Vés al contingut

Ortografia de Bello

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Frontis de l'edifici de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtica de la Universitat de Xile, inaugurat el 1922, utilitza l'ortografia xilena o de Bello: «Escuela de Injeniería».

L'ortografia de Bello [1][2] o ortografia xilena,[1][3][4] van ser els noms que va rebre la reforma ortogràfica de l'espanyol parlat a Amèrica creada pel lingüista veneçolà Andrés Bello i l'escriptor colombià Juan García de Río.[5][6]

Va ser originàriament publicada a Londres, en l'article «Indicaciones sobre la conveniencia de simplificar y uniformar la ortografía en América»,[5] en les revistes Biblioteca Americana el 1823 i El Repertorio Americano el 1826;[6][7] i va tenir com a objectiu la modificació de l'ortografia de l'espanyol americà per aconseguir la correspondència perfecta entre grafemes i fonemes.[6]

De forma parcial, aquesta reforma ortogràfica va començar a usar-se oficialment a Xile el 1844 i, després, el seu ús es va estendre a l'Argentina, Colòmbia, Equador, Nicaragua i Veneçuela.[2] L'últim país en mantenir-la va ser Xile, on les normes de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) van ser adoptades el 1927.[8]

Antecedents

[modifica]

Ja cap a finals del segle xv, l'humanista Antonio de Nebrija va proposar en el llibre primer de la seva Gramática castellana (1492) que «tenemos de escribir como pronunciamos, y pronunciar como escribimos, porque en otra manera en vano fueron halladas las letras»,[9] presentant el concepte de l'ortografia fonètica espanyola, [10] que va repetir en el text Reglas de ortographia de la lengua castellana (1517).[11]

Posteriorment, en la primera meitat del segle xvii, Gonzalo Correas va ser l'impulsor d'una reforma ortogràfica amb criteri fonètic en lloc d'etimològic, sota el principi que a cada fonema havia de correspondre un grafema de mode biunívoc, idea que va plasmar en les seves obres: Nueva i zierta ortografia kastellana (1624) i Ortografia kastellana nueva i perfeta (1630), on va dir: «eskrivamos pura i linpiamente, komo se pronunzia, konforme á la di[c]ha rregla, ke se á de eskrivir, komo se pronunzia, i pronunziar, komo se eskrive» (ortografía original).[11][12]

Encara que la Reial Acadèmia Espanyola (1713) va anar simplificant la grafia de l'idioma espanyol a partir de la publicació de la seva Orthographía española (1741), cercant el patró fonètic, aquesta tendència a reformar l'escriptura es va aturar el 1815.[13] D'altra banda, aleshores l'Acadèmia no incloïa americans entre els seus membres ni prenia en consideració els processos que la llengua experimentava en contacte amb la diversitat lingüística de les terres conquerides; d'aquesta manera, els estudiosos de la llengua americans van haver de portar a terme la seva feina fora d'ella i, de vegades, en franca oposició.

Reforma ortogràfica

[modifica]

Proposta de Bello

[modifica]
Andrés Bello autor de la reforma ortogràfica

A Londres el 1823, en el primer número de la revista Biblioteca Americana, Andrés Bello i Juan García de Río van publicar l'article «Indicaciones sobre la conveniencia de simplificar y uniformar la ortografía en América».[5] En ell, i malgrat reconèixer el treball de la Reial Acadèmia Espanyola en ordenar i simplificar la grafia de la llengua, Bello va considerar que les limitacions etimològiques que l'Acadèmia s'havia imposat, havien provocat efectes desastrosos en l'ensenyament en ambdues ribes del Atlàntic, i es va pronunciar: «en favor del criterio fonético y [en contra d]el etimológico».[5] La tesi de Bello es recolzava en que l'ús de la etimologia com a criteri lingüístic era ociós - perquè la lectura i en general l'ús de la llengua en res no es vinculen amb el seu coneixement històric- i, en vista dels problemes que produïa, contrari al ús racional. A causa d'això, Bello va proposar eliminar l'ambigua «c» i la «h muda», assignar a «g» e «y» només un dels seus valors, escriure sempre «rr» per representar la consonant vibrant i dedicar un cos d'estudiosos a resoldre sobre el terreny la diferència entre «b» y «v» (betacisme). El seu objectiu era crear una ortografia fonètica entre els fonemes i els grafemes, simplificant l'ortografia vuitcentista del espanyol d'Amèrica. Bello va promoure, a més a més una redistribució del síl·labari en consideració a la realitat de l'ús lingüístic.[7][14][15]


