Vés al contingut

Pampa de pi

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuPampa de pi
Clitopaxillus alexandri Modifica el valor a Wikidata

Exemplars fotografiats a Mallorca Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneEukaryota
RegneFungi
ClasseAgaricomycetes
OrdreAgaricales
FamíliaPseudoclitocybaceae
GènereClitopaxillus
EspècieClitopaxillus alexandri Modifica el valor a Wikidata
G.Moreno, Vizzini, Cons. i P.Alvarado et al., 2018
Nomenclatura
BasiònimPaxillus alexandri Modifica el valor a Wikidata
Sinònims
  • Clitocybe alexandri var. alexandri (Gillet) Gillet 1884
  • Clitocybe alexandri var. alutacea P.-A. Moreau 2009
  • Lepista alexandri (Gillet) Gillet 1876
  • Paxillus alexandri Gillet 1873[1]

La pampa de pi,[2][3][4] candela de pi[3][4] o pampa grossa,[5] (Clitopaxillus alexandri)), és una espècie de bolet relativament comú pertanyent a la família de les tricolomatàcies, la qual és comestible encara que en algunes zones dels Països Catalans no tingui tradició culinària.[6]

Descripció

[modifica]

La forma del barret va canviant amb el desenvolupament del bolet: quan és jove, és una mica convex, mentre que en madurar presenta una forma més aplanada, de manera que al centre dels exemplars adults es forma un característic umbó. El marge del barret és cargolat (involut), però no és estriat. Pot arribar a assolir una mida de 20 cm de diàmetre, encara que normalment pren valors de 10 a 15 cm. La superfície és llisa i un xic lluent, de color bru grisós. Les làmines són força denses, s'estenen una mica per la cama i són de color més pàl·lid que el barret, amb tonalitats grogues. La cama, de cilíndrica a claviforme, mesura 4-8 x 2-4 cm i és d'un color força més clar que el barret. Si s'olora es pot notar una lleugera olor ciànica.[5] La carn és espessa i ferma, blanquinosa o d'un groc pàl·lid. Té una olor i un sabor agradables, com d'ametlles amargues, i sempre està neta (encara que es trobi en un indret brut).[6] El color de l'esporada va del blanc al crema pàl·lid. Les espores són el·lipsoïdals, llises i mesuren 5,5-6,5 x 3-4,5 µm.[5][7] Conté l'antibiòtic clitocibina, el qual deixa rogles d'herba cremada.[6]

Hàbitat i distribució geogràfica

[modifica]

Creix en boscos de pins entre l'estiu i l'hivern (des del juny fins al gener) i a 100-1.800 m d'altitud. En àrees de clima mediterrani fructifica sota pi blanc (Pinus halepensis) i pi pinyer (Pinus pinea), i en àrees d'alta muntanya ho fa sota pi roig (Pinus sylvestris) i pi negre (Pinus uncinata).[5] Es troba a la Gran Bretanya, França,[1] els Països Baixos,[8] Turquia,[9] Palència,[10] Granada,[11] el País Valencià (les serres de Mariola, d'Espadà i els Ports),[6] Catalunya[12] (el Garraf,[13] el Barcelonès -el Puig d'Ossa i altres indrets de la serra de Collserola[13][14]-, el Vallès Oriental,[15] l'Alt Urgell,[16] el Parc Natural del Cadí-Moixeró[17] i el massís del Montseny)[18] i Mallorca (la serra de Tramuntana).[19]

Confusió amb altres espècies

[modifica]

Es pot confondre fàcilment amb Clitocybe geotropa, però aquesta darrera té el barret deprimit i és de color molt més pàl·lid. La pampa grossa és considerada un comestible mediocre; amb tot, cal ésser molt curós en la seua recol·lecció, ja que dins del gènere Clitocybe hi ha diverses espècies no comestibles i, fins i tot, tòxiques i verinoses com ara Clitocybe dealbata.[5]

Ús culinari

[modifica]

