Vés al contingut

Nitrat de plom(II)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Nitrat de plom (II))
Infotaula de compost químicNitrat de plom(II)

Modifica el valor a Wikidata
Substància químicatipus d'entitat química Modifica el valor a Wikidata
Massa molecular331,95228782 Da Modifica el valor a Wikidata
Rolmercaderia perillosa Modifica el valor a Wikidata
Estructura química
Fórmula químicaN₂O₆Pb Modifica el valor a Wikidata
SMILES canònic
Model 2D
[N+](=O)([O-])O[Pb]O[N+](=O)[O-] Modifica el valor a Wikidata
Identificador InChIModel 3D Modifica el valor a Wikidata
Propietat
Densitat4,53 g/cm³ (a 20 °C) Modifica el valor a Wikidata
Índex de refracció1,782 Modifica el valor a Wikidata
Punt de fusió470 °C Modifica el valor a Wikidata
Cristal·lografia
Sistema cristal·lísistema cristal·lí cúbic Modifica el valor a Wikidata
NFPA 704: Standard System for the Identification of the Hazards of Materials for Emergency Response ()
Regulació europea de productes químics (GHS07: signe d'exclamació, GHS08: perill per a la salut, GHS09: medi ambient, GHS05: corrosiu) Modifica el valor a Wikidata

El nitrat de plom(II) és un compost inorgànic de fórmula química Pb(NO₃)₂. Existeix habitualment com a cristall incolor o pols blanca i, a diferència de la majoria d'altres sals de plom(II), és soluble en aigua.

Conegut des de l'edat mitjana amb el nom plumb dulcis, la producció de nitrat de plom(II) a partir de plom metàl·lic o òxid de plom en àcid nítric era a petita escala, per un ús directe en la producció d'altres compostos de plom. Al segle xix, es començà a produir nitrat de plom(II) amb fins comercials a Europa i els Estats Units. Històricament, el seu ús principal era per la producció de pigments per pintures de plom, però aquestes pintures han estat substituïdes per pintures menys tòxiques a base de diòxid de titani. Altres usos industrials són com a estabilitzador en nilons i polièsters, i en recobriments de paper fototermogràfic. Des de voltants de l'any 2000, s'ha començat a utilitzar nitrat de plom(II) en la cianidació d'or.

El nitrat de plom(II) és tòxic, un agent oxidant, i és categoritzat com a "probablement carcinogen pels humans" pel Centre Internacional de Recerca sobre el Càncer. Per consegüent, cal tractar-lo i emmagatzemar-lo amb les mesures de seguretat apropiades per evitar-ne la inhalació, la ingestió o el contacte amb la pell. Degut a la seva naturalesa perillosa, els usos limitats del nitrat de plom(II) estan sota escrutini constant.

Història

[modifica]

Des de l'edat mitjana, el nitrat de plom(II) ha estat produït com a matèria primera per la producció de pigments colorits en pintures de plom, com ara groc crom (cromat de plom(II)), taronja crom (cromat hidròxid de plom(II)) i compostos de plom similars. Aquests pigments eren utilitzas per la tinció i la impressió de calicó i altres tèxtils.[1]

El 1597, l'alquimista alemany Andreas Libavius fou el primer a descriure el compost, encunyant els noms medievals plumb dulcis i calx plumb dulcis, que signifiquen "plom dolç", a causa del seu sabor.[2] Tot i que originalment no fou compresa durant els segles posteriors, la propietat de decrepitació del nitrat de plom(II) feu que fos utilitzat en llumins i explosius especials com ara l'azida de plom.[3]

El procés de producció era i encara és químicament senzill; es tracta de dissoldre plom en aigua forta (àcid nítric) i després recollir-ne el precipitat. Tanmateix, la producció fou a petita escala durant molts segles, i la producció comercial de nitrat de plom(II) com a matèria primera d'altres compostos de plom no començà fins al 1835.[4][5] El 1974, el consum de compostos de plom als Estats Units, deixant de banda els pigments i additius per la benzina, fou de 642 tones.[6]

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. Partington, James Riddick. A Text-book of Inorganic Chemistry. MacMillan, 1950, p.  838. 
  2. Libavius, Andreas. Alchemia Andreæ Libavii. Frankfurt: Iohannes Saurius, 1595. 
  3. Plantilla:Cite article
  4. «Lead». Encyclopædia Britannica (edició del 1911). [Consulta: 11 octubre 2006].
  5. Macgregor, John. Progress of America to year 1846. Londres: Whittaker & Co, 1847. ISBN 0665517912. 
  6. Greenwood, Norman N.; Earnshaw, A.. Chemistry of the Elements. 2a edició. Oxford: Butterworth-Heinemann, 1997, p. 388, 456. ISBN 0-7506-3365-4.