Paul Walden
| |||
| Nom original | (lv) Pauls Valdens (de) Paul Walden  | ||
|---|---|---|---|
| Biografia | |||
| Naixement | 14 juliol 1863 (Julià) Gubèrnia de Livònia (Imperi Rus) | ||
| Mort | 22 gener 1957 (93 anys) Gammertingen (Alemanya) | ||
| Residència | Rússia | ||
| Nacionalitat |  Letònia | ||
| Formació | Universitat Estatal de Sant Petersburg Universitat Tècnica de Riga Universitat de Leipzig | ||
| Director de tesi | Wilhelm Ostwald | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Química | ||
| Ocupació | químic, inventor, catedràtic | ||
| Ocupador | Universitat de Letònia Universitat de Tübingen Universitat de Rostock Universitat Estatal de Moscou Institut Politècnic de Riga Universitat Estatal de Sant Petersburg | ||
| Partit | Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors | ||
| Membre de | |||
| Família | |||
| Cònjuge | Wanda Walden/Waldehn | ||
| Premis | |||
| |||
Paul Walden (Cēsis, 14 de juliol de 1863 - Gammertingen, Baden-Württemberg, Alemanya, 22 de gener de 1957) fou un químic letó, nacionalitzat alemany, que descobrí la inversió de Walden, una inversió de la configuració estereoquímica que passa en algunes reaccions de components covalents.
Biografia
[modifica]Nascut en una gran família de pagesos a Cesis, aleshores annexionat a l'Imperi rus, actualment a Letònia. El seu pare va morir quan tenia quatre anys, la família va fer fallida i la granja va ser venuda. Amb l'ajuda dels seus germans grans, Paul va continuar la seva formació en un pensionat on va aprendre alemany i rus. En aquesta època, Lituania feia part de l'Imperi Rus, però molts «alemanys bàltics» benestants hi tenien posicions influents.[1] Es va graduar primer amb honors a l'escola del districte de la ciutat de Cēsis (1876), i després a l'escola real de Riga (1882).[2]
Va estudiar a la Universitat Politècnica de Riga i a Sant Petersburg. El 1891 va doctorar summa cum laude a la Universitat de Leipzig sota direcció de Wilhelm Ostwald. El 1894 esdevé professor de química de la Universitat Politècnica de Riga fins a l'inici de la Revolució russa de 1917, quan va decidir traslladar-se a l'Imperi Alemany. Entre 1919 i 1934 fou professor i cap del departament de química anorgànica a la Universitat de Rostock.[3] És conegut pel seu llibre sobre la història de la química orgànica publicat el 1941.[4] Descriu la història d'una perspectiva força germanocèntrica i nacionalísta, en compliment de la història ariana de la ciència propagada per Philipp Lenard.[5] El 1947, gairebé a l'edat de noranta anys, impartí classes d'història de la química a la Universitat de Tübingen. Ha sigut un un important referent en el tema.
La seva relació amb el règim nazi no és clara.[1] Era membre del Nationalsozialistischer Lehrerbund (Lliga nacionalsocialista de mestres) i va patrocinar l'organització obertament nazi de la SS.[6] Potser que només era un sequaç.[1] No se sap si ha pres el camí de la menor resistència o si ha actuat davall la pressió social de col·legues que com a immigrant lituà, s'havia de mostrar més alemany que els alemanys.[1] La seva casa, biblioteca i arxiu van cremar durant el bombardeig aliat de Rostock del 1942.[1]
Obra
[modifica]
El 1896 descobrí la inversió de Walden. La inversió de Walden és la inversió d'un centre quiral en una molècula, en el transcurs d'una reacció química.[1][7] Atès que una molècula pot formar dos enantiòmers en un centre quiral, la inversió de Walden converteix la configuració de la molècula d'una forma enantiomèrica a l'altra. Aquestes inversions succeeixen quan un àtom, o més, s'acosta a una molècula des d'una direcció concreta, desplaçant un àtom a l'altre costat de la molècula. La inversió de Walden ha esdevingut una eina útil per a l'estudi detallat de les reaccions orgàniques.
A part de l'estereoquímica, Paul Walden també treballà en l'electroquímica de les dissolucions no aquoses i formulà la "Regla de Walden", la qual relaciona la conductivitat elèctrica i la viscositat en dissolucions d'aquest tipus. També el 1914 descobrí el nitrat d'etilamoni, C₂H₈N₂O₃, que té un punt de fusió de 12 °C. És el primer líquid iònic a temperatura ambient que s'ha descrit.
Reconeixement
[modifica]- L'aula de química de la universitat de Rostock porta el nom «Aula Paul Walden».[3]
- Un carrer prop de la Universitat Tècnica de Riga i una altra a Valmiera, el poble natal de la seva esposa porta el seu nom.[1]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Everts, Sarah «Latvia Celebrates Paul Walden». Chemical & engineering news, 22-07-2013.
- ↑ «ВАЛЬДЕН ПАУЛЬ (ПАВЕЛ ИВАНОВИЧ) /14». [Consulta: 22 maig 2022].
- ↑ 3,0 3,1 Boeck, Gisela. «Lettland feiert seinen bedeutendsten Chemiker» (en alemany). Facultat de matemàtica i física - Universitat de Rostock, 01-07-2013. [Consulta: 22 maig 2022].
- ↑ Walden, Paul. Geschichte der organischen Chemie seit 1880 (en alemany). Berlin, Heidelberg: Springer Berlin Heidelberg, 1941. DOI 10.1007/978-3-662-28693-7. ISBN 978-3-662-27210-7.
- ↑ Kragh, Helge. An introduction to the historiography of science (en anglès). Cambridge: Cambridge University Press, 1987, p. 110, 207. ISBN 0-521-33360-1.
- ↑ Giroux, Robin M. «Paul Walden: Not Just A Scientist». Chemical & Engineering News, 09-09-2013.
- ↑ Walden, P. «Ueber die gegenseitige Umwandlung optischer Antipoden» (en anglès). Berichte der deutschen chemischen Gesellschaft, 29, 1, 1-1896, pàg. 133–138. DOI: 10.1002/cber.18960290127. ISSN: 0365-9496.
Bibliografia
[modifica]- Morachevskii, A. G. «Academician Pavel Ivanovich Walden (on 140th Anniversary of His Birthday)». Russian Journal of Applied Chemistry, 76, 7, 2003, pàg. 1186–1190. DOI: 10.1023/A:1026399420965.
- Walden, Paul «Aus den Erinnerungen eines alten chemischen Zeitgenossen» (en alemany). Die Naturwissenschaften, 37, 4, 1950, pàg. 73–81. DOI: 10.1007/BF00631950. ISSN: 0028-1042.
- Lockemann, Georg «Paul von Walden, dem Nestor der Chemie, zum 90. Geburtstage am 26. Juli 1953» (en alemany). Die Naturwissenschaften, 40, 14, 1953, pàg. 373–374. DOI: 10.1007/BF00589294. ISSN: 0028-1042.
- Günther, P. «Paul Walden zum 70. Geburtstag» (en alemany). Angewandte Chemie, 46, 30, 01-07-1933, pàg. 497–498. DOI: 10.1002/ange.19330463002.