Xile va ser l'últim país en mantenir aquesta ortografia, vigent allà per més de 83 anys. La diferència en els usos ortogràfics es va prolongar fins a 1927, quan el govern del president Carlos Ibáñez del Campo, pel mig del decret 3876 del Ministeri d'Instrucció Pública, va restituir les normes acadèmiques de la RAE a l'ensenyament i documents oficials a partir del 12 d'octubre del mencionat any.[8]

Iniciatives posteriors

[modifica]

El premi Nobel de Literatura de 1956 Juan Ramón Jiménez va utilitzar en la seva obra Poemes májicos y dolientes (1909) una ortografia semblant a la de Bello: «[porque] se debe escribir como se habla[,] por amor a la sencillez [y] por antipatía a lo pedante». Al I Congrés Internacional de la Llengua Espanyola, portat a terme a Zacatecas (Mèxic) el 1997, el premi Nobel de Literatura de 1982 Gabriel García Márquez va reeditar, entre d'altres, la proposta de Bello, va defensar la supressió de grafies arbitràries i va advocar per «jubil[ar] la ortografía»[16]

Així mateix, l'escriptor i filòsof Miguel de Unamuno va advocar per l'adopció de «una ortografía fonética i senzilla» en La raza y la lengua, IV volum de Obras completas, on es van incloure els seus articles sobre la reforma de l'escriptura, [13] que també va expressar en «nivola» Niebla (1914).[17][18] D'altra banda, el filòsof Jesús Mosterín va plantejar, tant en Ortografía fonémica del español (1981) com en Teoría de la escritura (1993), «una nova ortografia per l'espanyol» basada en els seus fonemes.[13]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 Mora, 1998.
  2. ↑ 2,0 2,1 Lodares, 2001.
  3. ↑ Real Academia Española, 1999.
  4. ↑ Memoria Chilena. «Ortografía» (HTML), 2015. [Consulta: 28 juny 2017].
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Matus, 1982.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 «Presente y futuro del idioma castellano». analitica.com, 23-02-2001. [Consulta: 28 juny 2017].
  7. ↑ 7,0 7,1 Bello i García, 1826.
  8. ↑ 8,0 8,1 Ministerio de Educación de Chile. «Decreto 3876, (sin título)», 06-08-1927. [Consulta: 28 juny 2017].
  9. ↑ Nebrija, 2007.
  10. ↑ Lope, 1990.
  11. ↑ 11,0 11,1 Esteve, 1982.
  12. ↑ Bustos, 1998.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Mosterín, 2002.
  14. ↑ Lastarria, 1844.
  15. ↑ Mac-Iver, 1900.
  16. ↑ García Márquez, 1997.
  17. ↑ Unamuno, 2010.
  18. ↑ Gutiérrez Ordóñez, Salvador. «Ortografía de la lengua». www.elcultural.es, 24-10-1999. [Consulta: 28 juny 2017].

