Nicole Eisenman
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 1965  (58/59 anys)Verdun (França) | ||
| Formació | Escola de Disseny de Rhode Island institut d'Scarsdale | ||
| Activitat | |||
| Lloc de treball | Nova York Providence | ||
| Ocupació | pintor, escultor, dibuixant, fotògraf, gravador, artista d'instal·lacions | ||
| Activitat | 1990 - | ||
| Ocupador | Bard College | ||
| Membre de | |||
| Gènere | Art figuratiu | ||
| Moviment | Art contemporani | ||
| Premis | |||
| |||
| Lloc web | antonkerngallery.com… | ||
| |||
Nicole Eisenman (Verdun, 1965) és una artista nord-americana coneguda principalment per les seves pintures. Eisenman va ser professora en Bard College, a Annandale-on-Hudson, des de 2003 fins a 2009.[1] Ha estat guardonada amb la beca Guggenheim (1996), el Premi Carnegie (2013), i ha estat inclosa dues vegades a la Biennal de Whitney (1995, 2012). El 29 de setembre de 2015 va guanyar el premi MacArthur "Genius Grant" per "recuperar per a la representació de la forma humana un significat cultural que durant l'ascens de l'abstracció en el segle XX s'havia vist minvat". Eisenman actualment viu i treballa a Brooklyn.[2]
Trajectòria
[modifica]Va néixer el 1965 a Verdun, França, on el seu pare tenia una plaça com a psiquiatra a l'exèrcit.[3] Va créixer a Scarsdale, Nova York i es va graduar a l'Escola de Disseny de Rhode Island l'any 1987.[4][5][6] La seva besàvia era Esther Hamerman.[7]
Les pintures figuratives a l'oli d'Eisenman juguen sovint amb temes de sexualitat, comèdia, i caricatura. Tot i que és coneguda per les seves pintures, l'artista també crea instal·lacions, dibuixos, impressions, i escultures.[8] Juntament amb A.L. Steiner, és la cofundadora del queer/feminist curatorial initiative Ridykeulous.[9]
Les pintures d'Eisenman de vegades són retrats expressionistes de personatges que segons ella estan caracteritzats com els seus amics i fins i tot com ella mateixa. Aquests personatges estan basats en percepcions sobre la vida des de la perspectiva cultural i contemporània d'Eisenman.[10]
La majoria dels seus treballs inicials s'inspiren en Edvard Munch, Philip Guston i Amy Sillman.[11]
Exposicions
[modifica]En solitari
[modifica]- Nicole Eisenman, Kunsthalle Zürich (2007)[8]
- Matrix 248, Berkeley Art Museum (2013)[12]
- Dear Nemesis, Nicole Eisenman 1993–2013, Contemporary Art Museum St. Louis (2014).[13]
- Dear Nemesis: Nicole Eisenman 1993–2013, Institute of Contemporary Art, Philadelphia (2014).[14]
- Masterpieces & Curiosities: Nicole Eisenman’s Seder (2015), The Jewish Museum[15]
- Nicole Eisenman: Al-ugh-ories, New Museum (2016)[16]
- Nicole Eisenman: Dark Light, Secession, Vienna, Àustria (2017)[17]
En grup
[modifica]- Whitney Biennial, Whitney Museum of American Art (1995)[18]
- Provocations, Califòrnia Art Center (2004)
- Prospect.2 Nova Orleans (2011)[19]
- Whitney Biennial, Whitney Museum of American Art (2012)[20]
- 2013 Carnegie International, Carnegie Museum of Art (2013).[1]
- Manifesta10, The Hermitage Museum, St. Petersburg (2014)[21]
- NYC 1993: Experimental Jet Set, Trash and No Star, New Museum (2013)
- The Forever Now: Contemporary Painting in an Atemporal World, MoMA (2014)[22]
- Scenes from the Collection, The Jewish Museum, Nova York (2018)[23]
- Whitney Biennial, Whitney Museum of American Art (2019)
Reconeixements
[modifica]Eisenman ha rebut nombroses beques i premis, entre les quals la Beca Guggenheim (1996), el Premi Carnegie, el Premi Anònim era dona (2014) i la Beca Louis Comfort Tiffany (1995).[24][25][26] També va rebre una "beca per a genis" de MacArthur 2015. També l'any 2015, va ser inclosa en The Forward 50.[27]
Col·leccions
[modifica]La feina de l'artista es pot trobar en un seguit d'institucions, entre les quals:
- Institut d'Art de Chicago[28]
- Museu d'Art Modern, Nova York[29]
- Museu d'Art Modern de San Francisco
- Centre d'Art Walker, Minneapolis[30]
- Museu Whitney d'Art Americà, Nova York[31]
- Kunsthalle, Zürich
- El Museu Jueu[32]
Bibliografia
[modifica]- Nicole Eisenman: Behavior (Rice Gallery, 1998)
- Nicole Eisenman: Selected works 1993–2003 (Herbert F. Johnson Museum of Art, 2003)
- Nicole Eisenman: Selected Works 1994–2004 ed. Victor Mathieu (Walther König, 2008)
- Nicole Eisenman: The Way We Weren't (Frances Young Tang Teaching Museum and Art Gallery, 2010)
- Nicole Eisenman ed. Beatrix Ruf (JRP-Ringier, 2011)
- Parkett no. 91 (Parkett Verlag, 2012)
- Nicole Eisenman: Dear Nemesis, 1993–2013 (Contemporary Art Museum St. Louis/Walther König, 2014)
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «Nicole Eisenman | 2013 Carnegie International». ci13.cmoa.org. [Consulta: 4 juny 2019].
