Pedro Muñoz Seca
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 20 febrer 1879  El Puerto de Santa María (província de Cadis) | ||
| Mort | 28 novembre 1936 (57 anys) Paracuellos de Jarama (Comunitat de Madrid) | ||
| Formació | Universitat de Sevilla | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | Dramaturg | ||
| Gènere | Dramatúrgia | ||
| Obra | |||
Obres destacables La venganza de Don Mendo | |||
| Família | |||
| Cònjuge | María de l'Asunción de Ariza y Díez de Bulnes | ||
| Germans | José Muñoz Seca | ||
| Parents | Alfonso Ussía, net | ||
Signatura  | |||
   
  | |||
Pedro Muñoz Seca (El Puerto de Santa María, 20 de febrer de 1879 – Paracuellos de Jarama, 28 de novembre de 1936), escriptor i autor de teatre espanyol pertanyent a la Generació del 14 o Noucentisme. Va ser considerat per Sáinz de Robles com el «fènix dels enginys del segle XX», i Valle-Inclán va deixar escrita aquesta definició: «Lleveu al teatre de Muñoz Seca l'humor; despulleu-lo de caricatura, arrabasseu-li el seu enginy satíric i facilitat per a la paròdia, i seguireu davant un monumental autor de teatre».[1]
Biografia
[modifica]Va estudiar batxillerat al col·legi jesuïta San Luis Gonzaga del Puerto de Santa María, amb Juan Ramón Jiménez i Fernando Villalón. A l'any 1901 conclou estudis de Filosofia i Lletres i Dret a la Universitat de Sevilla, ciutat on coneix el món del teatre. Allí hi va estrenar el 1901 una obra còmica d'un acte, Las guerreras i en 1903 el sainet El maestro Canillas al Puerto de Santa María.
Va marxar a Madrid en 1904 i hi va estrenar la seva primera obra, El contrabando, al Teatre Lara, escrita en col·laboració amb Sebastián Alonso. Allí va treballar de professor de grec, llatí i hebreu. El 1908 va començar a treballar al Ministeri de Foment i es casà amb la cubana María de l'Asunción de Ariza y Díez de Bulnes.
Entre els anys 1910 i 1920 la seva figura com a autor teatral es va consolidar com a creador d'un nou gènere teatral denominat astracán o astracanada, caracteritzat per una cerca de la comicitat absoluta, fins i tot a costa de la versemblança i desfigurant el llenguatge natural. L'obra més cèlebre dins d'aquest gènere és La venganza de Don Mendo, que es va estrenar al Teatre de la Comedia el 1918.
En els anys 1920 les seves obres deixen de representar-se únicament en Pasqua i asseguren als empresaris teatres plens. Les crítiques no van de la mà, tanmateix. En l'edició de Afrodisio Aguado de La venganza de Don Mendo, el pròleg està a càrrec de Jacinto Benavente, que defineix l'obra i la fi de Muñoz Seca així:
| « | A Muñoz Seca no el va matar la barbàrie, el va matar l'enveja. L'enveja sap trobar els seus còmplices | » |
Una altra obra seva és Los extremeños se tocan, una comèdia musical o «sarsuela sense música», on els actors canten i ballen a cappella i que parodia aquest gènere; posteriorment va ser portada al cinema per Alfonso Paso.
De 1931 endavant centra les seves sàtires contra la República. Estrena La oca, sigles de «Lliure Associació d'Obrers Cansats i Avorrits», caricatura del comunisme i l'igualitarisme. Més tard estrena Anacleto se divorcia, sàtira de la llei del divorci (1932) que s'havia promulgat feia poc. Altres obres que ridiculitzen la República són La voz de su amo, Marcelino fue a por vino i El gran ciudadano. Aquestes crítiques, que van tenir èxit de públic, fan que passi de ser considerat frívol, dins del seu conservadorisme, a ofensiu per a alguns grups objectiu de les crítiques. Però va ser molt estimat al món escènic, amb amistats com Pedro Pérez Fernández, Jacinto Guerrero, Salvador Videgain o el famós Lepe. Van col·laborar amb ell Enrique García Álvarez, Azorín, García Velloso i molts altres.
Quan es va iniciar la Guerra Civil espanyola, estava amb la seva esposa a Barcelona per l'estrena de La tonta del rizo, que va tenir lloc la nit anterior a l'alçament, i va ser detingut per milícies anarcosindicalistes que dominaven la ciutat comtal, a la casa d'un actor que li havia aconsellat abandonar l'hotel en què s'havia allotjat. Acusat d'albergar idees monàrquiques i catòliques, va ser traslladat a Madrid i empresonat a la recentment creada presó de San Antón (establerta en aquests mateixos dies en l'antic convent de San Antón); la seva esposa va ser posada en llibertat, ja que era ciutadana cubana. Va ser afusellat el 28 de novembre d'aquest any 1936 a Paracuellos de Jarama.[nota 1] És avi matern de l'escriptor Alfonso Ussía.[2][3]
Obra teatral
[modifica]
|
|
|
Notes
[modifica]- ↑ Humorista fins als últims moments, la premsa conservadora recull l'anècdota macabra del suposat diàleg que va mantenir amb el seu escamot d'afusellament: «Podeu llevar-me la hisenda, les meves terres, la meva riquesa, fins i tot podeu llevar-me, com aneu a fer, la vida, però hi ha una cosa que no em podeu llevar… i és la por que tinc». Expliquen que els soldats que el van afusellar li van demanar perdó pel que estaven obligats a fer, és a dir matar-lo, però sembla que ell va ser qui els va consolar dient-los que estaven ja perdonats, que no es molestessin... «encara que em temo que vostès no tenen intenció d'incloure'm en el seu cercle d'amistats». Una altra versió situa l'anècdota en diferent context: "...conta que un dia va dir a un dels seus carcellers les següents paraules, «Em podeu llevar tot, la família, la llibertat, els meus béns, Però, sabeu el que no podreu llevar-me mai? La por, aquesta por horrible que tinc».
Referències
[modifica]- ↑ Anacleto vuelve a divorciarse en el Puerto de Santa María, ABC, 2008
- ↑ Tulio Demicheli: «Los otros lorcas». ABC, 10 de febrer de 2010.
- ↑ http://www.abc.es/20081104/opinion-firmas/mataron-munoz-seca-20081104.html
Bibliografia
[modifica]- Muñoz Seca, Pedro; Alfonso Ussía (prólogo), Almudena del Olmo Iturriarte (apéndices). «Cronología de Pedro Muñoz Seca». A: La venganza de Don Mendo. 12ª. ISBN 84-670-0469-X.
