Palau Barolo
 | ||||
|---|---|---|---|---|
  | ||||
| ||||
| Nom en la llengua original | (es) Palacio Barolo | |||
| Dades | ||||
| Tipus | Edifici de gran altura i gratacel | |||
| Arquitecte | Mario Palanti | |||
| Obertura | 1923 | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura modernista | |||
| Mesura | 100 ( ) m | |||
| Pisos per sobre el terra | 22 | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Buenos Aires (Argentina) | |||
| Localització | Av. de De Mayo 1370 | |||
| ||||
| Monument Històric Nacional d'Argentina | ||||
| Data | 16 maig 1997 | |||
Cultural Heritage of Buenos Aires (en)  | ||||
| Data | 1995 | |||
| Lloc web | palaciobarolo.com.ar | |||
El Palau Barolo (també anomenat Passatge Barolo o Galería Barolo) és un edifici d'oficines situat sobre l'Avinguda de Mayo, en el barri de Montserrat, a Buenos Aires, Argentina. Quan va ser construït era l'edifici més alt de la ciutat i d'Amèrica del Sud a l'igual del seu germà 'bessó' en estil eclèctic, construït pel mateix arquitecte a Montevideo, el Palau Salvo.
L'arquitecte italià Mario Palanti va construir aquest palau a comanda de l'empresari tèxtil Luis Barolo, dissenyant també els elements de detall com ara baldes, llums i gàbies dels ascensors, en un cas d'autèntic concepte integral. Entre el 7 de juliol de 1923, data de la inauguració,[1] i el 1935 va ser l'edifici més alt de la ciutat, havent estat desplaçat del primer lloc quan es va construir l'edifici Kavanagh. La seva altura en metres és equiparable a la d'un 24 pis actual.
Història
[modifica]El seu propietari va dur al cap construir-lo per utilitzar tres pisos i després llogar els altres. Avui, funciona com un edifici d'oficines -té 520 locals-, amb un partit de plantes lliures nou per a l'època i vigent en l'actualitat. la cúspide posseeix un far de 300.000 bugies «sistema Salmoiraghi» que s'encenia en ocasions especials.[2] L'obra va costar 4.500.000 m$n -peso moneda nacional-, i per a ella es van utilitzar 650.000 kg. d'acer, 3.500.000 maons i 70.000 bótes de ciment Pòrtland;[3] a propòsit, tots els materials decoratius van ser importats, com per exemple el marbre de Carrara utilitzat per als revestiments.
L'edifici està ple d'analogies i referències a la Divina Comèdia, motivades per l'admiració que el seu creador professava per Dante Alighieri. La divisió general del Palau segueix l'estructura de la Divina Comèdia, és així que el Palau té tres parts, a l'igual de l'obra de Dante: Infern, Purgatori i Cel -el far representa el Empiri-. A més a més, la divisió estructural segueix en tot una correspondència exacta i el Far representa els «Nou Cors Angelicals». Un dels plans de Barolo i Palanti era traslladar les restes de Dante a l'edifici, que funcionaria com a mausoleu del gran poeta.[4]
L'estructura té 100 metres fins a la punta del far, mateix nombre de cants que té la Divina Comèdia i 22 són els pisos, a l'igual de les estrofes dels versos d'aquesta obra.[4] La construcció per a la seva època va ser una gran innovació per l'ús artístic del formigó armat dintre d'un peculiar estil eclèctic -anomenat per molts «romàntic»- amb reminiscències del gòtic i especialment de l'art islàmic de l'Índia. Erròniament, s'ha intentat classificar al Barolo dintre de corrents de l'època com l'art nouveau, o l'art decó, però es tracta de fet d'una peça única en el seu tipus, realitzada en un estil personal per Palanti.
El 1997 aquest edifici va ser declarat Monument Històric Nacional.[5] Al segle xxi, en l'edifici funcionen diverses agències de turisme, una escola d'espanyol per a estrangers, una botiga que ven roba per a tango, oficines de comptadors, advocats i una sala de teatre en el soterrani.
El far situat al cim de la torre del Palau Barolo va tornar a funcionar el 25 de setembre de 2009. Es va projectar un feix de llum sobre la ciutat de Buenos Aires com a part de les festes del Bicentenari i cada dia 25 de cada mes es va il·luminar durant mitja hora el cel nocturn de Buenos Aires des de la torre, fins al 25 de maig de 2010.[6]
El 2012, es va estrenar «El Gratacel Llatí», un documental dirigit per Sebastián Schindel que analitza la història i les curiositats en el disseny de l'edifici. El film, d'una hora de durada, va ser escollit guanyador nacional en el Festival de Cine Documental 4 MenDoc 2012, es va presentar en el BAFICI 2012 i va ser estrenat al públic al novembre d'aquest any, en el Centre Cultural San Martín de Buenos Aires.[7]
.JPG)
Referències
[modifica]- ↑ Contreras, 2005, p. 72.
- ↑ Contreras, 2005, p. 75.
- ↑ Molinari, Ricardo Luis; Buenos Aires, 4 Siglos. Tipográfica Editora Argentina, Buenos Aires. 1980
- ↑ 4,0 4,1 Hilger, Carlos. «Monumento al genio latino. Sobre el edificio Barolo» (en castellà). [Consulta: 13 juny 2017].
- ↑ «Decreto 437/97» (en castellà).
- ↑ «El Barolo volvió con su farola» (en castellà). Sociedad, pàg. 12.
- ↑ «El rascacielos latino" gana en el 4 MenDoc» (en castellà). escribiendocine.com, 12-11-2012. [Consulta: 13 juny 2017].[Enllaç no actiu]
Bibliografia
[modifica]Comisión para la Preservación del Patrimonio Histórico Cultural de la Ciudad de Buenos Aires. (PDF) (en castellà), 2005. ISBN isbn= 987-1037-30-9. Arxivat 2011-09-08 a Wayback Machine.