Vés al contingut

Ona Lliure

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióOna Lliure
lang=ca
Imatge popular contra un dels successius tancaments policials d'Ona Lliure Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipuscontrainformació alternativa
ràdio lliure Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació4 abril 1979
Fundadoractivisme juvenil Modifica el valor a Wikidata
Data de dissolució o abolició9 gener 1980 , Causat per: operació policial Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu

Ona Lliure, també coneguda durant la seva existència com a Onda Lliure,[1][2] fou una emissora de ràdio lliure i autogestionada, considerada com la primera d'aquest tipus en català i de tots els Països Catalans.[1][3][4][5] Creada des del 1978 per un col·lectiu d'estudiants i docents de ciències de la comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona,[6] és també documentada com la primera ràdio d'aquest tipus a Espanya[7] i s'emmarca en un dels fenòmens de la fi del franquisme, quan hi aparegueren les primeres mostres de la llibertat d'expressió i de comunicació.[5]

Les seves primeres emissions, en una situació d'alegalitat, van tenir lloc el 4 d'abril del 1979 en un pis franc de Barcelona i tot just uns mesos després de l'entrada en vigor de la Constitució espanyola del 1978.[8] En la seva breu trajectòria al dial 91.5 FM, en la que patí diversos precintaments i clausures policials fins a la desaparició definitiva el 1980, esdevingué un altaveu de minories i corrents progressistes i tot un «aparell teòric» de la comunicació política.[6][7][8] Per aquest motiu, apareix documentada com una de les fites comunicatives més importants del feminisme contemporani catalanoparlant del segle xx,[6][9] així com de la normalització lingüística del català a la societat de la informació.[3]

Història

[modifica]

Antecedents i primeres emissions

[modifica]

El context de creació d'Ona lliure s'emmarca en la situació sociopolítica de bona part dels Països Catalans,[3][5] així com en l'àmbit de tot Espanya, que vivien els primers anys de la transició després del final del franquisme. Hi va sorgir una escletxa en la llibertat d'expressió i el desig popular de democratitzar els mitjans de comunicació i d'utilitzar la tecnologia radiofònica amb l'objectiu de promoure els processos populars i el seu abast a minories culturals, grups socials de classe baixa i també corrents polítics dissonants.[1][3] La llavor política de l'emissora tingué lloc, primer, en diversos contactes amb els moviments de contrainformació alternativa italians i francesos.[10]. I després en unes jornades contra la repressió que es varen celebrar a Santa Maria de Corcó (actual l'Esquirol) i posteriorment a les Festes de la Mercè del Poble Sec de Barcelona.[11]

Després d'un període de proves des de l'Ateneu Llibertari del Poble Sec durant la fi del 1978,[6] l'emissora Ona Lliure emeté per primer cop el 4 d'abril del 1979 de 21:00 a 24:00 hores des d'un pis franc del carrer de Lluís el Piadós de Barcelona.[7][8][11] Ho feu de manera alegal en el dial 91.5 MHz de la freqüència modulada (FM), quan encara era una freqüència molt neta i amb espai lliure.[8][12] No tingué mai ànim de lucre i el seu objectiu prioritari fou atorgar un mitjà de comunicació estable i masses a col·lectius i moviments socials habitualment marginats, especialment en els vessants ecologista, feminista, de l'objecció de consciència al servei militar obligatori, LGBTIQ+ i també del moviment ocupa.[1][6][13] És per aquest motiu que, malgrat que històricament la precedí Ràdio Maduixa de Granollers, aquella no tingué el mateix component polític que Ona Lliure i aquesta última rep sovint l'apel·latiu de la degana de les ràdios lliures catalanes.[6]

Entre el grup humà de dotze persones que l'impulsà hi destaca l'alumnat i el col·lectiu docent de la facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona.[14] El seu compromís es feu palès amb la seva «Proposta per a una ràdio lliure», el manifest fundacional que llegiren en antena i que suposà la base autoreferencial del que esdevingué com a moviment de les ràdios lliures a Espanya.[1][11]

Programació, tancament forçós i llegat radiofònic

[modifica]
Segell de micromecenatge contra els reiterats assalts policials que van precintar Ona Lliure entre el 1979 i el 1980. El document esmenta les proclames «Llibertat d'expressió» i «Llibertat d'emissió».

En la seva programació estigué El consultori de Doña Gertrudis, una paròdia del consultori d'Elena Francis, espais musicals diversos i programes destinats a la conversa telefònica i a la participació radiofònica amb oients. De fet, aquell consultori humorístic d'Ona Lliure és considerat un element trencador en la història del feminisme dins la ràdio contemporània: aconseguí capgirar el concepte tradicional de la dona, posà en dubte molts estereotips i rols de gènere i esdevingué un laboratori comunicatiu per difondre idees i conceptes de la segona onada feminista.[13][15][16][17]

Ona Lliure fou clausurada i reoberta en diverses ocasions; sis en total.[1] El 1979, la policia espanyola la precintà fins a tres cops.[6] Més endavant, ho feu tres cops més i contra rèpliques de nom alternatiu (Ona Lliure-2 i Ona Lliure-Bis)[1] i fins al seu tancament definitiu pel Govern Civil el 9 de gener del 1980.[8] Per bé que no hi havia base legal per tancar-la inicialment, la promulgació del Reial Decret 1433/1979 espanyol en fou el responsable del desenllaç final.[1]

