, XXXIII. 
  12. ↑ Lenzenweger, Josef. Historia de la Iglesia Católica (en castellà). Barcelona: Herder Editorial, 1989, p. 76. ISBN 978-8425416170. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Natali_(antipapa)&oldid=33039842»