Convé agafar els exemplars joves, però cal rebutjar-ne el peu, el qual resulta massa fibrós. Es pot cuinar rostit a la brasa, fregit, acompanyant altres bolets o carns. Es conserva en sal, deshidratat o polvoritzat. Presenta l'avantatge que no és atacat pels cucs.[6]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 Catalogue of Life Arxivat 2016-03-09 a Wayback Machine. (anglès)
  2. ↑ Caçadors de Bolets - TV3 (català)
  3. ↑ 3,0 3,1 Gràcia, Enric. La Clau dels Bolets: Identifica'ls de la mà d'Enric Gràcia, Vol. I, p:137. El Papiol: efadós, 2021. 
  4. ↑ 4,0 4,1 Vidal, Josep Maria; Ballesteros, Enric. Bolets dels Països Catalans i els seus noms populars. Figueres: Brau Edicions, 2013. ISBN 9788496905986. 
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 El Fascinant món dels bolets. Volum 2. Espècies i famílies (I). ECRIC (Enciclopèdia Catalana Revistes i Col·leccionables), 2003. ISBN 8493317357. Pàg. 163.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Antonio Belda Antolí, 2015. Bolets del País Valencià. Alacant: Publicacions de la Universitat d'Alacant. ISBN 9788497173650. Pàgs. 95-95. [1]
  7. ↑ Fichas Micológicas - Asociacion cultural "Baxauri" Kultur elkartea (castellà)
  8. ↑ Flora Agaricina Neerlandica (anglès)
  9. ↑ Solak, M. H., Kalmis, E., Saglam, H. i Kalyoncu, F., 2006. Antimicrobial activity of two wild mushrooms Clitocybe alexandri (Gill.) Konr. and Rhizopogon roseolus (Corda) T. M. Fries collected from Turkey. Phytother. Res., 20: 1085–1087. [2]
  10. ↑ Setas de la Montaña Palentina (castellà)
  11. ↑ Granada Natural (castellà)
  12. ↑ Maire, R., 1933. Fungi Catalaunici. Contributions á l'étude de la flore mycologique de la Catalogne. Publ. Junta Cienc. Nat. Barcelona 15 (2): 120 pp.
  13. ↑ 13,0 13,1 Sanclemente, M. S., 1991. Aportaciones florísticas y corológicas sobre tricolomatáceas. Butll. Soc. Catalana Micol. 14-15, pàgs. 13-20. Barcelona. [3]
  14. ↑ Tabarés, M. i Rocabruna, A., 1987. Aportación al conocimiento de los hongos de la Serra de Collserola (Catalunya). Butll. Soc. Catalana Micol. 11: 83-98.
  15. ↑ Rovira, Miquel, 2005. Avaluació del contingut de metalls pesants en alguns bolets comestibles de l'àrea metropolitana de Barcelona. A. M. FONT i QUER (2005), 3: 46-66. [4] Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine.
  16. ↑ Germain i Otzet, J. (ed.), 2004. Els sistemes naturals de la vall d'Alinyà. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Pàgs. 182 i 192. [5]
  17. ↑ Els fongs del Parc Natural del Cadí-Moixeró Arxivat 2016-03-04 a Wayback Machine. (català)
  18. ↑ Rocabruna, A. & Tabarés, M., 1988. Aportación al conocimiento de los hongos del macizo montañoso del Montseny (Cataluña). Butll. Soc. Catalana Micol. 12: 25-53.
  19. ↑ Bolets de Mallorca[Enllaç no actiu] (català)

Bibliografia

[modifica]
  • Bastardo del Val, José; Garcia Blanco, Aurelio i Sanz Carrasco, Miguel, 2001. Hongos en Castilla-León. Grafica A. Martín. Valladolid.
  • Bon, M., 1987. Guía de campo de los hongos de Europa. Ediciones Omega S. A. Barcelona.
  • Courtecuisse, R.; Deum, B., 2005. Guía de Hongos de la Península Ibérica, Europa y Norte de Africa. Ed. Omega. Barcelona.
  • Lange, J. E.; Lange, D. M. & Llimona, X., 1976. Guía de campo de los hongos de Europa. Ediciones Omega, S.A. Barcelona.
  • Pascual, R., 2003. Guia dels bolets dels Països Catalans. Pòrtic Natura - Enciclopèdia Catalana. Barcelona.

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pampa de pi
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Pampa_de_pi&oldid=34118447»