Octavi Pellissa
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1935  |
| Mort | 1992 (56/57 anys) |
| Causa de mort | infart de miocardi |
| Formació | Universitat de Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | activista |
| Partit | Partit Socialista Unificat de Catalunya (1955–) |
Octavi Pellissa (1935-1992) fou un activista antifranquista català.[1]
Fill de republicans, va adquirir la sensibilitat política de la família. Gràcies al suport d'un professor amic de la família, el senyor Simó, va poder anar a estudiar el batxillerat a Barcelona. Després començaria a estudiar a la Universitat de Barcelona, on esdevindria un dels primers estudiants obertament comunistes del moment.[2] Es va fer militant del PSUC el 1955.
Uns anys després, el gener de 1957, fou detingut i torturat, arran dels incidents durant la vaga de tramvies. Tot i que Pellissa es va amagar en una casa a la localitat de Ginestar, fou trobat i detingut per la policia, i traslladat inicialment a Reus i després a Barcelona, on seria torturat pels germans Creix i on romandria sis mesos. Amb 26 anys es va exiliar a França, després de veure que el fiscal demanava per a ell sis anys de presó.
Es va exiliar a França i posteriorment a Leipzig. A França va entrar en contacte i va col·laborar amb Benigno Rodríguez, amb qui va organitzar una trobada d'intel·lectuals a l'exili a París. Allà va relacionar-se amb personalitats com Monique Lange, Clara Malraux, Jean Genet. Aquestes amistats no van agradar al seu partit, i Gregorio López Raimundo el va convidar a marxar a Alemanya (llavors RDA), aconseguint-li una beca per estudiar economia política a la universitat. Allà va començar a treballar com a traductor entre acadèmics i activistes cubans i alemanys. Amb el temps, es va anar especialitzant com a traductor i intèrpret en congressos internacionals comunistes, fet que li va permetre viatjar bastant.[2]
No va tornar a Espanya fins al 13 de desembre de 1966. Llavors va esdevenir un destacat activista polític i cultural antifranquista, i un habitual de locals com el Bocaccio, on tornaria a entrar en contacte amb el col·lectiu d'intel·lectuals propers a l'esquerra política.[2]
L'octubre de 1973 el van tornar a detenir, aquesta vegada en relació amb la seva participació a l'Assemblea de Catalunya.
A finals dels anys setanta va poder començar a treballar, i amb Carles Duran va fer diversos curtmetratges, entre els quals destaquen La sanitat (1977), L'agressió quotidiana (1978), El barri del Besòs (1979), Escola pública (1980) i Assemblea de Catalunya (1981). I amb Octavi Martí va fer un documental per la televisió sobre la Creació artística i col·lapse de la societat a la RDA (1990). Amb qui va treballar més fermament com a guionista va ser amb Pere Portabella, amb obres com Puente de Varsovia (1989) i Art a Catalunya (1992).
Mentrestant, el 1977 va ser fundador del Centre de Treball i Documentació,[3] una versió catalana de l'Institut Gramsci, organització per reprendre debats pendents de l'esquerra, des d'on va poder impulsar diversos projectes i iniciatives, com debats sobre ecologisme i antinuclears, la campanya del No contra l'ingrés d'Espanya a l'OTAN i, posteriorment, contra la participació espanyola a la guerra del Golf.[2] Va morir als 56 anys d'un infart de miocardi.
Llegat
[modifica]El 1977, Manuel Vázquez Montalbán va fer servir la figura de Pellissa en la novel·la La soledad del mánager amb el personatge de Marc Nuñez: Montalbán hi explica els seus anys de joventut. En aquesta novel·la també apareixen d'altres personatges de l'època com Joaquim Jordà, Josep Mª Gil Matamala i Luis Goytisolo, pertinentment caracteritzats.
En homenatge a les seves qualitats com a referent intel·lectual i moral, uns amics seus van fer una aportació econòmica que, canalitzada per Editorial Empúries, va institucionalitzar el Premi Octavi Pellissa, de caràcter anual.[1]
Obra
[modifica]- Apunts sobre la clandestinitat (Diari 1975-1992)
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «Premi Octavi Pellissa». Biblioteca de Catalunya.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 admin. «Sobre Octavi Pellisa (1935-1992). Entrevista» (en castellà), 14-12-2008. [Consulta: 1r setembre 2020].
- ↑ Folch, Xavier «Octavi Pellissa, director del Centre de Treball i Documentació» (en castellà). El País [Madrid], 31-07-1992. ISSN: 1134-6582.