Partit Baas Àrab Socialista de Síria
|
|||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Tipus | partit polític  | ||||
| Ideologia | baasisme | ||||
| Alineació política | sincretisme polític | ||||
| Història | |||||
| Creació | 7 abril 1947 | ||||
| Activitat | |||||
| Membres | 1.200.000 (2010) | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu | |||||
| Secretari general | Baixar al-Àssad (2000–2024) Ibrahim al-Hadid (en)  (2024–2024) | ||||
| Òrgan de premsa | al-Thawra (en) Al-Baʻth (en) | ||||
| Joventuts | Unió de la Joventut Revolucionària | ||||
| Part de | Partit Baas | ||||
| Altres | |||||
| Color | | ||||
| Lloc web | baathparty.sy | ||||
  
| |||||
El Partit Baas Àrab Socialista - Regió de Síria (en àrab: حزب البعث العربي الاشتراكي – قطر سوريا Ḥizb al-Ba'th al-'Arabī al-Ishtirākī – Quṭr Sūriyā) és una organització baasista que va governar ininterrompudament Síria des del Cop d'Estat del 1963 fins a la caiguda del règim el 8 de desembre de 2024 després de 13 anys de Guerra Civil siriana. Inicialment era la branca siriana del Partit Baas original (1947-1966), abans de la trencadissa entre les faccions sirianes i de l'Iraq.
Història
[modifica]El Partit Baas original, així com la branca siriana, va ser fundat el 7 d'abril de 1947 per Michel Aflaq, un cristià ortodox, Salah Al-Din Al-Bitar, un musulmà sunnita, i Zaki al-Arsuzi, un musulmà alauita, units entorn les idees del nacionalisme i socialisme àrab.[1] El partit va donar suport al govern de Gamal Abdel Nasser i les seves polítiques panarabistes,[2] impulsant juntament amb els comunistes la unificació amb Egipte creant la nova però efímera República Àrab Unida, membre alhora de la confederació dels Estats Àrabs Units. Les contradiccions generades pel nou estat, així com les reticències del nacionalisme sirià, van provocar el Cop d'Estat de 1961, posant fi a la RAU (el nom de la qual seguiria utilitzant Egipte) i restablint la Síria independent.[3]
Després de la Revolució del Ramadà a l'Iraq, que portaria als baasistes al poder, la branca siriana impulsaria el seu propi Cop d'Estat per al 7 de març, posposat finalment un dia, per al 8 de març.[4] En formarien part de la direcció els generals Muhammad Umran i Salah Jadid, així com Hafez al-Àssad, així com d'altres oficials o membres del partit. L'anomenada Revolució del 8 de març provocaria la fi de la Segona República Siriana i del govern de Nazim al-Kudsi, portant al Partit al poder.
Malgrat la victòria de 1963, les tensions provocades per l'experiment de la RAU i les diferències polítiques entre les faccions del Partit (nasseristes, socialistes, baasistes...) provocarien un nou Cop d'Estat al 1966 liderat per Salah Jadid,[2] que comptava amb el suport de la facció baasista tradicional i dels fundadors Aflaq i Bitar, que s'oposaven al secularisme d'estat i les polítiques marxistes que plantejaven les faccions neobaasistes influenciades pel socialisme àrab. També provocaria el trencament definitiu entre la branca siriana del Partit Baas i la de l'Iraq, impulsant la seva pròpia xarxa internacional en el món àrab.
Amb tot, després del fracàs de la Guerra dels Sis Dies i fruit de la influència en l'Exèrcit de Hafez al-Àssad, aquest lideraria un nou Cop d'Estat al 1970, anomenat com a Moviment Correctiu,[5] que modificaria les polítiques cap a un nacionalisme d'esquerres i un major apropament a la Unió Soviètica, mentre possibilitava una major presència del sector privat a nivell intern. Pel que fa a la vida política, el Partit va consolidar la seva hegemonia, creant el Front Nacional Progressista, com a paraigües ampli per a altres organitzacions minoritàries que donaven suport al lideratge d'al-Àssad.
Baixar al-Àssad
[modifica]Després de la mort de Hafez al-Àssad l'any 2000, seria succeït pel seu fill Baixar al-Àssad, que intentaria impulsar reformes inspirades en les polítiques xineses o en la perestroika soviètica, després de superar la crisi de la Primavera de Damasc. Anys més tard, les contradiccions polítiques, socials i econòmiques portarien a l'anomenada Revolució Siriana, detonant de la llarga Guerra Civil siriana.