- ↑ «Nicole Eisenman | Whitney Museum of American Art». whitney.org. Arxivat de l'original el 22 de setembre de 2015. [Consulta: 21 setembre 2015].
- ↑ «ULAN Full Record Display (Getty Research)». www.getty.edu. [Consulta: 11 març 2018].
- ↑ "Incluso los Museos de Arte no Pueden Huir Su Barbs", New York Times, Recuperó 7 septiembre 2014.
- ↑ "CULATA JOHNSON ENTREVISTA NICOLE EISENMAN Arxivat 2022-03-11 a Wayback Machine.", ReReveal, Recuperó 7 septiembre 2014.
- ↑ «Biography of Nicole Eisenman - Susanne Vielmetter, Los Angeles Projects». vielmetter.com. Arxivat de l'original el 2019-05-13. [Consulta: 21 setembre 2015].
- ↑ Newhall. «All in the Family». Artnews. [Consulta: 24 desembre 2015].
- ↑ 8,0 8,1 "Eisenmann Arxivat 2014-08-12 a Wayback Machine.", Kunsthalle Zurich, 11 agosto 2014.
- ↑ "Readykeulous Por Ridykeulous: Esto es Lo que Liberation Siente Gusta™", CAM, Recuperó 13 septiembre 2014.
- ↑ «Nicole Eisenman - 42 Artworks, Bio & Shows on Artsy». www.artsy.net. [Consulta: 25 març 2017].
- ↑ «Edvard Munch | artnet». www.artnet.com. [Consulta: 17 febrer 2017].
- ↑ «Nicole Eisenman / MATRIX 248 (May 3-July 14, 2013) | BAMPFA» (en anglès). bampfa.org. [Consulta: 11 març 2018].
- ↑ "Dear Nemesis, Nicole Eisenman 1993-2013" Arxivat 2015-02-17 at Archive.is, Contemporary Art Museum St. Louis, gener 2014 – abril 2014. Consultat 17 febrer 2015.
- ↑ "Dear Nemesis: Nicole Eisenman 1993-2013", ICA Philadelphia, Consultat 11 agost 2014.
- ↑ «Masterpieces & Curiosities: Nicole Eisenman's Seder». The Jewish Museum. [Consulta: 5 abril 2017].
- ↑ «Nicole Eisenman: Al-ugh-ories» (en anglès). www.newmuseum.org. [Consulta: 11 març 2018].
- ↑ «Nicole Eisenman « secession» (en anglès). www.secession.at. Arxivat de l'original el 2019-04-16. [Consulta: 11 març 2018].
- ↑ Inde, Vilis. Art in the Courtroom. Praeger
De subscripció o mur de pagament, 1998, p. 40. Arxivat 2019-02-15 a Wayback Machine.
- ↑ «Prospect.2 New Orleans Announces Exhibition Highlights And Details Of Opening Events». . Arxivat 2018-03-12 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2018-03-12. [Consulta: 10 agost 2022].
- ↑ Herbert, Martin «London Round-up». . Arxivat 2019-02-15 a Wayback Machine.
- ↑ "Artists - Manifesta10", Manifesta, Consultat 11 agost 2014.
- ↑ "MoMa | The Forever Now: Contemporary Painting in an Atemporal World", MoMA, Consultat 6 març 2015.
- ↑ «Scenes from the Collection». The Jewish Museum. [Consulta: 11 març 2018].
- ↑ "Nicole Eisenman - John Simon Guggenheim Memorial Foundation" Arxivat 2015-04-02 a Wayback Machine., John Simon Guggenheim Foundation, Consultat 11 agost 2014.
- ↑ «ICA - Philadelphia, PA - ICA congratulates Anonymous Was A Woman award winners» (en anglès). Institute of Contemporary Art - Philadelphia, PA. [Consulta: 11 març 2018].
- ↑ «Nicole Eisenman at Contemporary Art Museum St. Louis (Contemporary Art Daily)» (en anglès). www.contemporaryartdaily.com. [Consulta: 11 març 2018].
- ↑ 11 novembre 2015. «Forward 50 2015 –». Forward.com, 07-11-2015. [Consulta: 11 novembre 2015].
- ↑ "Eisenman, Nicole", Art Institute of Chicago, Consultat 11 agost 2014.
- ↑ «Nicole Eisenman | MoMA» (en anglès). The Museum of Modern Art. [Consulta: 11 març 2018].
- ↑ «Walker Art Center» (en anglès). walkerart.org. [Consulta: 10 setembre 2018].
- ↑ «Whitney Museum of American Art: Collection» (en anglès). collection.whitney.org. [Consulta: 11 març 2018].
- ↑ «The Jewish Museum». thejewishmuseum.org. [Consulta: 5 abril 2017].