Bibliografia

[modifica]
  • Bello, Andrés y Juan García del Río «Indicaciones sobre la conveniencia de simplificar la ortografía en América». El Repertorio Americano [Londres], 1, octubre 1826 [1823], pàg. 27-41. Arxivat de l'original el 2009-09-18 [Consulta: 28 juny 2017].
  • Bello, Andrés «Ortografía». El Araucano] [Santiago], 10 y 24 mayo 1844. Arxivat de l'original el 2009-07-19 [Consulta: 28 juny 2017].
  • Bustos Tovar, José Jesús de «Las propuestas ortográficas de Gonzalo Correas». Dicenda. Cuadernos de Filología Hispánica. Servicio de Publicaciones de la Universidad Complutense de Madrid, 16, 1998, pàg. 41-62. ISSN: 0212-2952.
  • Esteve Serrano, Abraham. «I. Los principios ortográficos». A: Estudios de teoría ortográfica del español. Murcia: Universidad de Murcia, 1982, p. 15-105. ISBN 84-86031-14-1. 
  • García Márquez, Gabriel «Botella al mar para el dios de las palabras». I Congreso Internacional de la Lengua Española [Zacatecas], 4-1997. Arxivat de l'original el 2015-05-18 [Consulta: 28 juny 2017].
  • Hidalgo, Dionisio. Diccionario general de bibliografía española: "Los amigos"-"Themis". vol. 4. Madrid: Imprenta de J. Limia y G. Urosa, 1870, p. 412. 
  • Lastarria. Discursos académicos. Santiago: Imprenta del Siglo, 1844, p. 2-3. «Yo e tenido la onrra de ser designado para llenar aora uno de los mas importantes deberes qe la lei impone a esta ilustre corporacion, tal como el de presentar una memoria sobre alguno de los echos notables de la istoria de Chile, apoyando los pormenores istóricos en documentos auténticos i desenvolviendo su carácter i consecuencias con imparcialidad i verdad [...] La istoria es para los pueblos lo qe es para el ombre su esperiencia particular: tal como este prosigue su carrera de perfeccion, apelando siempre a sus recuerdos, a las verdades qe le a echo concebir su propia sensibilidad, a las observaciones qe le sujieren los echos qe le rodean desde su infancia, la sociedad debe igualmente en las diversas épocas de su vida, acudir a la istoria, en qe se alla consignada la esperiencia de todo el jénero umano, a ese gran espejo de los tiempos, para iluminarse en sus reflejos» 
  • Gente de Cervantes: historia humana del idioma español. España: Editorial Taurus, 2001. ISBN 9788430604234. 
  • Lope Blanch, Juan Miguel. «Notas sobre los estudios gramaticales en la España del Renacimiento». A: Estudios de historia lingüística hispánica. Madrid: Arco Libros, 1990, p. 55. ISBN 978-8476350898 [Consulta: 3 octubre 2011]. 
  • Mac-Iver, Enrique. La crisis moral de la república, 1900. «Es gradable i honroao para mí hablar desde esta tribuna levantada por una asociacion que dedica sus esfuerzos al estudio de las ciencias, al cultivo de las letras i al esclarecimiento de los variados problemas sociolójicos que interesan al pais, i que, en mi concepto, sirve de refujio i amparo a los principios de libertad que, predominantes ayer, peligran hoi ante las tendencias autoritarias i absorbentes creadas por el egoismo de clases i fortificadas por el adulo al poder del número» 
  • Matus, Alfredo. «Don Andrés Bello y la Real Academia Española». A: Instituto de Chile. Homenaje a don Andrés Bello. 1.ª. Santiago de Chile: Editorial Jurídica de Chile, editorial Andrés Bello, 1982, p. 75-76. 
  • «17. Memoria leída a la Facultad de Humanidades el 17 de octubre de 1843 por el licenciado Domingo F. Sarmiento». A: Montt, Luis. Noticias de las publicaciones hechas en Chile por don Domingo F. Sarmiento (1841-1871). Santiago: Imprenta Gutemberg, 1884, p. 13-19.  Arxivat 2012-03-06 a Wayback Machine.
  • Mora Monroy, Siervo Custodio «Sobre la cambiante ortografía». Thesaurus, 53, 3, 1998, pàg. 572-574.
  • Mosterín, Jesús. «10. Fonología y ortografía del español». A: Teoría. Barcelona: Icaria Editorial S.A, 2002, p. 225-341. ISBN 84-7426-199-6. 
  • de Nebrija, Antonio. «Libro primero, en que trata de la ortographia - Capítulo quinto, de las letras y pronunciaciones de la lengua castellana». A: Asociación Cultural Antonio de Nebrija. Gramática de la lengua castellana, 2007. 
  • Real Academia Española. «Prólogo». A: Ortografía de la lengua española, 1999, p. V. ISBN 84-239-9250-0. «la llamada "ortografía chilena" difundida por diversos lugares de América» 
  • Sarmiento, Domingo F. «Memoria (sobre ortografía americana) leída a la Facultad de Humanidades» (PDF), 1843.[Enllaç no actiu]
  • de Unamuno, Miguel. «Capítulo VIII». A: Niebla. Juan Herrero Senés, ed.. 1.ª. Estados Unidos: Stockcero, Inc., 2010, p. 59. ISBN 978-1-934768-36-5. «Hay que escribir el castellano con ortografía fonética. ¡Nada de ces!, ¡guerra a la ce! Za, ze, zi, zo, zu con zeta y ka, ke, ki, ko, ku con ka. ¡Y fuera las haches! ¡La hache es el absurdo, la reacción, la autoridad, la edad media, el retroceso! ¡Guerra a la hache!» 

.

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ortografia_de_Bello&oldid=32267397»