Tanmateix, el fenomen d'Ona Lliure provocà que sorgissin immediatament altres ràdios lliures barcelonines com ara La Campana de Gràcia,[7][18] Ràdio Pica,[18] Ràdio Llibertina de Sants[18] o, en altres indrets catalans, emissores com Ràdio Almeda a Cornellà de Llobregat,[1][12] Ràdio Tramvia a Tiana[18] o Ràdio Arrels a la Catalunya del Nord.[5] L'experiència d'Ona Lliure també fou cabdal per a la creació de la primera ràdio municipal dels Països Catalans i també d'Espanya: Ràdio Arenys,[19] pertanyent a Arenys de Mar, que desfermà un fenomen de comunicació municipalista al llarg del decenni del 1980.[6][20]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 García-Gil, S; Gómez García, S; Reguero Sanz, I «Espacios alternativos de libertad durante la Transición. Breve historia de las radios libres en España (1976-1983)» ( PDF) (en castellà). Revista Latina de Comunicación Social, núm. 73, 2018, pàg. 1179-1210. DOI: 10.4185/rlcs-2018-1302.
  2. ↑ «"Onda Lliure", nueva emisora catalana» (en castellà). El País, 19-04-1979 [Consulta: 20 gener 2023].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Mollà, 1998, p. 89.
  4. ↑ Canet, Vicent «“Les ràdios ciutadanes no estan més polititzades que els mitjans ‘convencionals’, però són més honestes”». Mèdia.cat, 05-04-2019 [Consulta: 17 gener 2023].
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Albero, Tere; Fayos, Ester «40 anys de lluita per la freqüència». La Directa, 05-03-2019 [Consulta: 20 gener 2023].
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 Camps, Eloi «La lluita per un ecosistema mediàtic accessible, plural i divers». Catarsi Magazín, 22-03-2021 [Consulta: 19 gener 2023].
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Terrón, José Luis «Ràdios lliures: 15 anys recorrent el buit» ( PDF). Annals del Periodisme Català (Internet), vol. 23, 1993, pàg. 134-141. ISSN: 2462-358X.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Gifreu, 1983, p. 123-124.
  9. ↑ Schafer i Thierry, 2015, p. 48.
  10. ↑ Barranquero i Sáez Baeza, 2021.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Franquet i Calvet, 2001, p. 265.
  12. ↑ 12,0 12,1 Haro, Esteve Crespo «La ràdio, moltes veus per a una identitat comarcal» ( PDF). Materials del Baix Llobregat, núm. 6, 2000, pàg. 47–60. ISSN: 2385-4243.
  13. ↑ 13,0 13,1 «Elles, a les ràdios lliures dels anys 70». Dones a les Ones. Associació de Dones Periodistes de Catalunya, 19-06-2022 [Consulta: 19 gener 2023].
  14. ↑ Franquet i Calvet, 2001, p. 266.
  15. ↑ Martínez, Nerea «En un mundo considerado de hombres, las mujeres marcaron su propia historia en la radio» (en castellà). El Foro de Ceuta, 13-02-2021. Arxivat de l'original el 19 de gener 2023 [Consulta: 19 gener 2023].
  16. ↑ Pérez Martínez, José Emilio «Mujeres en la radio española del siglo xx (1924-1989)» ( PDF) (en castellà). Arenal, vol. 23, núm. 1, gener-juny 2016, pàg. 35-58. Bibcode: 35-58 1134-6396(2016)23:1; 35-58.
  17. ↑ Franquet i Calvet, 2001, p. 267.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 De Aguilera i Sedeño, 2008, p. 199.
  19. ↑ Coromines, M.; Díez, M.; Bergés, L. «Vint anys de ràdios municipals» ( PDF). Quaderns del CAC. Consell Audiovisual de Catalunya, núm. 4, 1999, pàg. 51-56.
  20. ↑ «Ràdio Arenys celebra un quart de segle de vida». Ajuntament d'Arenys de Mar, 10-09-2004. [Consulta: 20 gener 2023].

Bibliografia

[modifica]
  • Barranquero, Alejandro; Sáez Baeza, Chiara. La comunicación desde abajo: historia, sentidos y prácticas de la comunicación alternativa en España (en castellà). GEDISA, 2021. ISBN 978-84-18525-45-2. 
  • De Aguilera, Miguel; Sedeño, Ana. Comunicación y música. I. Lenguaje y medios (en castellà). Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya, 2008. ISBN 978-84-9029-502-1. 
  • Franquet i Calvet, Rosa. Història de la ràdio a Catalunya al segle XX: de la ràdio galena a la ràdio digital. Generalitat de Catalunya, 2001 (Textos i documents (Generalitat de Catalunya); 19). ISBN 978-84-393-5450-5. 
  • Gifreu, Josep. Sistema i polítiques de la comunicació a Catalunya : (premsa, ràdio, televisió i cinema, 1970-1980). Barcelona: Avenç, 1983 (Col·lecció Clio; 3). ISBN 84-85905-14-8. 
  • Mollà, Toni. La Política lingüística a la societat de la informació. Alzira: Bromera, 1998 (Lectures de sociolingüística; 2). ISBN 84-7660-435-1. 
  • Schafer, Benjamin G.; Thierry. Connecting Women : Women, Gender and ICT in Europe in the Nineteenth and Twentieth Century (en anglès). Springer, 2015. ISBN 3-319-20837-3. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ona_Lliure&oldid=33114381»