Vés al contingut

Padre e figlio (pel·lícula de 1994)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaPadre e figlio
Fitxa
DireccióPasquale Pozzessere Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióAngelo Rizzoli Modifica el valor a Wikidata
GuióPasquale Pozzessere Modifica el valor a Wikidata
FotografiaBruno Cascio Modifica el valor a Wikidata
ProductoraReteitalia Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenItàlia Modifica el valor a Wikidata
Estrena1994 Modifica el valor a Wikidata
Durada95 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalitalià Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióGènova Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Nominacions
Premis

IMDB: tt0110762 FilmAffinity: 877748 Letterboxd: padre-e-figlio Allmovie: v133468 TCM: 520108 TMDB.org: 239797 Modifica el valor a Wikidata

Padre e figlio és una pel·lícula italiana del 1994 dirigida per Pasquale Pozzessere.[1][2]

Argument

[modifica]

Gènova, antigament mare de la història industrial i de la construcció naval italiana, a principis dels anys noranta va ser la protagonista dels processos de desindustrialització que estaven afectant tota l'economia després de la caiguda del Mur de Berlín i la difícil integració amb els nous immigrants dels països del Tercer Món.

Corrado és un home de cinquanta anys d'origen meridional, comunista, que va emigrar a Ligúria a principis dels anys 60, antic treballador d'Ansaldo, molt implicat en les batalles sindicals dels darrers trenta anys. Amb una visió encara bipolar entre mestres i explotats, treballa com a vigilant nocturn en un magatzem del port i viu amb la seva segona dona, l'Àngela, amb qui té una filla, l'Anna.

El fill gran d'una altra dona, Gabriele de vint-i-un anys, que torna del servei militar, es troba sense cap perspectiva de futur. Ara cínic, es troba en una profunda crisi existencial i amb una sensualitat cobdiciosa, un sentiment de no pertinença i reticències a treballar a la fàbrica, vist pel seu pare com la màxima expectació social. El compromís del pare d'introduir-lo a treballar en una gran fàbrica genovesa a través dels seus coneguts i la seva amarga decepció davant la superficialitat amb què el seu fill es fa acomiadar en poc temps, augmenta un conflicte violent i aparentment incurable entre tots dos.

Gabriele confia en l'emoció de la seva moto, la vida nocturna i la drecera dels ingressos il·lícits en una capital de Ligúria contundent però també animada, una ciutat que el noi estima i odia i de la qual voldria marxar. Tot i sortir amb Chiara, coneix la Valeria, una jove transsexual reflexiva i, malgrat els prejudicis de la gent i un passat en la prostitució, ella sap el que vol i ara treballa amb honestedat. Enamorat d'ella, Gabriele la porta a casa seva, aprofitant l'absència dels seus pares per robar diners, però el pare torna abans del previst i de seguida s'adona que la xicota del seu fill no és una "dona real", fen-los fora a puntades de peu. La Valeria té altres plans per al seu futur, vol marxar de Gènova, començar una nova vida a Bali i li proposa a Gabriele marxar amb ella, just quan el fill haurà de reparar el diàleg i la solidaritat per darrera vegada amb el seu pare pare.

Repartiment

[modifica]

Crítica

[modifica]
« "Placido i Dionisi encarnen perfectament els personatges, distingint-los en el seu accent, els primers conservant les inflexions del dialecte del sud, el segon ja parla genovès, com a bon natural de la nova generació. I cal dir que el talent, el mimetisme i la dedicació dels dos intèrprets, fins a cert punt, compensa les mancances d'un guió que, per mantenir el to el·líptic, representa a la pel·lícula el que és la siòpia al fresc: un contorn de vegades massa pàl·lid. una exploració impressionista d'escenes greus, amb talls brillantment decisius, la necessitat o la col·locació d'aquest o aquell fragment no sempre és convincent, aquesta timidesa dramatúrgica pot, però, resultar ser un avantatge, quan serveix per evitar allò evident i el ja dit. El risc és que el drama popular, sublimat en una forma aristocràtica una mica reticent, s'acabi descarregant a mesura que avança la història en lloc de construir cap al clímax catàrtic de l'escena principal. Entre els suggeriments d'un cinema d'alta escola i els estímuls de la confusa realitat actual, Pozzessere segueix sent un autor a la recerca, però, 'Padre et figlio' sembla un pas endavant notable respecte al bon debut de 'Verso Sud'. Tenim un altre director que compta entre els nostres millors"" »
Tullio Kezich, Corriere della Sera, 16 de maig de 1994
« "N'hi ha prou amb fer uns càlculs de dates per contextualitzar els personatges en el context dels esdeveniments problemàtics del nostre país: sens dubte Corrado, antic lluitador de primera línia en el moment de la Contestació, no troba el seu lloc després de la caiguda del Mur i les ideologies, mentre que Gabriele, que pertany a la generació que va créixer als anys vuitanta consumistes, prefereix viure el dia a dia com les seves carreres de motos, robatoris de cotxes i la seva relació amb una transsexual. Contraposant un pare i un fill en el paisatge d'una Gènova vulnerable i vibrant que és molt més que un simple teló de fons, Pozzessere explica la història d'Itàlia a la cruïlla que nega el seu passat i no troba el seu futur, ho fa apuntant la càmera cap a la classe obrera, que el cinema d'avui descuida; i ho fa amb sensibilitat, passió i una actitud de director aspra. És una llàstima que la pel·lícula esculli un camí massa el·líptic i al·lusiu per desenvolupar adequadament un drama totalment interior (...)." »
— Alessandra Levantesi, La Stampa, 6 de maig de 1994

Reconeixements

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. Deborah Young «Review: 'The Smell of Blood'». Variety, 09-05-1994 [Consulta: 22 abril 2014].
  2. Roberto Chiti; Enrico Lancia; Roberto Poppi Dizionario del cinema italiano: I Film. Gremese Editore, 2002. ISBN 8884401372. 
  3. Enrico Lancia. I premi del cinema. Gremese Editore, 1998, 1998. ISBN 8877422211. 
  4. Bosnia se llevó la Palmera de Oro de la Mostra con «La edad ingrata», ABC, 21 d'octubre de 1994

Enllaços externs

[modifica]