Caiguda
[modifica]El 8 de desembre de 2024, el primer ministre Mohammad Ghazi al-Jalali va reconèixer la caiguda del govern del Partit Baas del president Baixar al-Àssad després que aquest fugís a Moscou quan les forces rebels van entrar al barri de Barzeh de la Damasc.[6] per aire amb la seva família en direcció a Moscou.[7]
Al-Jalali va estendre la mà a l'oposició, posant èmfasi en la preservació de les institucions estatals. El líder de Tahrir al-Xam, Abu Mohammad al-Julani, va anunciar que al-Jalali dirigiria el govern de manera interina fins a la formalització d'un nou acord de govern.[8] Al-Jalali va demanar que es celebressin eleccions democràtiques perquè el poble sirià pogués escollir els seus nous líders[9] i va afirmar que Tahrir al-Xam va contactar amb els líders sirians i els homes armats van prometre que no hi hauria repressió. Al-Jalali també va dir que ell i 18 ministres més havien pres la seva decisió de principi de quedar-se a Damasc i no abandonar el país.
Resultats electorals
[modifica]Presidencials
[modifica]| Any | Candidat | Vots | % | Resultat |
|---|---|---|---|---|
| 1971 | Hafez al-Àssad | 1,919,609 | 99,2 / 100 |
Sí |
| 1978 | 3,975,729 | 99,9 / 100 |
Sí | |
| 1985 | 6,200,428 | 100 / 100 |
Sí | |
| 1991 | 6,726,843 | 99,99 / 100 |
Sí | |
| 1999 | 8,960,011 | 100 / 100 |
Sí | |
| 2000 | Baixar al-Àssad | 8,689,871 | 99,7 / 100 |
Sí |
| 2007 | 11,199,445 | 99,82 / 100 |
Sí | |
| 2014 | 10,319,723 | 88,7 / 100 |
Sí | |
| 2021 | 13,540,860 | 95,1 / 100 |
Sí |
Consell del Poble
[modifica]| Any | Líder | Escons | +/– |
|---|---|---|---|
| 1949 | 1 / 114 |
 1
| |
| 1953 | 0 / 82 |
 1
| |
| 1954 | Akram al-Hawrani | 22 / 140 |
22
|
| 1961 | Nureddin al-Atassi | 20 / 140 |
2
|
| 1973 | Hafez al-Àssad | 122 / 250 |
102
|
| 1977 | 125 / 250 |
3
| |
| 1981 | 127 / 250 |
2
| |
| 1986 | 130 / 250 |
3
| |
| 1990 | 134 / 250 |
4
| |
| 1994 | 135 / 250 |
1
| |
| 1998 | 135 / 250 |
= | |
| 2003 | Baixar al-Àssad | 167 / 250 |
32
|
| 2007 | 169 / 250 |
2
| |
| 2012 | 168 / 250 |
1
| |
| 2016 | 172 / 250 |
4
| |
| 2020 | 167 / 250 |
5
| |
| 2024 | 169 / 250 |
2
|
Referències
[modifica]- ↑ Tejel, Jordi. Syria's kurds: history, politics and society. London ; New York: Routledge, 2009. ISBN 978-0-415-42440-0.
- ↑ 2,0 2,1 George, Alan. Syria: neither bread nor freedom. London New York: Zed Books, 2003. ISBN 978-1-84277-212-6.
- ↑ Podeh, Elie. The Decline of Arab unity: the rise and fall of the United Arab Republic. Brighton (GB) Portland (Or.): Sussex Academic press, 1999. ISBN 978-1-902210-20-9.
- ↑ Rabinovits, Itamar; Rabinovits, Itamar. Syria under the Ba'th 1963-66. The Army-Party symbiosis. Jerusalem: Israel Univ. Pr, 1972. ISBN 978-0-7065-1266-3.
- ↑ Seale, Patrick. Asad of Syria: the struggle for the Middle East. 1. paperback print., rev. Berkeley, Calif.: Univ. of California Press, 1995. ISBN 978-0-520-06976-3.
- ↑ Bassem Mroue, Zeina Karam. «Exèrcit Lliure de Síria» (en anglès). Associated Press, 08-12-2024. [Consulta: 8 desembre 2024].
- ↑ Tomàs, Lluís. «Bashar al-Assad rep asil a Moscou després de fugir de Síria». El Nacional, 08-12-2024. [Consulta: 8 desembre 2024].
- ↑ «الجولاني: المؤسسات العامة ستبقى تحت إشراف رئيس الوزراء السابق» (en àrab). Aawsat, 08-12-2024. [Consulta: 8 desembre 2024].
- ↑ «Syrian PM calls for free elections, says he’s in touch with rebel leader as contact with Assad lost» (en anglès). The Times of Israel, 08-12-2024. [Consulta: 8 desembre 2024].