Nodar Dumbadze
| |||
| Nom original | (ka) ნოდარ დუმბაძე  | ||
|---|---|---|---|
| Biografia | |||
| Naixement | 14 juliol 1928 Tbilisi (República Socialista Soviètica de Geòrgia) | ||
| Mort | 4 setembre 1984 (56 anys) Tbilisi (Geòrgia) | ||
| Sepultura | Panteó Mtatsminda | ||
| Membre del Soviet Suprem de la Unió Soviètica | |||
| | |||
| Dades personals | |||
| Formació | Universitat Estatal de Tbilissi (–1950) | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Literatura | ||
| Ocupació | prosista, polític, escriptor, novel·lista, periodista d'opinió, poeta, guionista, escriptor de contes | ||
| Partit | Partit Comunista de la Unió Soviètica (1964–) | ||
| Membre de | |||
| Gènere | Povest, guió cinematogràfic, conte i poema | ||
| Obra | |||
Obres destacables
| |||
| Premis | |||
 | |||
Nodar Dumbadze (georgià: ნოდარ დუმბაძე) (Tbilisi, 1928-1984), escriptor georgià. Un dels grans noms de la literatura georgiana del segle XX i de la literatura soviètica.
Dumbadze va néixer a Tbilisi el 14 de juliol de 1928. El seu pare era membre del Comitè Regional del Partit Comunista i va ser víctima de la repressió del 1937, acusat d'enemic del poble. Aquest motiu va fer que Dumbadze passés una llarga temporada amb uns parents al poble de Khidistavi, a l'oest de Geòrgia. Aquest contacte amb la vida rural marcarà bona part de la seva obra.
El 1950 es va graduar en Economia a la Universitat Estatal de Tbilisi, on va treballar durant un temps com a ajudant. Mentrestant, col·laborava en diaris i publicava llibres d'històries d'humor. El 1957 va deixar la Universitat per a dedicar-se de ple a escriure. Va treballar en diverses editorials i com a guionista de cinema. L'èxit li esdevingué amb l'aparició de la seva novel·la més famosa Me, Bebia, Iliko da Ilarioni (მე, ბებია, ილიკო და ილარიონი) (Jo, l'àvia, l'Iliko i l'Ilarioni, 1960), de caràcter autobiogràfic i que descriu les peripècies d'un noi orfe amb la seva àvia i uns veïns vells, que viuen en un poble durant la II Guerra Mundial, quan tots els homes útils són al front. En ella es pot apreciar el seu gran sentit de l'humor i la seva predilecció pels valors i la simplicitat de la vida rural. A partir d'aquesta, totes les seves novel·les gaudirien d'una gran popularitat i serien traduïdes ràpidament als idiomes de l'òrbita soviètica.
De 1967 a 1972 fou editor de la revista satírica Niangi (Cocodril). El 1974 va esdevenir secretari de la Unió d'Escriptors Georgians. El 1975 va rebre el Premi Estatal Shota Rustaveli i el 1980 el Premi Lenin. Des de 1981 va ser membre del presidium de la Unió d'Escriptors Soviètics. També va ser diputat al Soviet Suprem Georgià de 1971 a 1978 i del Soviet Suprem de la Unió Soviètica de 1979 a 1984.
El 14 de setembre de 1984 va morir a Tbilisi i fou enterrat a la Ciutat dels Infants Mziuri que ell mateix va crear.
Obra
[modifica]La seva producció literària abasta un munt de contes infantils i històries còmiques i les novel·les:
- Me, Bebia, Iliko da Ilarioni (მე, ბებია, ილიკო და ილარიონი) (Jo, l'àvia, l'Iliko i l'Ilarioni, 1960)
- Me vkhedav mzes (მე ვხედავ მზეს) (Jo veig el sol, 1962)
- Mziani game (მზიანი ღამე) (Nit assolellada, 1967)
- Nu geshinia, deda! (ნუ გეშინია, დედა!) (No et preocupis, mare!, 1971)
- Tetri bairagebi (თეთრი ბაირაღები) (Les banderes blanques, 1973)
També va escriure guions cinematogràfics i se'n va encarregar de les celebrades adaptacions al cinema de les seves novel·les i del seu conte Cucaraça (კუკარაჩა).
Enllaços externs
[modifica]- (anglès) Encyclopedia of Soviet Writers Arxivat 2009-07-18 a Wayback Machine.: Biografia.
- (anglès) Dictionary of the Georgian National Biography Arxivat 2007-09-27 a Wayback Machine.: Biografia.
- (rus) Lib.ru: Textos complets en rus d'algunes obres.
